divendres, 22 de maig del 2009

De Wembley i París (i II)

A París, a la final de la Lliga de Campions entre el FC Barcelona i l'Arsenal, del 17 de maig del 2006, per a respondre un comentari anònim a l'article d'ahir, les sensacions van ser força diferents, respecte de Wembley, vull dir. Hi era en qualitat de Director de Comunicació del club. Per tant, hi era per a treballar. De fet, em sembla que des que faig de periodista esportiu, el Barça i l'esport en general, els visc d'una altra manera, més concentrat, més pendent de saber què passa i per què passa, que no pas de gaudir del que estic veient. Sobretot, si n'he de fer alguna mena de ressenya o comentari posteriorment. Ja m'hi he avesat i no em fa res. De la final de París en tinc un molt bon record, certament. Tant personal, com professional. Els instants previs, els vaig viure amb molta tensió, al costat del president Joan Laporta, anant al plató de TV3, primer, i després cap a la Llotja presidencial, en el cotxe oficial. Va ser un trajecte molt complicat, perquè havíem de donar la volta a tot l'estadi, pràcticament, i anàvem molt justos de temps. Ens van haver d'obrir pas uns policies a cavall. Van ser uns moments no gaire agradables, de molts nervis. Més tard, just abans de començar el partit, amb la resta de membres del Departament de comunicació ens vam instal·lar al lloc que teníem assignat, amb més personal del club. Sempre recordaré que, en el moment de passar per davant dels directius i del secretari tècnic, Txiki Begiristain, aquest ens va dir: “Tranquils, tot anirà bé”. M'ho vaig estar repetint durant tot el partit, mirant-me'l de reüll de tant en tant. Vam tenir temps per celebrar l'empat i el gol de la victòria, entre nosaltres. I de seguida, així que l'àrbitre va xiular el final, ens vam haver de posar en dansa, enmig del caos que s'organitza en aquells moments, en què tothom es mou sense saber massa bé on ha d'anar. Respecte de Wembley, les sensacions eren diferents. No hi havia ni més ni menys implicació. Menys temps per a pensar, segur. Tot i que, en moments com aquell, sempre hi ha qui se't fa present.

3 comentaris:

Anònim ha dit...

La meva parella i jo érem a la final de París. A l'estadi no estavem junts, però. Quan es va acabar el partir va venir corrents a fer-me una abraçada. Ell segur que no ho recorda. Jo, ho recordaré sempre.

Jordi Badia ha dit...

@ anònim
Per què dubtes de la teva parella? Si ho va fer, segur que ho recorda!

Anònim ha dit...

Els records si són agradables, sempre són recuperats del fonds de la memòria.
Records de parella, d'un amic, dels fills, dels pares.............
Com deia un que ara "no recordo", recordar és tornar a viure, o encara millor, a reviure.
No deixeu mai de recordar.........