dimarts, 5 d’agost del 2008

El ‘cas Eto’o’ i el valor del silenci

Sempre és millor ser còmplice dels teus silencis, que no pas esclau de les teves paraules. Les persones tendim a xerrar més del compte. Quan una idea o un propòsit ens balla pel cap, rarament el sabem fer madurar fins al punt just; el més habitual és exposar-lo abans d’hora; això sí, en un primer moment, com a confidència i a una persona de confiança.
En tots els llenguatges el silenci és una virtut; saber-los usar amb destresa és fonamental per a assolir els objectius proposats. Podem pensar en el llenguatge musical, en què el silenci és una figura essencial per a aprehendre el moviment tot just acabat de sentir, o en el llenguatge dels escacs, en què aquest silenci vindria a ser l’anomenada jugada d’espera, en què mous una peça perquè és el teu torn, però deixant la posició al tauler exactament igual com estava, és a dir, sense haver dit res.
És evident que en el cas Eto’o el FC Barcelona està sent esclau de les seves paraules i no pas còmplice dels seus silencis. Paraules i silencis tenen ambdós valor comunicatiu, és clar, i són interpretables, òbviament, però sempre és més complicat haver d’analitzar un silenci ben argumentat que no pas una declaració apressada. I, curiosament –o no tant–, les dues persones que més han callat en tot aquest afer han estat el mateix Eto’o i Josep Guardiola.
El FC Barcelona vol tenir resolt el cas abans del partit d’anada de l’eliminatòria de la Lliga de Campions per no haver de decidir si el fa jugar o bé el deixa fora. És lògic. El cas Eto’o hauria de ser senzill: el club està obert a fer un bon traspàs però, si no surt cap equip comprador o ell no vol anar-se’n, l’entrenador no té cap inconvenient a tenir-lo a la plantilla i fer-lo jugar si ho mereix. Tanmateix, avui és un cas més complicat de resoldre. Perquè ja hi ha hagut massa paraules dites a destemps. Per tornar a la metàfora dels escacs, qualsevol persona que s’hi inicia aprèn de seguida que la dama, pel seu valor extraordinari, només se l’ha de moure –fer parlar, diguem–, en el moment just.

4 comentaris:

Anònim ha dit...

Em recorda a la dita; més val parer ximple per no parlar, que ser ximple per parlar. El que és un plaer és llegir-te.

Yrsa Roca Fannberg ha dit...

Sembla Un post escrit amb molt silenci, amb el to just.
Jo em sento esquizofrenica amb el cas Eto´o, un dia vull que es quedi un altre penso que es millor que marxi (pot ser seria millor que si marxi justament per aquesta esquizofrenia del el ser culé. Un ser neurotic).
Guardiola pot ser va dir massa aviat que no volia a
Eto´o?
No es que m´agradi massa fer publicitat, pero he fet bastants quadros del Barça. Aquarelles per ser concreta.
Es pot veure alÞ
http://artversussport.blogspot.com/

Marc Menchén Alba ha dit...

Avui el Miguel Rico parlava del cas de Zamorano al Madrid com exemple del que està passant amb Eto'o. Amb una mica de sort podria passar el mateix i Eto'o ser el pitxitxi i el Barça campió. Si aquest jugador aprén a controlar els seu caràcter crec que és el millor fitxatge que pot fer el Barça. El dia de la presentació, Guardiola va dir que si ell veiés que Eto'o i companyia podien fer 60 gols en una temporada ell encantat de tenir-los a l'equip. Bé, crec que el camerunés està demostrant que l'olfacte de gol el té intacte.

PD: Agraeixo que creis aquest bloc. Per els que encara estem estudiant és molt interessant saber què és el que pensen gent d'aquest món sobre els temes.

Gràcies!

Anònim ha dit...

enhorabona per aquest comentari...també silenciós. probablement, pels gestors del barça és dificil lliurar-se de la pressió mediàtica...però és el que fan les persones responsables: parlar poc i actuar molt.