divendres, 19 de desembre del 2008

Tocats pel serè

Avui tenim un dia tocat pel serè. El serè és el vent que ens arriba del nord-oest i que en d’altres contrades s’anomena mestral. És un vent sec, que pot ser o bé moderat o bé fort. Avui, bufa més aviat fort. Aquest és un país ventós. La Segarra calafina, vull dir. És un altiplà d’una alçada considerable, d’uns 650 metres de mitjana. Per això els vents s’hi entaulen amb una familiaritat notòria. La Guàrdia Pilosa és un poble petit, arrapat a un turó d’uns 800 metres al cim. No és el punt més elevat de la zona. El turó de Boixadors, amb el seu vistent castell, a l’extrem nord-est, en té la dignitat amb els seus 848 metres d’alçada. Una mica per sota hi ha la serra de Rubió amb 835 metres en el pic més alt. Tanmateix, és una dada indiscutible que la Guàrdia Pilosa és el poble de més alçada d’aquests rodals.
La Guàrdia Pilosa és un poble obert als quatre vents. I els quatre s’hi passegen sense demanar-nos mai permís. Normalment, són benvinguts; alguns més que els altres, és clar. La marinada, per exemple, els vespres de l’estiu tan feixuc de passar, amb una calor que esberla les pedres que es diu. La tramuntana ja no fa tanta gràcia, però serveix per a netejar el cel de núvols i fer fora les boires que ja duien massa dies glaçant-nos. Hi ha encara un parell de vents remarcables que val la pena d’esmentar: el ripollès, que bufa des de Calaf, i el migjorn, que ens arriba de l’altre cantó, des del poble de Segur.
Les cases velles de poble tenen el costum de no tancar gens bé. El vent hi entra per un qualsevol badaluc. No hi ha res a fer i no s’hi ha de fer res. Hi ha imperfeccions que són una meravella. No hi ha a la casa cap finestra ni cap porta que tanqui d’una manera perfecta, hermèticament. No són les úniques clivelles que aprofita el vent per infiltrar-se a la casa: hi deu haver en els seus murs un munt de pedres mal posades pel temps que deixen passar xiulets d’aire. Probablement, aquesta és la raó de l’excel•lent tiratge de la llar de foc sota la qual escric aquestes línies, aquest matí de tardor amb vent serè.

3 comentaris:

Anònim ha dit...

Maravellosa descripció geogràfica, meteorològica i de situació.
Gairebé com en un relat propi de les Festes que estan per venir,
unes Festes que com més anys passen, més ens recorden les absències i també, perquè no, els nou vinguts.
El millor d'avui per mi, la descripció del poble i les cases, que sense haver-hi estat mai, ja les podem imaginar.
La part més dolça, el final.......
Que per molts anys l'escalfor de les brases acaronin el teu pols, i amb els teus ecrits ens puguis traslladar a aquests paratges gairebé de postal.
BON NADAL.

Anònim ha dit...

El vent, la boira i el fred ens dónen una identitat pròpia que ens fa diferents.
Magnifica definició d'un territori pràcticament desconegut per a la majoria,però no per això menys interessant.
Com diria aquell:
"No hase falta desir nada mas!!"
Moltes felicitats per l'escrit i bones festes.

Anònim ha dit...

Potser en aquestes Festes a tots ens omple de melancolia, però espero que les brases, escur-si la distància que a vegades hi ha.....
Avui estic trist, un bon amic s'ha men va allà on es el meu pare i el trobaré molt a faltar...
Segurament, encara que sigui per tradició, aquestes festes uneixen a les famílies i fan que estiguem més sensibilitzats els diferents aconteixements de les nostres vides.

BON NADAL.