La conya dels vuit dies que equivalen a un any de mandat, encara cueja, i el que ho farà. Ara l’Audiència de Barcelona ha sentenciat que els directius de la Junta actual del FC Barcelona que també ho eren després de les eleccions del 2006 hauran de presentar un aval. La quantitat no s’ha especificat, però ha de ser pel 15 per cent del pressupost d’aquesta temporada menys els beneficis generats des de la del 2006 – 2007, tenint en compte que s’han de comptar com a pèrdues d’aquesta Junta els 63,8 milions d’euros imputats a la directiva de Joan Gaspart i Enric Reyna. Aquesta partida corresponia a la depreciació d’una part de la plantilla heretada per la Junta de Joan Laporta; la pèrdua de valor va ser avalada per un informe fet pel llavors vicepresident esportiu, Sandro Rosell, i el secretari tècnic, Txiki Begiristain, els quals consideraven que aquell grup de jugadors no valien al mercat el preu que tenien consignat. Aquesta demanda la va presentar el soci Vicenç Pla després de les eleccions del 2006, en què també reclamava la nul•litat de la presa de possessió. En primera instància, el juliol del 2008, se’n va desestimar la totalitat, però ara l’Audiència ha estimat la part que fa referència a l’aval. La Junta presentarà recurs al Tribunal Suprem. Tant se val. Es tracta d’un episodi més de la judicialització que des de l’estiu del 2006 afecta la vida institucional del FC Barcelona i que va tenir com a moment més àlgid la votació de la moció de censura. Presentar una demanda o una moció de censura requereix temps i diners. Per tant, és clar que darrera d’aquesta voluntat d’assetjar Joan Laporta hi ha un grup de persones més o menys organitzat i coordinat. La Junta Directiva actual també s’hi ha tornat i divendres va comunicar a Oriol Giralt, el promotor de la moció de censura, que li ha obert un expedient disciplinari que pot acabar amb la suspensió de la seva condició de soci.
És veritat que el que amb més força mou les persones són les grans passions: l’enveja, l’afany de poder, l’ambició, la vanitat, la cobdícia, l’amor. Però, comprendre-ho no vol dir considerar-ho ni just ni desitjable. Penso que la revenja no fa mai justícia i que el ressentiment no pot ser el fonament de res que valgui la pena.
dijous, 18 de febrer del 2010
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
.jpg)
Entrades
6 comentaris:
L'has clavada. Tant en el resum de la sentència, com els motius de la provisió (que no tenen que ser considerades pèrdues), com tot el que envolta al club.
@ Anònim
Tens raó, es tracta d'una provisió. Però vaig optar per parlar de pèrdues perquè em va semblar més entenedor i perquè, al cap i a la fi, aquesta era una provisió que, a diferència de la feta per les actes d'hisenda, en realitat, es donava per perduda.
No fem demagògia amb això dels vuit dies que equivalen a un any. Ningú ha dit això. El que diu el sentit comú, i els jutges, és que aquells vuit dies no es poden obviar. Si durant aquells vuit dies es van prendre determinades decisions, se n'han de responsabilitzar els qui les van prendre. Punt.
vosté que es dedica a la asessoria d'imatge, podría dir quin cost de popularitat tindría l'expulsió d'un soci pel fet de tenir un plet contra el president? no es podría titllar... encara que fos amb raó de prepotencia, i antidemocrática la mesura?
Parlo des del punt de vista de l'imatge
@ Anònim
No sóc assessor d'imatge, faig de periodista i vaig ser al FC Barcelona en qualitat de periodista.
De tota manera, no sé si el cost en imatge d'aquest cas es pot quantificar o no, deu ser molt difícil de fer, sinó impossible, però és clar que és un cas lamentable que perjudica ambdues parts.
Es pot mirar en distància tot el que envolta el FC.Barcelona, després d'haver-ne format part força activa?.
Ho dic perquè amb molta saviesa i suposo que amb coneixament de causa, descrius a manera de pecats capitals, les vanitats i formes, per les quals aquesta junta directiva ha portat la seva formació original a la deriva.
Un per un, poden ser perillosos, però tots junts, els adjectius esmentats, acaben per donar-nos la imatge de l'actual dirigent, i, com si es tractés d'un senyor feudal amb "dret de cuixa" inclosa, d'aquella enlluernadora junta directiva del 2003, no n'ha deixat gairebé ni l'esència ni les persones, que al cap i a la fí, és el més important de tot.
Segurament, ben portats, els "cinc pecats capitals" que has descrit, haurien conduït el Club, a assolir uns objectius consolidats, i no a la dispersió actual.
Però res és etern......potser per sort.
Salutacions.
Publica un comentari a l'entrada