diumenge, 16 de novembre del 2008

Quan ens compren la veu

No és debades que molts periòdics hagin optat al llarg de la història per anomenar-se independents, malgrat que la independència és una qualitat indefectible del periodisme. Ho hauria de ser, vaja. Per a un periodista és essencial mantenir la seva llibertat individual i, per a fer-ho, és bàsic conservar una distància prudent respecte dels fets o de les persones de les quals en jutja els valors, les qualitats i els defectes.
Tot sovint, els poders públics i les persones que són objecte de la crítica periodística malden per retallar aquestes distàncies. De la mateixa manera, és freqüent que siguem els periodistes mateix els qui busquem d'escurçar la separació que ens n'allunya. Aquesta observació és prou certa en el periodisme català i espanyol. En el periodisme anglosaxó, no ho és tant. En el periodisme polític i l'esportiu és exagerat, però en la resta d'especialitats el fet és semblant. Hi ha qui hi ha vist un dels fonaments de la crisi del periodisme modern.
Als poders públics els incomoda la llibertat de la premsa, gairebé en la mateixa mesura amb què als periodistes ens costa bellugar-nos en un ambient poc amable. Hi ha moltes maneres de condicionar la independència d'un mitjà de comunicació o d'un qualsevol periodista. N'hi ha d'evidents, n'hi ha de subtils i, encara, n'hi ha d'altres d'invisibles. La publicitat, les subvencions o les subscripcions massives són alguns dels recursos més visibles. Molts dels canvis en la línia editorial d'un mitjà s'expliquen per qüestions d'aquesta índole.
Per si algú no se n’ha adonat, aquest article va de la polèmica generada pel reportatge del The Economist sobre l'Estat espanyol “S'ha acabat la festa”. La Generalitat ha protestat oficialment, en una decisió discutible i molt discutida, perquè la realitat del país no hi surt ben reflectida. Sembla que força membres del govern català van rebutjar parlar amb el periodista autor del reportatge. A les pàgines especials del The Economist hi ha força publicitat d'empreses i organismes oficials espanyols. Amb tot, és un bon treball.

4 comentaris:

Eduard Padró ha dit...

Jo no en sóc de periodista, però sempre m'ha agradat llegir i escriure sobre l'actualitat ben documentada. En els últims 10 o 15 anys la informació ha passat a ser un gran poder. Els mass media no només expliquen alló que passa sino que per ells mateixos i l'impacte que tenen, generen notícies del no res. La notícia ja no s'explica sino que es crea. No només els poders públics tenen por als mitjans, les grans corporacionsprivades ja volen controlar totes les informacions que la propia organització genera. El mateix Jordi Badia segur en té moltes coses a dir. Les grans institucions, públiques o privades, no es poden permetre que certs personatges generin notícies sense control al seu entorn. Ara tothom vol controlar aquest fet i no hi ningú que talli el bacallà que no tingui una revista, una televisió o una radio. Aquestes dues últimes décades han estat l'eclosió de la societat de la informació i ara en comencem a veure el preu. SALUT!

Anna Ramis Assens ha dit...

Deu ser realment difícil que les paraules surtin publicades tal com hom les ha emés, dit o escrit! La setmana passada una companya meva va escriure i enviar a un periòdic nacional, 20 ratlles en resposta a la demanda que una periodista d'aquest mitjà li havia demanat sobre un tema "espinós" (la utilització d'un text de Sergi Belbel a escola amb alumnes de d'ESO)i... l'endemà va trobar publicades 20 paraules que, extretes del context, gairebé no s'entenien.
Deu venir d'aquí la reticència a deixar-se entrevistar d'algunes persones públiques?
Si qualsevol ciutadà , quan és preguntat, i respon, no té cap seguretat que el mitjà reproduirà allò que ha dit...
Realment difícil!

Jordi Badia ha dit...

@padró i @anna
tot i que comenteu aspectes diferents, em sembla que estan lligats. És cert Eduard que les institucions, siguin públiques o privades, volen controlar la informació. En molts casos, no és per falta de transparència sinó per poder fer arribar el missatge correcte. L'exemple de l'Anna en seria un: la seva companya emet una opinió que el periodista no li interpreta correctament. Per a mi el problema sempre ha estat de bon o mal periodisme, de periodistes independents o no.

Anònim ha dit...

La setmana passada vaig llegir al diari el contracte firmat entre el Barça i el Grup Godó per la TDT.
A canvi de què? A part dels calés, que ja m'agradaria saber quants n'han pagat, també hi ha entrat el bon tracte?
I no és això una manera de fer tancar la boca?