Impecable

No s’hi valia a badar, i ningú ha badat. El FC Barcelona ha guanyat per 2 a 0 l’Inter de Milà (gols de Piqué i Pedro), s’ha posat líder del seu grup i s’ha posat la classificació per als vuitens de final de la Lliga de Campions molt a l’abast. Dissabte, contra l’Athletic Club, havia tingut la impressió que a la primera part l’equip havia recuperat bona part de la pressió i la velocitat pròpies del seu joc i que, malgrat l’empat a zero, a què s’havia arribat al descans, la segona part estava ben encarada, i així ho vaig comentar amb algun dels companys amb què estava veient el partit. El gol d’Alves, a l’inici de la segona part, ratificava la impressió. Però, de cop i volta, aquella bona sensació va passar avall i ja sabem com va acabar, amb un empat decebedor i la lesió de Messi per a acabar-ho d’adobar. I amb alguns dubtes sobre la fiabilitat d’un equip que mereix tota la confiança però que durant la temporada ha fallat un parell de cops, almenys, quan no tocava. Em sembla que era una impressió força general, que s’explica més que per desconfiança envers el grup de Guardiola, pel neguit de trobar-se en una setmana clau pel futur a la Copa d’Europa i a la Lliga espanyola. Crec que és una reacció lògica i comprensible. Ara: el partit que ha fet el Barça contra l’Inter de Milà ha d’haver apaivagat l’excitació que hi havia. Els blaugranes han fet un partit impecable, en totes les seves facetes. Han trencat la teranyina defensiva aviat, assetjant l’Inter al seu territori, aculant-lo, amb dos gols, el segon dels quals ha estat una síntesis perfecta del joc blaugrana, que situa l’equip per damunt de les individualitats, el triomf d’una idea d’entendre el futbol: una possessió pacient, per avançar de manera segura entre les línies rivals, fins a trobar (Xavi) la passada que trenca tot l’entramat defensiu i habilita el jugador que entra per la banda (Alves) amb totes les opcions per a fer l’assistència definitiva (Pedro). Un resum fascinant. I amb el marcador a favor, el Barça ha sabut controlar el partit, aturant-lo quan calia, o bé accelerant-lo quan el paisatge semblava propici, i sense donar mai opció als interistes a remuntar el resultat. Només cal que no sigui un miratge. La veritat, és que no ho sembla.