La traducció

Gairebé han estat simultànies: La presentació de Johan Cruyff com a seleccionador de Catalunya i la polèmica de perquè no parla català i l’enrenou que s’ha muntat perquè dilluns el director de l’Agència Catalana de Cooperació al Desenvolupament, David Minobes, en la visita d’una delegació d’associacions de Nicaragua al Parlament va fer servir un servei d’interpretació al castellà, ja que ell se’ls va adreçar en català. El PSC, ICV i el PPC ho han criticat, amb més o menys duresa. Els seus arguments són els de sempre, els de la riquesa lingüística dels catalans, més el de la crisi econòmica, en el sentit que en aquests moments el Parlament bé s’hagués pogut estalviar contractar dues traductores per a un discurs de vint minutets. Trobo que en els dos casos es tracta d’un problema de llibertat personal. Fóra bo que Cruyff parlés català, encara que ho fes d’una manera no prou correcta, però si no vol o no se’n veu capaç, doncs que no ho faci. No és cap renúncia. És respectar la llibertat de Cruyff a parlar la llengua que vulgui. En tot cas, el debat seria si Catalunya ha de tenir un seleccionador que no parli català i aquest em sembla encara més superflu perquè el fet d’haver tingut entrenadors amb el català com a llengua materna no ha evitat que l’idioma de treball de la selecció hagi estat el castellà, que és el mateix que passa en el Barça més catalanista de tota la història, com se sol dir. El problema dels catalans és que si ens podem calçar una sabata, ja ens va bé, encara que a l’altre peu hi duguem una espardenya. I pel que fa el Parlament, jo trobo que Minoves va fer molt ben fet. I no cal buscar-hi gaire arguments; tant és si així els nicaragüencs sabran que a Catalunya es parla també el català o de si així es va respectar l’idioma del Parlament. Del que es tracta és que cadascú es pugui expressar en la seva llengua si ho vol. Ja només faltaria que al Parlament de Catalunya no es pogués parlar en català o que s’hagués de demanar perdó per haver-ho fet. En aquest país, moltes vegades, fem unes coses extranyíssimes; vull dir que m’ho semblen a mi.