Inhabilitar a qui?

Fa uns dies, el soci del FC Barcelona Nicolás Marín va presentar una denúncia al Tribunal Català de l’Esport (TCE) demanant que inhabiliti a perpetuïtat el president del FC Barcelona, Joan Laporta i tots els membres de la Junta Directiva que l’any 2006 no van convocar les eleccions a la presidència del club abans del 30 de juny i no ho van fer fins que un jutge, atenent una altra denúncia, no els ho va manar. Aquesta és la segona vegada que s’insta al TCE a inhabilitar Laporta i els seus directius de llavors; en aquella primera ocasió, el TCE no va iniciar l’expedient disciplinari que li demanaven perquè la qüestió era encara en tràmit judicial ja que aquella Junta Directiva va decidir recórrer l’acte del jutge, tot i complir-lo. També ara fa uns dies, el Tribunal Suprem ha desestimat en darrera instància el recurs de la Junta Directiva i per això el soci Marín hi torna. Personalment, més enllà de les conseqüències individuals que una inhabilitació suposés a les persones afectades, no poder concórrer a les pròximes eleccions, per exemple, aquest cas em sembla d’una gravetat intolerable. Des de gairebé el primer dia, la Junta Directiva sorgida de les eleccions del 2003 tenia clar que l’article 29 dels Estatuts del FC Barcelona generava interpretacions contradictòries. La literalitat del redactat induïa a considerar que el seu mandat acabaria el 30 de juny del 2006 perquè havent pres possessió el 22 de juny, aquells darrers vuit dies del mandat de la junta anterior, es podien arribar a considerar com al primer any del mandat de la nova junta. I tant li feia que la possessió s’hagués fet per obligació estatutària i que en l’acte de presa de possessió es declarés que fins a l’1 de juliol la nova directiva no faria cap acte de disposició. L’article 29 o bé havia estat redactat amb els peus o bé, si havia estat fet expressament, era fruit d’una ment retorçada i malaltissa, rancuniosa. Fer equivaldre vuit dies a un any sencer de mandat anava bastant més enllà de fer passar bou per bèstia grossa, però anaven maldades i per això aquella Junta Directiva va encarregar un dictamen a la Secretaria General de l’Esport, l’únic organisme a qui es podia demanar, perquè dictaminés quina era la interpretació més correcte de l’article 29. I la Secretaria General va dictaminar que malgrat la interpretació possible de fer equivaldre vuit dies per un any, el que tenia més sentit era no fer-ho i no finalitzar el mandat fins al 30 de juny del 2007, amb l’argument que tots els socis, quan van anar a votar, ho van fer pensant-se que escollien una nova directiva per a quatre anys i no pas per a tres anys i una setmana. Per aquesta raó no van convocar les eleccions el 30 de juny, perquè de la mateixa manera que se’ls va denunciar per no convocar-les, si ho haguessin fet, tenint a més aquell dictamen sobre la taula, se’ls hagués pogut denunciar per haver-les avançat, i així ho van explicar a l’Assemblea de l’estiu del 2005. Aquell afer va dur el club per uns viaranys molt lamentables. I encara volen que cuegi. Una de les línies de defensa, basant-se en la llei de l’esport, nega al TCE competències tant per entendre un afer de naturalesa associativa com per a actuar a instàncies de part interessada. Ja es resoldrà si és el cas. Jo el que voldria és que les persones que insten a l’assetjament de Laporta, a acarnissar-s'hi, no vull dir el soci Nicolás Marín, ni cap dels altres que han obert 'altres fronts, sinó els seus inductors i ideòlegs, els qui en mouen els fils i financien tot l'operatiu, donessin la cara i actuessin a pit descobert. Seria una manera bastant més noble d’enfrontar-s’hi. I si, finalment, el TCE arribés a la inhabilitació de Laporta, Ferrer, Godall, Ingla, Soriano, Vicens... per una suposada falta com la d’haver seguit les recomanacions d’un dictamen de la Secretaria General de l’Esport, per un article tan absurd com malèvol, hauríem de començar a pensar en inhabilitar-nos tots plegats.