El Barça al descobert (II)

Avui vaig tard. Espero que els meus lectors m’ho sàpiguen perdonar. Em sembla que tinc coartada. Des que vaig descobrir que els articles es poden deixar pendents de publicació, he agafat el costum d’escriure a la nit, abans d’anar a dormir, i deixar programada la publicació de l’article per a l’endemà a les 6 del matí. Ho podria fer al mateix moment, és clar, però crec en la força de la rutina, que la lectura de la premsa o dels blocs és un costum i que, en conseqüència, m’hi podia adaptar i contribuir-hi. Com que acostumo a llevar-me molt d’hora, a quarts de set hi faig una ullada per si tot ha succeït correctament.
Docs sí, avui vaig tard perquè ahir em vaig passar tot el dia a Barcelona promocionant la sortida avui del llibre El Barça al descobert. És una feina necessària. A vegades he sentit alguns escriptors dient que aquesta és la part més pesada de la seva feina. Jo la trobo gratificant. És indubtable que el més apassionant per a una persona que es dedica a escriure, el moment de més intensitat, és el de la creació. Afrontar el full en blanc genera una quantitat d’emocions i sentiments indescriptibles. N’hi ha de tota mena, de positius i negatius, que van de la satisfacció plena a la frustració més desesperant.
Llavors, llançar-se a explicar els motius que t’han mogut a fer el llibre no és pesat, al contrari. El contacte amb el lector, ni que sigui en un primer pas a través del periodista com a intermediari, és un premi. És un tast per saber si el que has pretès fer i dir s’entén bé o, per desgràcia, no l’has encertada gens. Hi ha una part de risc, és clar. No totes les entrevistes són agradables. L’exposició a rebre comentaris de tota mena és majúscula.
Ahir va ser el primer dia de promoció i totes aquestes circumstàncies les vaig viure. A partir d’avui el llibre serà a les llibreries i és probable que en els pròxims dies, en què tinc programades més entrevistes de promoció, les opinions se succeeixin.
Tanmateix, em ratifico en dues idees: la primera, que el més còmode per a mi hagués estat no escriure aquest llibre –de fet, si tiréssim més enrere sempre trobaríem camins més planers–; la segona, que, malgrat tot el que s’hagi pogut dir o es digui, ho havia de fer i ha valgut la pena haver-ho fet.