Quan jugàvem al pati de l’escola

El futbol és l’esport més popular de tots per moltes raons. En podríem fer una llista llarguíssima. Ara, si n’hagués de dir una de sola, una que les sintetitzés totes o gairebé, diria que el futbol és tan popular perquè és un esport comprensible per a tothom. Si em fixo en el tennis de taula, per exemple, perquè és l’esport que potser conec més bé, malgrat haver-me’n allunyat des de fa quinze anys o més, ho veig clar: el tennis de taula és un esport incomprensible per a qualsevol espectador que no l’hagi jugat seriosament o l’hagi viscut molt de prop. Vull dir que el futbol és un esport molt transparent en què les habilitats tècniques dels jugadors es fan molt evidents. Des de ben petit és clar qui és el més bo de la colla. Al pati de l’escola o al carrer amb els veïns que com jo estàvem enderiats amb la pilota, a l’hora de triar els dos equips, els més bons sempre eren els primers escollits; ningú no s’equivocava mai i els rivals sortien molt equilibrats. Després, durant el partit, especialment si es torçava o el rival collava massa, es tractava de donar la bimba als qui en sabien més perquè trobessin solucions per a poder capejar el temporal i acabar guanyant. És clar que el futbol que jugàvem de petits al pati de l’escola o als descampats que hi havia al costat de casa, disputats amb una intensitat i una passió tan sincera com nostàlgica, no tenen res a veure amb el futbol professional. Però s’hi assemblen, una mica almenys. I, en tot cas, s’hi assemblen força més que no pas els vint-i-u que es fan als salons recreatius o als càmpings amb el tennis de taula. En un partit de futbol hi ha molts aspectes tècnics i tàctics que només els més savis són capaços d’observar; no hi fa res, perquè el que és essencial és apreciat per tots els aficionats, o gairebé. En tot plegat hi vaig pensar veient el partit del FC Barcelona contra el Getafe, concretament hi vaig pensar observant com Xavi, Iniesta i Messi es van fer càrrec de la situació compromesa de l’equip i com els seus companys els buscaven constantment perquè resolguessin tots els problemes que sorgien. I se’m va ocórrer que si els equips s’haguessin triat com ho fèiem al pati del col•legi, segur que els tres junts no haguessin anat a parar al mateix cantó.