Qui ha creat Laporta2010? ( i II)

Per a entendre el fenomen Joan Laporta cal situar-se a les eleccions del 2003 i observar com just després de la seva victòria i amb una velocitat inusitada es va generar al seu voltant una aura de polític a la reserva capaç de liderar una opció sobiranista amb garanties. El context era propici perquè la seva victòria va ser un símptoma més del desvetllament catalanista que en aquells mesos hi havia hagut, amb l’arribada de Jordi Porta a Òmnium Cultural i l’auge de l’ERC de Carod Rovira. Després, el Barça, els èxits esportius i, en general, la situació excel•lent del club, li ha donat la projecció mediàtica que requeria. Ell ha pogut beneficiar-se’n i no se n’ha estat, certament. Encara ara ho fa i ho farà fins al darrer dia i després i tot, perquè és el seu gran actiu i el seu aval públic. Però hi ha hagut moltes persones que l’han anat empenyent tots aquests anys, des d’intel•lectuals a periodistes, passant pels polítics que en aquells primers anys buscaven amb avidesa i sense rubor fotografiar-se al seu costat. Ara les coses li han canviat. Els polítics ja no li fan costat. En primer lloc, perquè el veuen com una amenaça, esclar. I, després, perquè durant aquest temps Laporta ha comès errors que han perjudicat la seva imatge. Aquella aura que tenia els primers dies ja no la té. També el desvetllament catalanista en què s’havia inserit s’ha mig desinflat. I les consultes per a la independència de Catalunya no han acabat de donar prou força i alçada a l’onada que l’havia d’impulsar. Ara: no tinc cap dubte que, si finalment fa el pas, Laporta centrarà el debat polític durant la campanya, i feina tindran els mitjans públics i la comissió electoral per a complir amb les quotes imposades als partits. Ja en sentirem a parlar, ja. Abans, Laporta té davant seu una decisió difícil. Fa de mal dir, esclar, però em fa l’efecte que per a ell, per a les seves aspiracions polítiques, vull dir, el més positiu hagués estat acabar el mandat l’any 2011 com hauria d’haver succeït, i situar-se amb tres anys de marge; no hauria hagut de barrejar d’una manera tan flagrant i criticable el Barça i els seus propòsits polítics, i els resultats de les eleccions de la tardor que ve haurien aclarit algunes incògnites sobre les capacitats de lideratge i triomf dels candidats actuals a CiU i ERC, els dos partits damunt dels quals gravita. El calendari se li ha tirat a sobre i ha de prendre una decisió. Renunciar a fer el salt causarà decepció entre aquells sectors que l’esperen en candeletes i perdrà un altaveu que li és necessari per a mantenir-se en primera línia. Però fer el pas sense una plataforma prou sòlida i sense temps per a consolidar-se com a una opció vàlida el pot abocar a un fracàs qui sap si definitiu. Imagino que és exactament això el que està calibrant Laporta, per bé que em penso que la decisió dependrà més de la seva intuïció que no pas de la reflexió i l’anàlisi.