De la confiança i el respecte

Els vidres del Turisme estaven entelats, aquest migdia. Aquest és un senyal excel·lent per a saber que a fora hi fa fred de veritat. A dins, en el moment d'entrar-hi, l'ambient és embafador. Des de ben d'hora s'hi han anat condensant tota mena de sorolls, olors i escalfors. És una sensació que dura molt poc. Aviat, el caliu d'aquest bar entranyable et torna a seduir, com cada cop que hi entres.

- Bon dia, senyor Martí.
- Bon dia tingui, senyor Badia.
- Avui tenia especial interès de parlar amb vostè. Ahir, a casa dels sogres, a l'hora de dinar, vam acabar discutint de l'ensenyament i l'educació dels fills. N'hi havia uns que preferien guanyar-se la confiança dels fills, i uns altres, entre els quals jo mateix, que preferíem tenir-ne el respecte. Ja em perdonarà, però tot sovint ho acabo duent tot al futbol o a l'esport, i ahir a la tarda, pensant en el que havíem parlat havent dinat, també ho vaig fer. I, és clar, aquests dies que es comença a criticar el Frank Rijkaard, vaig pensar que l'entrenador holandès va equivocar-se optant per fer confiança als jugadors i deixant-se perdre el respecte. Vostè que ja té néts, què en pensa?
- A mi em sembla que la confiança i el respecte no són incompatibles, oi? No voldria faltar-li, però crec que és un debat absurd, és com aquella altra discussió que tant els agrada als periodistes, del guanyar o jugar bé, oi?, per dur-ho també al terreny del futbol, ja que hi som. Per què, a veure, mentre el Rijkaard donava confiança als seus jugadors i aquests li faltaven al respecte, com vostè ho ha descrit, oi?, el Txiki, el president i la Junta directiva, exactament, què feien? I vostè, si molt m'apura?
- Oh!, doncs, fer confiança a l'entrenador i respectar la seva feina, vull dir, no ficar-nos en el seu terreny de decisió, és clar.
- I no va anar bé, oi?
- Bé, els dos últims anys no, els dos primers sí.
- Per tant, escolti, a mi em sembla que les persones ens hem de respectar i ens hem de tenir confiança perquè les relacions funcionin, oi? Ara bé, la base de tot és que tothom sàpiga estar al seu lloc. Sap què li vull dir? Que qui ha de manar ho faci tan bé com sàpiga i qui ha d'obeir que ho faci sense fer trampes, oi? No ho creu això?
- Vol dir que els pares han de manar i els fills han de creure, vaja.
- Així mateix li ho he dit.
- I, escolti una altra cosa. Vostè creu que a l'hora del vermut ens pot fer profit parlar d'aquestes coses?
- A mi em sembla que no, oi?, però vaja, ha sigut vostè qui ha començat la conversa. Jo l'he respectat i li he fet confiança!