L’auca del senyor Esteve

Dissabte vam anar al teatre. Vam anar a veure L’auca del senyor Esteve, al Teatre Nacional de Catalunya. Jo sóc d’aquelles persones, com n’hi deu haver tantes, que diuen que el teatre els agrada força, o molt fins i tot, però que resulta que hi van molt de tant en tant. Un amic meu em diria que no és cert que m’agradi i que m’enganyo, perquè si una cosa t’agrada de veritat, simplement, la fas i punt. A mi em sembla que és una mica més complex, que les dues afirmacions poden acabar sent certes, vull dir que t’agradi el teatre, o el que sigui, i que hi vagis molt poc. Però, tant se val. Curiosament, també havia assistit a L’auca del senyor Esteve que, dirigida per Adolfo Marsillach, va inaugurar el TNC el 1997. La d’ara la dirigeix Carme Portacelli, que també firma la dramatúrgia amb Pablo Ley. Han pretès fer córrer el mite del senyor Esteve cinquanta anys i situar-lo a l’Espanya de Franco, des de l’entrada de les tropes franquistes a Barcelona el 1939 fins a la mort del dictador, el 20 de novembre del 1975; així, el senyor Esteve de Portacelli i Ley també mor el 20 de novembre del 1975. A mi m’ha semblat un intent no reeixit. I és una llàstima. Perquè crec que les obres i el mites literaris, per a mantenir-se vius, cal revisar-los constantment, adaptant-los als nous temps i reescrivint-los de tant en tant. No sé si el senyor Esteve mereix ser qualificat de mite, però en tot cas és una obra emblemàtica de la literatura catalana. No és una qüestió de ser més o menys fidel al text original de Rusiñol; les obres es poden adaptar o bé reescriure de bell nou i, entremig, hi ha un ventall inacabable d’opcions, totes elles vàlides i legítimes. És clar, hi ha d’haver un mínim de fidelitat a l’esperit original de l’obra que es pretén recrear. En aquest sentit, L’auca de Portacelli i Ley respecten el mite del botiguer de Rusiñol. El seu Esteve manté tota l’estretor moral rusiñoliana i no comprèn la vida més enllà del calaix de la Puntual i, també, a les portes de la mort, en un rampell de lucidesa envers l’impuls del seu fill per alliberar-se del jou burgès i lliurar-se a l’art, en el moment de cedir-hi, li demana que no oblidi mai que si pot dedicar-se a l’escultura és perquè unes quantes generacions de senyors Esteve van triar no viure a canvi de fer els diners que ara el mantindran. Si dic que la reescriptura de Portacelli i Ley em sembla un intent no reeixit de dur el mite del botiguer de Rusiñol al franquisme és perquè el seu senyor Esteve es manté ancorat rere el taulell de la Puntual, com a un mer espectador dels episodis més funestos i tràgics de la dictadura franquista; vull dir: L’auca de Santiago Rusiñol retrata la menestralia vuitcentista i el seu enfrontament amb l’artista modernista i el pacte que subscriuen a la fi, el senyor Esteve adonant-se que no han sabut viure i el seu fill Ramon reconeixent que és gràcies a les condicions que han creat els Esteves, al seu seny, ordre, honradesa, perseverància, etc., que ells podran convertir-se en artistes professionals. I, en canvi, no em sembla que L’auca de Portacelli i Ley retratin cap Esteve ni cap Ramon dels anys del franquisme, que és el que calia esperar d’una reescriptura. Ara: el muntatge i el treball dels actors, excel•lents.