Egocentrisme

Després de l’excel·lent partit del FC Barcelona davant del Màlaga, totes les cròniques, opinions i anàlisis que se n’han fet han tingut el to elogiós que era d’esperar i el punt de desmesura just i inevitable. Crec que és el que tocava després del 6 a 0 i de l’exhibició de joc i de superioritat davant d’un rival que ocupa un dels llocs de privilegi a la classificació i que està fent una temporada molt respectable. L’equip blaugrana ha recuperat tots els arguments futbolístics que tantes lloances havien merescut al primer terç de la temporada i que l’havien dut a distanciar-se a la Lliga espanyola de fins a dotze punts del Madrid i a batre tota mena de rècords jornada rere jornada. El barcelonisme viu en un estat de satisfacció permanent pel joc de l’equip i és lògic i merescut que s’expressi amb orgull i amb un to eufòric indissimulable. És molt comprensible.
Ara: també observo com, tot sovint, aquestes lloances es barregen amb un dels pecats capitals més cars al barcelonisme: l’egocentrisme. Vull dir la facilitat amb què caiem en el convenciment que tot el món del futbol gira al voltant del FC Barcelona i que ens porta a dir que “jugant com juguem no hi ha cap equip que ens pugui guanyar”. A mi em sembla que no hi ha cap equip invencible i que la història ens ho ha demostrat mantes vegades. El Barça de Josep Guardiola ha assolit un nivell de joc altíssim. Ja s’entén que mantenir aquest nivell durant tots els partits de tota la temporada és impossible. Tot i així, bo i acceptant que ho pogués fer en els partits més decisius que queden, estic convençut que hi ha alguns equips capacitats per a contrarestar la millor versió dels blaugranes.
A vegades aquest tipus d’afirmacions s’interpreten malament perquè sembla que pretenguin tirar aigua al vi o menystenir el que s’està fent. No és aquest el propòsit. Es tracta de no passar de l’autoestima i confiança guanyadores a l’autocomplaença perdedora.
Un altre dels pecats més habituals del barcelonisme és el de comparar èpoques i equips, per dilucidar si l’un és millor que l’altre. Ho deixo per demà.