dilluns, 11 de maig del 2009

Tres reflexions i massa pressa

El FC Barcelona ha empatat a 3 gols (Keita, Eto’o i Alves) al Camp Nou amb el Vila-real i ha deixat passar la primera oportunitat per a proclamar-se campió de Lliga. No hi fa res. El títol és fruita madura i ja caurà. És cert que ha estat una mala passada. Fa onze anys que el Barça no guanya el títol a casa, davant dels seus aficionats, i aquesta era una ocasió propícia per a fer-ho. Però, de la mateixa manera que la superioritat aclaparadora blaugrana no s’ha vist gairebé mai reflectida a la classificació, perquè el Reial Madrid ha estat empaitant el Barça fins tot just fa una setmana, ara la Lliga l’equip l’haurà de gruar una jornada més, almenys. I pot passar que l’obtinguin sense jugar, si dissabte el Madrid no guanya a Vila-real. No hi ha cap mena de dubte que la lesió d’Iniesta, afegida a la baixa d’Abidal per la segona expulsió consecutiva, és la notícia més preocupant de cara a les finals de la Copa del Rei i de la Lliga de campions. En el títol he fet referència a tres reflexions, tot i que, del cert, només n’és una que les enfila totes. Es tracta del factor emocional que, al meu entendre, per tercera vegada aquesta temporada, ha tingut un pes determinant en el signe del partit. La primera vegada va ser contra el Reial Madrid al Camp Nou, a la primera volta. El barcelonisme va arribar a aquell partit en un estat d’excitació molt elevat i a punt va estar d’espifiar-la. La segona, contra l’Espanyol també a casa, hi ha haver un sentiment semblant i el fiasco va ser total. I ahir al vespre va tornar a passar poc o molt el mateix. Hi ha l’atenuant dels dos partits tan intensos que havia disputat l’equip dissabte contra el Reial Madrid, amb l’històric 2 a 6 i el títol materialment al sac, i dimecres contra el Chelsea, guanyant la classificació per a la final de la Lliga de Campions al darrer instant. La descarrega emocional va ser, en els dos casos, excepcional i era previsible que els jugadors la patissin. Haver tancat la Lliga anit era desitjable, però no imprescindible. Hi ha hagut un excés de pressa. Comprensible, però innecessari.

4 comentaris:

Girifràs ha dit...

Un gerro d'aigua freda. O més ben dit, tèbia, ja que la lliga és al sac i només és qüestió de temps aconseguir-la.
Com bé dius, ahir era el dia ideal jugant a casa per guanyar-la però ens va passar el contrari que a Chelsea, és a dir gol en contra al descompte, i això provoca desencís.
Sort que dimecres hi tornem i no caldrà treure el cava de la nevera!

Anònim ha dit...

Els cules, ja estem queixan, pero escolteu la canço del crakovia. COPA, LLIGA I CHAMPIONS. No podem canvia la canço perque ja esta escrita i els titols cauran amb aquet ordre. je.je.je.

Anònim ha dit...

Ui, no ho sé pas. Lliga sí, però copa i champions...

Jordi Badia ha dit...

@ tots
A mi em sembla que el problema més gran que tenim, i bastant inevitable, és passar de la satisfacció i la felicitat a donar-ho tot per fet, vull dir guanyat. La línia és molt prima.
L'equip de Guardiola s'ha fet mereixedor de la confiança absoluta. Qualsevol partit l'hem d'afrontar amb el convenciment que es pot guanyar; que es pot guanyar, no que està guanyat. Aquesta és la diferència. Així és com es va encarar el del Bernabéu i no el del Camp Nou, contra el Madrid. Al Bernabéu s'hi jugaven la Lliga i hi havia concentració màxima; al Camp Nou, al desembre, s'anava a veure com apallissàvem als blancs. Ahir el partit del Vila-real era una nosa; es va anar a veure guanyar la Lliga més que a guanyar-la.
Les dues finals que vénen seran molt complicades. Hi ha dos rivals que ens esperen i que ens estudien de fa temps.