divendres, 29 de maig del 2009

Impressions de la final

Fer d’entrenador l’endemà dels partits no s’hi val. De fet, no en faig mai, ni abans ni després. Procuro parlar només del que m’ha semblat veure i entendre. I, per exemple, pel que fa la final de la Lliga de Campions, trobo que l’entrenador del Manchester United, Alex Ferguson, es va equivocar en el plantejament del partit i en les decisions que va prendre per a corregir la derrota. O va ser prepotència, o va ser temença I que, en canvi, el tècnic del Barça, Josep Guardiola, va reaccionar ràpid i amb encert així que es va veure sorprès per la sortida dels anglesos. Per a mi, Ferguson no la va encertar ordenant un inici tan fulgurant i anant a buscar els blaugranes, pràcticament, a la seva àrea. És clar que li podia haver sortit bé. En aquells primers minuts, va tenir una ocasió molt clara –la falta llançada per Cristiano Ronaldo– que hagués canviat la decoració del partit; si hagués estat gol, probablement s’haguessin parapetat en defensa. Tanmateix, em va semblar una declaració d’impotència, de no haver sabut trobar una estratègia guanyadora ni a la pissarra. Perquè aquell ritme era inaguantable durant noranta minuts, de manera que només podia ser una sortida desesperada per a mirar de sorprendre la defensa de circumstàncies del Barça i, si ho aconseguia, anar-se’n al darrera a defensar el resultat. Després, quan anava perdent, amb els canvis, posant tots els davanters de què disposava, va acabar per trencar el seu equip i ratificar la inferioritat i desesperació amb què em sembla que va afrontar el partit. Guardiola en va tenir prou en situar Messi al mig de l’atac, per a fer triangle amb Iniesta i Xavi, com havia fet a Madrid, i tota l’empenta anglesa va acabar esbravant-se. La incapacitat de Ferguson per a trobar una tàctica guanyadora és un argument més a favor de la superioritat del Barça al llarg de la temporada. Perquè, potser tret del Chelsea, i encara des del duel físic, cap equip ha sabut contrarestar l’atac blaugrana i Guardiola sempre ha trobat solucions tàctiques per a acabar desmuntant qualsevol entramat defensiu. El Barça ha acabat fent més por que respecte.

3 comentaris:

caste ha dit...

Jo no creia en el PEP, pensaba que un tio, que feia un any que era entrenador, i a 3ª divisio, pensaba que si ens havia de salva del desastre que duiem al damunt feia dos anys anavem arreclats pero reconec que el PEP sagueix sent un CRAC enhorabona PEP

Jordi Badia ha dit...

@ Caste
No eres l'únic. A dins del club, hi havia molta gent que pensava així. Jo, pel meu caràcter, no pensava res, la veritat. Com que em sembla que ja has llegit el meu llibre, et pots imaginar que llavors ja era més fora que dins. Però, en tot cas, no tenia una opinió formada. Em pensava que no tenia prou elements per jutjar-lo i em limitava a escoltar què deia tothom abans de fer-me'n una idea. De moltes d'aquelles opinions, no se'n podia fer cas, o bé perquè eren amics seus, o bé perquè no tenien cap mena de credibilitat. Jo hi vaig començar a confiar el dia del Schalke, a Alemanya. Aquell dia vaig dinar amb el Txiki i em va explicar perquè el Pep havia de ser l'entrenador i que se'n sortiria segur. Me'l vaig creure perquè el Txiki, de futbol, en sap, i jo no. És clar, no va dir que aquest any guanyarien els tres títols, perquè això no s'ho podia imaginar ni preveure ningú. Però va dir que ho faria bé. Per a mi, la lliçó que em va ratificar és que s'ha de fer cas als que en saben.

caste ha dit...

No siguis tan modest, perque si tu non saps de futbol, els dames millor que ens dediquem a jugar al parxis, i et diria una altre cosa pero ja ta la dire quan ens veiem, sobre una cosa que dius aqui i al teu llibre.