Un problema de cultura (2)

Que aquest és un país que aplaudeix el talent i menysté l’esforç és cert, però és una afirmació que ha de ser matisada i desenvolupada. Perquè aquest també és un país d’enveges en què massa sovint l’èxit personal és perseguit fins a convertir-lo en fracàs, o en avorriment. Semblaria, per l’interès, el temps i la tossuderia que s’hi posa, que el fracàs de l’un fos l’èxit de l’altre.
Tot plegat ve a tomb per la decisió dels nedadors Aschwin Wildeboer i Melanie Costa d’anar-se’n a Austràlia i els Estats Units, respectivament, per a seguir progressant. I, efectivament, a banda de la falta d’estímuls per a entrenar que argumenten, també hi ha de rerefons un enfrontament enquistat entre els tècnics de la federació i els entrenadors dels nedadors més destacats. Aquest també és un mal força general, que no es viu només a la natació; hi ha d’altres disciplines en què també són habituals les tensions entre el personal federatiu i els contractats per l’esportista.
Fet el matís, la relació entre talent i esforç no es veu com a un binomi inseparable. Per arribar a l’elit, el talent és necessari però l’esforç és absolutament imprescindible. I, a més a més, mentre el talent pot i ha de ser desenvolupat, l’esforç depèn de manera exclusiva de l’individu. Tanmateix, a les categories inferiors i a l’esport de base, a l’hora de separar el gra de la palla, gairebé sempre el criteri en què es basa la selecció és el talent, que a aquelles edats és més innat que no pas desenvolupat. De fet, ja n’hi diuen detecció de talents, dels seus programes.
En aquest cas, el problema de cultura esportiva queda superat i agreujat per la recerca de victòries immediates. És natural que a la base els triomfs se’ls enduguin els esportistes de més talent. El problema és la lleugeresa d’aquests èxits, que no tindran continuïtat sinó tenen la consistència de l’esforç.
Hi ha un problema de cultura esportiva que és en bona part conseqüència de la deficient formació rebuda. Els periodistes en som víctimes i col·laboradors.