dimecres, 3 de març del 2010

Més que un club, no un vídeo club

Quan les coses van bé, totes les gràcies es riuen. Sobretot, en el futbol. Ja se sap i és normal. I quan es torcen, tot el que semblava tan estupend i genial es converteix en tronat i ridícul. També se sap, per bé que no sé si és gaire normal. Em penso que l’última pensada de l’entrenador del FC Barcelona, Josep Guardiola, n’és un bon exemple. Dissabte, abans d’afrontar el partit contra el Màlaga al Camp Nou, Guardiola va passar als seus jugadors un reportatge sobre els intents infructuosos per a salvar el muntanyenc Iñaki Otxoa. Ho va revelar el diumenge a la nit el porter Víctor Valdés. L’equip duia tres partits consecutius jugant no gaire bé. Però, en principi, no sembla que un partit contra el Màlaga a casa, de Lliga, hagi de provocar un desplegament emocional tan intens com per haver d’apel•lar a l’èpica amb el visionat col•lectiu d’un Informe Robinson. Tanmateix, qui millor coneix l’estat anímic dels seus jugadors és l’entrenador que hi conviu a diari i si ho va fer deu ser perquè havia observat símptomes que requerien fer una sacsejada i tocar-los la fibra. El davanter Bojan Krkic va dir dilluns que Guardiola havia pretès commoure’ls per fer-los entendre que no poden deixar de ser solidaris i que mai no han de perdre l’esperit d’equip. Si va funcionar, no ho sabrem mai; vull dir que no es pot saber què hagués passat en cas d’haver sortit a jugar contra el Màlaga sense tenir la pell de gallina ni cap nus a la gola. Seria fer esport ficció. En tot cas, haurà servit perquè uns quants (o tots) dels jugadors de la primera plantilla del Barça coneguin una història de què no havien sentit a parlar mai. No és la primera vegada que Guardiola fa una cosa semblant. Em penso que en una de les primeres vegades els va fer veure un vídeo que du per títol El millor pare del món i que explica la història d’un pare que, almenys fins fa poc, feia l’Ironman de Hawaii arrossegant el seu fill tetraplègic en barca, bicicleta i cotxet per a completar plegats els 3’8 kms nedant, 180 kms en bicicleta i 42’150 kms corrent; és una història commovedora com n’hi ha poques. A mi em sembla molt bé que ho faci. Vull dir que cada entrenador té els seus mètodes per a motivar els seus jugadors i que triï aquest tipus de reportatges i vivències és molt encertat perquè, surti bé o no, com a mínim servirà per a transmetre valors que ens fan ser millors com a persones. I ja n’hi ha prou de vídeos i proclames cridant a la lluita i amb un llenguatge més propi de les guerres i les tragèdies. L’única cosa que em reca és la banalització que se’n fa. Però, això, també se sap i encara que no sigui gens normal és gairebé inevitable.

2 comentaris:

Laura ha dit...

Genial el títol del post.

Carles ha dit...

Totalment d'acord. Anit, us escoltava a la tertúlia de Catalunya Radio, i em van sorprendre positivament els mètodes emprats per l'exentrenador del Barça d'handbol, Xescu Espar, per animar a la gent abans d'un partit important. Potser no tant que passés als seus jugadors un video de la pel.licula Rocky IV (per obvi), com si que enviés missatges als caps dels grups d'animació del Palau, o que se'ls emportés a sopar el dia abans per conscienciar-los de la importància del partit posterior.
Els sistemes utilitzats per un entrenador que serveixin per ajudar a creixer la confiança i l'autoestima dels seus jugadors i/o aficionats, són molt vàlids, però com molt bé vas dir ahir i avui, no tots. L'exemple que vas posar del video del València C.F. per esperonar a la seva afició abans del partit contra el Barça no seria un paradigma del que s'hauria de fer.