diumenge, 14 de febrer del 2010
El miratge de la gratuïtat
En tot el debat que hi ha muntat al voltant d’Internet i els drets d’autor, que ve de lluny però que en els darrers mesos s’ha fet més intens per les propostes de diversos països de regular les descàrregues a través de pàgines d’intercanvi d’arxius i, a l’Estat espanyol, també per l’ofensiva de la SGAE, m’ha semblat entendre que entre els qui defensen la llibertat absoluta hi ha el que en podem dir el miratge de la gratuïtat, segons el qual, pel fet de poder accedir ara mateix de manera universal i general a una gran quantitat de productes culturals, bàsicament pel•lícules i música, sense pagar res o gairebé res, que aquesta és una conjuntura que es podrà mantenir eternament. Ja he dit alguna altra vegada que som en mig d’una revolució cultural, perquè la transformació que s’opera és sobretot tecnològica, i que ara mateix el paisatge que en sorgirà es pot intuir però no saber del tot. No és la primera vegada que succeeix i les experiències anteriors poden servir, més o menys, de guia. Sempre que hi ha hagut un canvi en la forma d’accedir al coneixement, als productes culturals, hi ha hagut també un canvi en la forma de produir-los. És d’una lògica aclaparadora. Ningú amb dos dits de front es pot arribar a imaginar que els músics, els escriptors, els periodistes, etc., seguiran fent cançons, novel•les, articles, etc., si no si guanyen la vida. Ja es veu que no pot ser. És el miratge de la gratuïtat, que dic. A partir d’aquí, ens podem imaginar els escenaris que sigui. La invenció de la impremta, del disc, de la fotografia, del cinema, de la ràdio, de la televisió, etc., tots aquests avenços que han revolucionat l’accés a la cultura han provocat canvis profunds en totes les anelles de la cadena, des de l’autor al consumidor passant per les empreses editores i distribuïdores. Ara tornarà a passar exactament el mateix. I segur que com en les altres ocasions, hi haurà formats que es deixaran de fer perquè no resultaran rendibles. Potser es deixaran de fer novel•les tal com les entenem avui, però si volem que algú ens expliqui històries que ens entretinguin, ens emocionin, etc., aquest algú haurà de cobrar per la feina.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
3 comentaris:
Doncs no hi estic d'acord. Agafem l'exemple de la música: sempre ha existit i s'ha anat transmetent a través de les generacions, molt abans de que s'inventés el primer disc de vinil. Qui vol seguir fent música en seguirà fent encara que no guanyi un euro, perquè la música és art, i qui fa art ho fa perquè vol que la gent en gaudeixi.
Altra cosa és el negoci de la música. En això sí coincidim, i té els dies comptats. Però a mi ja m'està bé, perquè ja fa molt de temps que penso que la majoria de grups musicals i cantants s'han prostituït a canvi de contractes multimilionaris. No és cert que els CD's de més qualitat dels grups normalment són els primers i que a mesura que van treient material cada dos anys la qualitat va baixant? La meva teoria és que els primers CD's normalment són els que fas amb el cor i després venen els que fas amb la butxaca.
Jo crec que anem abocats a un futur en que molts creadors anònims pariràn cançons, pel·lícules o llibres de forma lliure i les distribuiran a través de la xarxa sense esperar res a canvi. Alguns es feran famosos, altres desapareixeran després d'un hit, i milions només seran coneguts per uns pocs. Però tant se val. Seguirà havent-hi música, pel·lícules i literatura: el que desapareixerà serà la indústria.
L'altre dia parlaves d'en Salinger, crec. Quants llibres li va fer falta publicar per passar a la posteritat? Doncs jo prefereixo un futur ple de Salingers que de Dan Browns, sincerament.
Altre cosa és que es podria pagar als creadors de manera indirecta, i aquí entrem al debat de si els preus que paguem per tenir connexió a internet són o no abusius. Redirigim un percentatge de la nostra "tarifa plana" a la SGAE i que deixin de posar cànons inutils, per exemple. Perquè al final això és una batalla entre la indústria tecnològica i la cultural: quants es comprarien iPods si no existissin els mp3 gratuïts? Quants pagarien per un ADSL de banda ampla si no existissin els Torrents? Quants es compraran el famós iPad només per poder-hi llegir llibres, revistes i comics piratejats? I qui guanyaria en un enfrontament de titans: Apple o Time Warner? Jo aposto per Steve Jobs.
@ Jordi Soler
No estem dient coses diferents del tot. El Salinger va fer un llibre, pràcticament, i va poder viure'n tota la vida i el que va escriure, es veu que molt, no ho va publicar ni ensenyar públicament a ningú i escrivia per plaer, distracció o necessitat vital. Però "El vigilant en el camp de sègol" es va seguir venent, en va seguir vivint. Si d'aquest llibre només se n'hagués fet un exemplar i algú l'hagués copiat i distribuït / intercanviat massivament, el futur de Salinger hagués estat ben diferent.
Jo no sé de què viuran els creadors, però si han de viure de les seves creacions, les hauran de cobrar d'alguna manera, o bé hauran de comptar amb algun mecenes, que esperem que no sigui l'Estat ni cap altre govern, pel bé de l'art.
Potser sí. Jo només dic que si Van Gogh hagués volgut viure del seu art avui no tindríem cap quadre pintat per ell.
Com a exemple de la tesi que intento defensar, mira't si pots aquest Youtube d'un artista anomenat Dan Bull, que és un paio que regala la seva música a través de MySpace i que està en contra de la propietat intelectual. Aquesta cançó en concret és una carta oberta a Lily Allen, una cantant que suposadament va sortir d'internet, on li diu quatre veritats sobre l'estat de la qüestió (o al menys veritats en les que ell creu). Més o menys coïncideixo amb el que podràs llegir al vídeo.
Però bé, això dóna per una discussió molt i molt llarga... :)
Publica un comentari a l'entrada