dissabte, 23 de maig del 2009

Les finals perdudes

No es tracta de cridar al mal temps, al contrari, és per a allunyar els mals esperits! Seriosament, em sembla que val la pena reflexionar unes quantes hores abans de la final de la Lliga de campions de Roma, contra el Manchester United, sobre una de les dues probabilitats que tota final té. Amb la de dimecres, el FC Barcelona haurà jugat sis finals de la màxima competició europea de futbol. De les cinc anteriors, n'ha guanyat dues, les de Wembley contra el Sampdoria el 1992 i la de París contra l'Arsenal el 2006. Les altres tres les ha perdudes: la de Berna contra el Benfica el 1961, la de Sevilla contra l'Steaua de Bucarest el 1986 i la d'Atenes contra el Milan el 1994. De les dues finals guanyades i el que va significar pel barcelonisme, més o menys, ja n'hem parlat en d'altres ocasions. De les tres que el Barça va perdre no, perquè no fan de bon recordar. I, no obstant, sóc dels que sempre he pensat que, si se saben entomar, les derrotes són el punt de partida per a les victòries de demà. La derrota forma part de l'esport. No totes les finals es guanyen. Cap equip ho aconsegueix. Per tant, el primer pas és acceptar la probabilitat de perdre. El següent, un cop se n'és conscient, mirar d'evitar-ho. I, finalment, si malgrat haver-hi posat tots els sentits la derrota arriba, treure'n la lliçó. I, observant amb la distància que dóna el temps, em fa l'efecte que el FC Barcelona no ha encaixat mai bé cap de les tres derrotes patides a la final de la Copa d'Europa. En totes tres ocasions es va acabar com el rosari de l'aurora i el club, institucionalment i esportiva, va anar uns quants anys pel pedregar. Ni a Berna, ni a Sevilla ni a Atenes el FC Barcelona va saber perdre. Vull dir que totes tres vegades va acabar desmuntant l'equip i tornant-lo a fer enmig d'un guirigall social extraordinari. Jo em penso que a Roma els nois de Guardiola no perdran, però, per si de cas, seria bo no repetir els errors comesos anys enrere i adonar-se que el present d'aquest equip -cinquè doblet de Lliga i Copa de la història i un futbol meravellós- i el futur més immediat són engrescadors de debò.

6 comentaris:

General Fórceps ha dit...

Jo crec que a Sevilla i Atenes vam arribar molt deteriorats esportivament i institucional inclús.

Van ser cants del cigne de projectes que no anaven per bon camí.

Si perdem Dimecres serà una altra cosa de la qual sabrem aprendre. Estem en millor disposició.

Damsam ha dit...

HAY QUE SABER MANEJAR TANTO LA VICTORIA COMO LA DERROTA. GUARDIOLA EN ESO, NO FALLARÁ.

Anònim ha dit...

Us sembla que un dels motius, per aquesta sensacio quant es perd es la pressió davant el Madrid i tot el que representa, ells en tenen 9 etc, etc

Sang Blaugrana ha dit...

Es totalmente cierto que en aquellas finales se desmontaron los equipos, y sobre todo en la final de atenas, aquel fue uno de los mayores fallos de la historia del Barça, puesto que para mi tal vez era el mejor equipo que habia en aquellos momentos, pero ME GUSTARIA SABER, ME ENCANTARIA SABER, DE QUIEN FUE CULPA DE LA DESMANTELACION DE AQUEL EQUIPO, Y QUIEN CONTRATO A LOS QUE LES SUCEDIERON. tu Ho saps Jordi????

Jordi Badia ha dit...

@ General Fórceps i Damsam
És cert que a Atenes i Sevilla es va arribar amb molts problemes institucionals i esportius. A Berna, més o menys, va passar una cosa semblant; tot i que llavors, la crisi econòmica derivada de la construcció del Camp Nou i la no requalificació encara de les Corts, va obligar a jubilar un euqip i vendre Suárez, la figura emergent d'aquell moment.
De tota manera, no només en aquestes finals em sembla que el Barça no ha sabut encaixar bé les derrotes. En general, em fa la sensació que de la mateixa manera que les victòries es magnifiquen, les derrotes també es dramatitzen. Vull dir que passem de l'eufòria a la depressió amb massa facilitat. L'eufòria, ja està bé. La depressió, no.

Jordi Badia ha dit...

@ Sang Blaugrana
Jo no ho sé, no hi era al cub. Però és clar que en aquells moment, abans i després d'Atenes, la lluita dins del cub entre Núñez i Cruyff era cada cop més dura i oberta. I que l'oposició a Núñez, des de fora, va fer costat Cruyff, agafant-lo com a bandera. A mi em semblava que totes les decisions es prenien en funció d'aquesta divisió.