dimarts, 18 de novembre del 2008

Serrallonga (i 3): bandoler universal

Serrallonga no és el Robin Hood català. És clar que no. En algun moment, a la sèrie que TV3 va emetre la setmana passada pot semblar que es deixa entreveure un símil semblant. No hi fa res. Almenys, a diferència del senyor de Sherwood, l'existència de Serrallonga està ben provada i bona part dels fets que se li atribueixen són certs.
De fet, el rei de les Guilleries no és res més que la recreació del mite universal del bon bandit o del bandoler generós que roba als rics per a donar als pobres. La diferència amb el Robin Hood anglès, l'existència del qual no està del tot provada per més que els historiadors l'hagin buscat, és que la indústria de l'entreteniment l'ha fet global; per entendre'ns, és un Serrallonga amb màrqueting.
Catalunya és un país que ve de lluny. La seva història, més dissortada que plena, té prou personatges i fets com per a haver construït una unitat simbòlica de valor universal. Hi ha, i hi ha hagut, talent creatiu suficient com per a haver-ho fet per poc que ens hi haguéssim posat. És cert, anem curts d'indústria. Tot i que tenim una televisió pública que qualifiquem de nacional. I, des de la setmana passada, tenim també una Acadèmia del Cinema Català que neix amb una vocació semblant.
Tots els països són cultura. La cultura els dóna fonament i estableix les seves referències essencials. En el cas de Catalunya, nació sense estat, aquestes afirmacions tenen un caràcter vital i absolut. D'uns anys ençà, de la Transició ençà, de fet, els catalans hem confiat massa en la política i els polítics i ens hem oblidat de la cultura. L'hem deixada en un pla secundari quan de sempre la base del catalanisme ha estat cultural. La cultura és el fil que relliga tota la història de Catalunya. I la llengua, és clar.
No hauríem de negligir la importància que tenen dels valors i les idees que ens identifiquen, ni menystenir la saba de la memòria. Potser és donar un pes excessiu al Serrallonga de TV3. I potser Serrallonga tampoc no és el personatge adequat per a sublimar. El cert és que no anem pas sobrats de mites.

4 comentaris:

Anònim ha dit...

Desgraciadament no he pogut veure la sèrie per motius professionals, però n'he sentit a parlar molt i quasi totes les critiques han sigut positives, però en el "El periódico" del Diumenge vaig llegir una critica sobre el llenguatge emprat per protagonista, identificant deficiències en la seva pronunciació. Si es així, crec que TV3 hauria de tenir cura d´aquets detalls.Què opineu?

Jordi Badia ha dit...

@Floc
és cert, el llenguatge del protagonista era clarament millorable. No només per la pronunciació. És dubtós que l'accent fos el més adient. Un aspecte no només atribuïble al Serrallonga. Hi havia molt barceloní i poc guilleries, vaja.
Estic d'acord en què s'hauria de tenir més cura.

Eduard Padró ha dit...

Comparteixo part del que ens diu el Jordi Badia. Crec que sí que n'hi ha de mites, en tenim i força però el que també hem tingut sempre i és quelcom que ens acompanya arreu, és aquell sentiment de que no està bé de parlar d'un mateix. No tenim massa cultura de l'el·logi, si fem alguna cosa bé, si tenim alguna cosa que destaca... "si peròoo..." És molt català criticar-se a un mateix, cosa que en altre latituds no fan tant. Mirar-se un mateix el melic és dolent si se n'abusa, però mirar-se'l de tant en tant també ajuda a reconèixer-se i a identificar-se. Mirem-nos una mica més el melic i cuidem-lo doncs no ho farà ningú per nosaltres. SALUT!

Anònim ha dit...

Segur que els "mites" ni eren tan ben plantats ni anaven tots tan ben vestits com els que ens vénen a les sèries, però sota la "capa" de glamour i seducció, s'amaguen penúries i èpoques de la història força complicades per a tothom, en especial per al poble, que sempre és el que paga les consequències de tot.
És una mica com ara, amb el tema de la crisi, tenim uns representants força ben vestits, uns més ben plantats que d'altres, però amb un poble que no s'ho passa gaire bé.
La sort dels mites es que consegueixen enamorar a les fèmines del cinema i a les de casa-les del sofà-, a diferència dels governants, que aquests, ni convencen ni sedueixen.
I tan se val l'accent, l'important és que el missatge arribi, és una opinió......