Se sabrà tot

He llegit amb fruïció el Se sabrà tot, de Xavier Bosch, darrer premi Sant Jordi de novel•la. Molt aviat m’he oblidat que estava llegint el llibre d’un amic. Ha estat molt fàcil. Com en els seus primers llibres de relats Jo, el simolses, Vicis domèstics i la seva primera novel•la La màgia dels reis, i en els seus articles, he trobat la mateixa prosa extremadament àgil, lliscant amb una facilitat sorprenent. Segur que des d’aquell 1992 en què va debutar ha guanyat en maduresa i solidesa. Se sabrà tot és un llibre molt més ambiciós, és clar. Però, en essència, és el Xavier Bosch que el públic ja coneix, encara que sigui a través de la ràdio i la televisió. En el meu entendre, la novel•la destaca per tres raons. En primer lloc, el llenguatge, molt ric i original, ple de girs que donen una personalitat inconfusible a la prosa de Bosch. En segon lloc, per la història en si mateixa, d’una actualitat indiscutible: tant pel vessant de la promiscuïtat (excessiva, desmesurada, perniciosa) entre el periodisme i el poder polític i econòmic, dels mitjans de comunicació com a mers instruments dels poders, com pel terrorisme de base islamista o els neguits i dificultats vitals d’un dels seus protagonistes principals. I, en tercer lloc, pel morbo que la novel•la ha despertat en bona lògica. El paral•lelisme entre la història del Dani Santana, director el diari Crònica, a la novel•la, amb la pròpia del Xavier Bosch com a director de l’Avui, un any de durada en els dos casos i una dimissió inesperada, actua d’esquer infal•lible. Millor. Bosch no s’ha cansat de dir aquests dies de promoció de la novel•la que no ens entretinguem a fer cap sodoku per descobrir qui és qui. Jo no ho he pogut evitar i no crec que cap lector, mínimament coneixedor del diari i dels fets, pugui estar-se’n. Ara, m’he hagut de rendir perquè més enllà d’unes quantes imatges que he sabut caçar al vol i posar-hi noms i rostres coneguts, gestos que tinc ben apamats, el sodoku l’he hagut de deixar per fer. De fet, no cal tampoc. És un sodoku amb la solució incorporada, no cal tombar el diari o esperar el diari de l’endemà. Perquè, en el fons, es tracta d’un document periodístic excel•lent. De fet, tota la bona literatura ho és.