Quan la natura ens acaba la paciència

La reflexió d’avui no serà gaire original, s’assemblarà a la de la darrera nevada de fa unes quantes setmanes tot just, però és que ni la proximitat d’aquella maltempsada no ha impedit que hi haguessin col·lapses i situacions que costen d’entendre i haver de sentir queixes i lamentacions en contra dels serveis públics que em mouen a concloure, una vegada més, que no n’aprenem ni en volem aprendre. Si aquesta vegada alguna crítica no es pot fer als serveis meteorològics és que no avisessin ni ho fessin amb prou intensitat de la nevada que ens havia de caure a sobre. Durant tot el cap de setmana, qui ho ha volgut sentir i entendre, podia saber que nevaria d’una manera excepcional a tot el país, que la tempesta avançaria de sud a nord, des de darrera hora de diumenge a la tarda – vespre i fins a la tarda de dilluns i que a la Catalunya central els gruixos podrien arribar fins al metre de neu. L’han encertada amb puntualitat i precisió. Personalment, amb aquestes condicions, vaig tenir ben clar que si es complien dilluns ens el passaríem a casa perquè seria impossible i un risc innecessari anar enlloc i que, a més, tant se val perquè el més probable fóra que tot quedés mig paralitzat i que havíem de confiar que el llum no se n’anés perquè si hi havia una avaria, probable perquè la neu s’aniria acumulant damunt dels cables i un o altre, amb el pes i el vent podia trencar-se, feina tindrien els operaris per arribar al lloc del desperfecte. Havíem de carregar-nos de paciència, quin remei. I que encara avui n’hauríem de tenir perquè després de la neu ve la glaçada que segons com i per a què encara és pitjor i netejar els camins i carreteres és lent i costós i si el vent té ganes de fer la guitza, la feina s’ha de fer i refer constantment. El meu cas és excepcional, però en general tornar a la normalitat prendrà un cert temps. Doncs bé, totes aquestes conseqüències i calamitats que són de tan sentit comú, almenys a mi m’ho sembla, i que en general s’han seguit de manera resignada i fins i tot lúdica, encara ha provocat alguns efectes i reaccions ben estranyes. Ara que, en part, ja es veia a venir perquè ahir al matí sentia en algunes ràdios tertulians que afirmaven que se n’estava fent un gra massa i que era impensable que un país normal “quatre volves” de neu el paralitzessin. Hores després, com era previst i anunciat, aquelles quatre volves es van convertir en uns quants centímetres al terra i Barcelona i les rodalies van quedar impracticables i milers de persones que havien sortit confiades a treballar al matí, perquè tot plegat només eren “quatre volves” de no res, van quedar atrapades a les carreteres i trens. Probablement, era inevitable. Perquè la solució era enviar tothom cap a casa, com van fer les universitats i les escoles, i les empreses s’hi resisteixen es clar. Però no deixo de constatar les dificultats que tenim per a acceptar i adaptar-nos a les restriccions que ens imposa la naturalesa, per més excepcionals que siguin les situacions que ens esdevenen. Vivim tan apressats i ens hem acostumat a tenir-ho tot de seguida i ben a mà que ja no sabem prendre'ns la vida amb paciència i tal com ens ve.

Cal Biel

Cal Torra (dreta) i Cal Pau

Girifràs