divendres, 8 de maig del 2009

Les llàgrimes del Ton

El Ton té quatre anys. Aviat, a començaments de setembre, farà els cinc. Diumenge, va viure el 2 a 6 del Barça al Madrid a la Penya Barcelonista de Calaf i Comarca. Hi havia força més nens, fills de penyistes, i companys del Ton de l’escola de Calaf. Em sembla que tots, a la mitja part, van anar-se’n cap a casa perquè ja es feia difícil tenir-los quiets. El Ton, en canvi, no. Va estar pendent tot el partit de les imatges de la televisió. I quan va veure que la gent es posava a cridar i saltar i fer anar les bufandes al ritme de la música que anaven punxant –la seu de la penya de Calaf és al local del pub del poble–, especialment una que només de pensar-hi et fa venir molta calor, per la temperatura que t’imagines que es deu desprendre, ell també s’hi va afegir, malgrat que el seu encara pobre castellà no li ha de permetre de comprendre el sentit exacte de la tornada. Tant se val! Que s’ho estava passant bé era claríssim.
Dimecres a la nit, mentre sopava, una mica més tard del compte, va sentir al Telenotícies que el FC Barcelona estava perdent contra el Chelsea. El televisor de la cuina té la TDT, però no el Canal +, que és per on feien el partit. Es va posar a plorar. Deia que no podia ser, que el Barça havia de guanyar. Plorava amb aquell sentiment tan profund i sincer amb què ho fan els nens i que fa que, en sentir-lo, se’t glaci el cor i la sang. Va anar a dormir molt trist. Al cap d’una estona, tan llarga com per a donar temps a què el partit s’hagués acabat, es va despertar somiquejant. Repetia que no podia ser que el Barça perdés. La seva mare li va dir que no plorés més, que el Barça havia guanyat. Va deixar de plorar i va somriure. Va anar a resoldre l’afer per al qual s’havia despertat i va tornar al llit. Va dormir tota la nit, tranquil.
El Ton és el meu fill. No crec que el cas que he explicat sigui excepcional, al contrari. Em puc imaginar que a moltes llars es van viure dimecres a la nit situacions poc o molt semblants. És per això que l’he volguda compartir.

5 comentaris:

Anònim ha dit...

Vaig alucinar amb el teu fill. Em pensava que era més gran.
Em vaig fixar que es va passar gran part del partit apretant la mà de la seva mare.
I és molt i molt guapo, eh?

Anònim ha dit...

Hola Jordi, haveure si n'ha prens del Ton. I diumenge et veiem salta una mica, i aparcas la fredo de l'Iniesta. JE.JE.JE

Girifràs ha dit...

Imatge emocionant i extremadament entranyable la del Ton, plorant per que el Barça perdia, i després, somrient per que el Barça guanyava.
Ja és un gran culer, dels de veritat, amb tot el sentiment. De fet, és lògic, ho porta ben arrelat a la sang.
Espero que aquest any ja no plori més, que tot siguin somriures i alegries. Estem a l'any indicat, i ens esperen dies de glòria.

raima09 ha dit...

La contenció dels sentiments és tota una virtud.
Els qui solem mostrar-nos transparents, som en excés fràgils i insegurs de vegades.
Abraça ben fort al Ton, i que no deixi mai de ser tant autèntic, i a la vegada, encomanali una mica d'aquesta fredor, que a ben segur i de més grandet li anirà molt bé.

FLOC ha dit...

Que n´és de "collonut" el TON i que n´és de bo deixar anar els sentiments....