Records de neu

Una nevada com la d’aquest diumenge i dilluns, tan notable, convida al record. La que hi va haver el 1944, cap a finals de febrer, va ser molt extraordinària. Dilluns al matí, mentre ajudàvem a cops de pala a treure un cotxe, ens contaven que aquell any es van arribar a fer unes congestes tan fenomenals en el camí cap a Sant Martí Sesgueioles que per a passar-les van haver d’obrir una parell de túnels entre la neu. L’altra gran nevada de què es guarda record és la del desembre del 1962. Els pocs habitants que encara restaven a la Guàrdia Pilosa van quedar aïllats durant força dies. Hi va haver un moment en què els queviures van escassejar i els homes van decidir baixar a Sant Martí per a proveir-se per a uns quants dies més. Una altra vegada, el vent havia fet congestes, s’havia confós el paisatge i no hi havia manera d’endevinar-ne el camí. El risc d’estimbar-se en un marge era molt alt. La solució que van trobar va ser fer una mena de cordada; els sis o set homes que van constituir l’expedició, van lligar-se amb cordes per manera que si algun d’ells queia o s’enfonsava, els altres el podien estrebar i treure’l del mal pas.
La primera gran nevada que jo he viscut a la Guàrdia Pilosa va ser la del 2001. Va començar a nevar a mig matí de divendres, a mitjans de desembre. Havia de baixar a Barcelona, al dinar amb què el FC Barcelona celebrava el Nadal amb els mitjans de comunicació. Vaig trucar al Ricard Maxenchs, que en pau descansi, dient-li que em disculpés però que no podria assistir-hi. No ho recordo prou bé, però em penso que fins al dimarts o el dimecres, no vaig poder anar a treballar. Llavors, treballava a l’Avui. El poble va quedar aïllat. Els camins d’accés, que encara no estaven asfaltats, van quedar impracticables i no es van netejar de neu. En sortíem amb tractor. Ens havia quedat un cotxe a baix a Sant Martí, amb el que anàvem a treballar. Però els primers dies, també l’Eix transversal i el Bruc estaven tallats. No s’hi podia fer res.
La nevada d’aquest diumenge i dilluns no sé si ha arribat als gruixos de les del 44 i el 62. Es fa de molt mal dir, però segurament no. Ha estat semblant a la del 2001, això sí. Però, aquesta vegada, en canvi, l’aïllament ha durat molt poques hores. El dimarts al matí ja teníem els camins oberts, encara que el vent obligava a refer la feina una i altra vegada. És indiscutible que hem progressat molt. Ara hi ha molts més mitjans i s’actua amb rapidesa i prevenció. És clar que avui no ens podem permetre quedar-nos aïllats durant molts dies i amb l’economia paralitzada. Ara jo parlo només del que s’ha pogut viure a la Guàrdia Pilosa i en aquests vorals. Les nevades hauran estat més o menys abundoses i s’han afrontat amb menys o més mitjans, però trobo que el grau de solidaritat que hi ha hagut en tots els casos és semblant i resulta un factor clau per a sortir-se’n. Aquí, de màquines llevaneus no n’hi ha i els equips de protecció civil ni de cap altre cos públic no s’hi acosten. Els camins els netegen els pagesos amb els seus tractors i pales i l’alcalde, Antoni de Solà, va amunt i avall atenent les necessitats més urgents; si cal, és ell el qui s’enfila al tractor.
És veritat que de l’Ajuntament només me’n recordo quan neva o quan sorgeix algun entrebanc que no sóc capaç de resoldre per mi sol, i no cal que sigui gaire dificultós per a què això passi. Probablement, qualsevol dia d’aquests em trobaré alguna de les persones que han vingut a obrir-me pas i no la reconeixeré i no li’n donaré les gràcies, potser ni tan sols la saludaré. Diríem que no sóc gaire bon fisonomista -poc sociable, feréstec i esquerp, precisaria algun bon amic meu- i que acostumo a badar més del compte.
La neu amaga converses i glaça records.