dimecres, 17 de desembre del 2008

El progrés i el vermut amb olives

- Caram, Gustau, veig que aquest migdia estan molt animats! Deu ser cosa del fred i la neu que ens ha vingut a veure. De què va la discussió?
- Avui anem de política, d’això dels socialistes catalans que votaran a favor dels pressupostos. Es veu que encara n’hi havia algun que s’havia pensat que hi votarien en contra, oi?
- Li interessa la política?
- No gaire, no me’ls crec gens. Els polítics són un mal necessari, oi?, una manera de guanyar-se la vida com una altra. Ara, sempre ha estat igual, oi?, en totes les èpoques hi hagut uns que més o menys manen i uns altres que més o menys obeeixen; sobretot, si no hi tenen cap més remei, oi? No és que hàgim progressat gaire, que diguem.
- No hi creu vostè en el progrés, no creu que hem progressat molt?
- Oh i tant que hi crec! En certes coses, el progrés és indiscutible, oi? Pensi en les feines del camp, que en aquests rodals hi som tan donats des de fa tants i tants anys. Ara per a gairebé tot tenim una màquina que t’estalvia temps i esforç. Si no s’espatlla, és clar! En aquest cas, el progrés és evident, oi?
- I quins altres exemples em posaria?
- Ui, molts!, la higiene, les comunicacions, la medicina, l’ensenyament... és clar, tenir llum i aigua corrent a les cases ha estat un avenç sensacional, i la calefacció... hi afegiria el telèfon i tot, oi?
- Ja l’entenc. I, digui’m, amb tots aquests avenços, què creu que ens hem deixat pel camí?
- Amb aquests que li he dit, no ho sé, perquè han fet un gran bé, oi?, tot i que, ben mirat, com que tot ho hem de pagar, com que necessitem més diners per a viure, anem més curts de temps, oi? Sí, deu ser això: el progrés ens costa temps i diners, sí.
- I res més?
- Que no és prou? Bé, vostè haurà observat que sempre em prenc un vermut amb olives, oi?, sinó és que hi algun mal que m’amoïna, és clar. Llavors, demano un cafè amb llet. Doncs, miri, si va a un qualsevol bar d’una qualsevol ciutat i demana un vermut amb olives, oi?, és segur que a tot arreu li portaran el mateix vermut, només haurà de dir si el vol blanc o rosso, que diuen, i les olives tindran totes un gust si fa no fa.
- És ben bé així, sí!
- Aquest vermut que em prenc des de fa no sé quants anys no té res a veure amb aquests que li dic, i aquestes olives amb gust de fonoll, encara menys, oi? Em sembla que em vaig acostumar abans a aquest vermut i aquestes olives que no pas a l’establiment aquest, miri què li dic!
- Vaja, que per a saber si el progrés ha arribat a un qualsevol bar, només cal demanar un vermut amb olives!
- Exacte!

2 comentaris:

Eduard Padró ha dit...

Tota una lliçó de vida. Moltes gràcies per aquests moments de vermut que comparteixo des de lluny. SALUT!

Anònim ha dit...

M'esteu resultant tot un filòsof. Totalment d'acord amb l'Eduard Padró.