El món no s’acaba al Barça

La frase és certa i l’ha dita el defensa mexicà Rafael Márquez. En canvi, per alguns jugadors, el món sí que comença en el Barça. Tant se val. La qüestió és que el 30 de juny del 2010 acaben contracte tres jugadors que formen part de la columna vertebral de l’equip i que tots tres han començat a moure’s amb més o menys discreció. Són, a més de Márquez, el porter Víctor Valdés i el davanter centre Samuel Eto’o. El cas del camerunès, per tot el que va succeir al final de la temporada passada, és més complicat de resoldre.
Atenent el rendiment esportiu de tots tres, no sembla que hi hagi d’haver dubtes sobre la seva renovació. Ara: hi ha molts més factors que hi intervenen. El FC Barcelona sembla que ha decidit no distreure’s en aquests moments i que les afrontarà a final de temporada. Malgrat el risc d’entrar al darrer any de contracte dels jugadors, el club fa bé de triar el moment de la negociació.
Amb tot, trobo que en tot el debat que s’ha muntat aquests dies, especialment sobre la renovació de Samuel Eto’o, hi ha un element que no es fa sortir en cap cas i que a mi em sembla que acabarà sent-ne el desllorigador. Tampoc no me n’estranyo perquè aquest món del futbol un punt d’imprudència alegre i inconscient ja el té. Em refereixo a la crisi econòmica mundial que indefectiblement afectarà tots els clubs del món; fins i tot, dubto que els magnats àrabs, al preu que va anant el petroli i amb la caiguda del consum, se n’escapin. Fa mesos ja vaig dir que la crisi colpejaria els clubs. Darrerament, la directiva blaugrana ha admès un descens dels ingressos. Tots els clubs se n’han d‘estar ressentint. I no han tocat fons. Si a tots els sectors hi ha fallides d’empreses que n’arrosseguen d’altres, per què no ha de passar en el futbol?
Per tant, en aquest context crec que qualsevol número que es faci és irreal. Ningú sap quan valdrà realment Eto’o aquest estiu, ni Eto’o pot donar per segur que al juny del 2010 un club li pot pagar més diners dels que ara cobra al Barça. Que el futbol és diferent és cert: la imprudència hi és proverbial.