Hora de persistir

És probable que el resultat de dimecres contra el Rubin Kazan hagi servit per a adonar-se de les mancances del FC Barcelona d’aquesta temporada. En aquest sentit, haurà estat positiu. Perquè em sembla que la pitjor de les comparacions que estàvem fent era inconscient; no volent comparar, no ens adonàvem que ho fèiem i consideràvem que l’equip d’avui és el mateix del d’ahir. Una actitud semblant és la que hi va haver la temporada 2006 – 07, en què l’equip era líder i anava tirant endavant a totes les competicions, guanyant una batalla rere l’altra fins a la derrota final en tots els fronts i inapel·lable. Trobo que l’empat de dimecres, malgrat ser un resultat pèssim, pot anar bé per a fer veure que la derrota de fa quinze dies i les ensopegades a la Lliga espanyola no han estat accidents i prou. L’equip no està prou fi i la plantilla és excessivament curta. (He sentit que algú comparava el partit contra el Rubin Kazan amb el del Xakhtar Donetsk d’ara fa just un any, que es va guanyar als darrers minuts amb la sortida de Messi. Per a mi, és una bona comparació, però en un altre sentit: aquest any, no hi havia Messi descansant a la banqueta i aquesta és una dada que trobo molt significativa de les diferències que hi ha entre aquell moment i l’actual.) A mi em sembla que val més acceptar les mancances, reconèixer les dificultats que es tenen –els rivals tenen més ben estudiat el Barça–, que no pas fer veure que som encara a la temporada passada. Les circumstàncies que l’equip (i el club) ha d’afrontar són molt diferents. Ara: el Barça continua sent un equip formidable dirigit per un entrenador que té les idees molt clares, que treballa molt i que té el seu prestigi i la seva autoritat intactes. I és un dels favorits a guanyar tots els títols que disputa. La voluntat de persistir va ser un dels factors intangibles clau per a aconseguir els tres títols la temporada passada. I em fa l’efecte que en aquesta també en caldran força dosis. Val més que el barcelonisme se’n vagi fent a la idea.