L’espectacle de la política

Probablement, en aquests moments de greu crisi econòmica, de molta desconfiança envers els dirigents polítics i d’un desconcert molt general pel canvi cultural que s’està produint, pels efectes de la globalització i les transformacions tecnològiques, la política és més necessària que mai. Estic del tot convençut que el problema més greu que tenen els països occidentals, i en el cas d’Espanya i Catalunya sobretot, és de lideratge. No em refereixo a actuacions de tipus individual, encara que també fan molta falta, sinó a iniciatives col•lectives que haurien d’emprendre, en primer lloc, els partits polítics existents. Ara, de la mateixa manera, també observo que, es miri cap a on es miri, no hi ha cap indici que porti a pensar que som a prop de cap moviment en aquest sentit i més aviat el panorama que s’aprecia és del tot desolador. D’exemples en tenim gairebé cada dia i no es tracta de fer un recull exhaustiu. Els dos darrers en què m’he fixat em semblen prou eloqüents. De l’incendi d’aquest estiu a Horta de Sant Joan hem sabut ara que els comandaments dels bombers no van ser prou diligents i malgrat tenir dades suficients com per a preveure una intensificació del vent van baixar la guàrdia i van reduir els efectius d’un 30 per cent hores abans que el foc revifés de manera dramàtica i amb conseqüències funestes. No és res que no s’intuís perquè en el seu dia els veïns d’Horta de Sant Joan ja ho van denunciar. En aquests moments ja hi ha prou raons com per esperar algun tipus d’assumpció de responsabilitats polítiques, però veient com han actuat fins ara no és previsible. I després hi ha hagut el gest de l’expresident del govern espanyol José María Aznar a la Universitat d’Oviedo adreçat contra els estudiants que l’escridassaven i insultaven, d’aixecar-los el dit del mig, d’una grolleria inaudita en un expresident d’un govern. Aznar va tenir un comportament impropi envers aquells estudiants, però és que abans ja havia errat el discurs qualificant el seu successor a la presidència del govern espanyol, José Luís Rodríguez Zapatero, de “bomber piròman”. D’un expresident se n’espera una lleialtat institucional i una visió d’estat impecable i no que entri en la brega electoral, i encara menys amb aquesta poca educació i barroeria. Diuen que cada país té els polítics que es mereix, però aquesta és una afirmació que mai m’ha convençut del tot. Ara: diàriament assistim a fets sorprenents i, molt probablement, que no contribueixen gens a ordenar els comportaments. Per exemple, la difusió constant de vídeos dels bombers encerclats per l’incendi d’Horta o la publicació de les declaracions dels últims etarres detinguts a Catalunya abans que els prengués declaració el jutge. L’èxit periodístic és indiscutible, i sembla que la meva condició de periodista hauria d’aplaudir la perícia dels companys, però en aquest cas dubto fer-ho perquè també valoro molt negativament que la política, en uns moments que ens és tan necessària, s’hagi convertit en un espectacle que es juga als mitjans de comunicació.