dijous, 11 de desembre del 2008

Suturar una ferida de dos anys

Ara, a les portes d’un FC Barcelona – Reial Madrid és quan apareix nítidament i descarnat el contrast entre les situacions respectives dels dos clubs de just fa mig any i d’avui. No cal entrar en els detalls més punxants dels fets del Santiago Bernabéu d’aquell 7 de maig –el passadís a l’equip blanc campió de la Lliga espanyola, la golejada posterior i la sensació d’humiliació sentida pels culers durant i al final d’aquell partit–, però sí que és oportú recordar que menys de 48 hores després es va iniciar el procés per a la moció de censura votada el 6 de juliol, perquè va ser la culminació de la crisi esportiva i institucional en què va caure l’entitat blaugrana. Avui, el FC Barcelona és el líder sòlid del campionat espanyol, primer classificat amb unes estadístiques aclaparadores. I espera el partit contra el Reial Madrid de dissabte amb una confiança absoluta. És normal. Ara bé, com que el triomf es dóna per descomptat, la preocupació ha passat a ser si l’equip portarà la diferència de joc i d’estat anímic d’un i altre equip fins a la seva expressió màxima possible, vull dir sí aquesta distància que sembla tan gran es veurà en el marcador final. “Que no parin de marcar gols fins al xiulet final”, demanen molts culers avui. I és que l’avergonyiment sofert pel barcelonisme va ser tan excessiu, que espera el partit sense dissimular ni poc ni gens l’afany de revenja. S’intueix un Reial Madrid més feble que mai: pressió extrema sobre el president Ramón Calderón, canvi precipitat d’entrenador, nombroses baixes per lesió i sanció... el paral•lelisme amb el Barça de fa mig any és tan inevitable i temptador que fa l’efecte que no es vol deixar passar l’ocasió de tornar-los l’escalivada, com si així es pogués tancar una ferida que sagna des de fa dues temporades. És un fet que el futbol es viu de manera desmesurada. No hi ha res a fer. Val més prendre-s’ho així, com si fos una comèdia d’un humor interessat a vegades i d’altres vanitós, fràgil potser, entenimentat molt poc, grosser tot sovint.

1 comentari:

Eduard Padró ha dit...

És el moment de finiquitar al Madrid. Caldria veure la derrota més grossa mai soferta pels blancs i afegir-li un golet més. El 2008 hauria de recordar-se com l'any de les "humiliacions recíproques". Ells ens van fer passar pel passadís al campió més llarg, més ben fet i més fotografiat de la historia del futbol espanyol... ara nosaltres els hem d'inflingir la derrota més gran de la història del Reial Madrid. No cal ni tan sols jugar a un gran nivell, però l'efectivitat esperem sigui bona. El Barça xuta un promig de 10-15 vegades a porta per partit... Seria fantàstic...SALUT!