dimarts, 26 d’agost del 2008

De l’Assemblea, encara

Quaranta-vuit hores després de la celebració de l’Assemblea de compromissaris del FC Barcelona i a les portes de l’inici de la temporada, és oportú fer una última reflexió sobre el que es va viure diumenge a la tarda al Palau blaugrana. Hi va haver dos fets, molt significatius i en la mateixa direcció, que mereixen ser comentats encara.
El primer, que més de la meitat dels compromissaris abandonessin l’Assemblea un cop s’havia produït la votació sobre la continuïtat del president. I, el segon, que mentre totes les votacions es van aprovar per més del 80 per cent dels compromissaris, la del president va ser del 55 per cent, amb un 40 per cent de rebuig. La interpretació sembla ben senzilla: els socis compromissaris aproven la gestió de la Junta Directiva, però censuren el seu president. Si del resultat de la moció de censura n’havia quedat algun dubte, perquè anava adreçada al president i a la resta de directius, el de l’Assemblea va ser ben clar.
Ni el vot de la moció de censura ni el de l’Assemblea li treuen al president legitimitat per a seguir dirigint el club. Al contrari, ha guanyat les dues votacions i ha de continuar presidint-lo. Ara bé, la lectura ha de ser la correcta, pel bé del club però, sobretot, pel bé del mateix Joan Laporta. I aquesta lectura s’hauria de sostreure de la consideració personal que cadascú tingui respecte de la persona de Laporta.
Al FC Barcelona no hi ha fractura social perquè no hi ha cap enfrontament ideològic entre dues visions distintes sobre com ha de ser gestionat el club. Però sí que hi ha una crisi institucional perquè una part important de la massa social, que ha anat del 60 per cent de la moció al 40 per cent de l’Assemblea, que rebutja el president. Potser no és una situació irreversible, però segur que no es pot fer veure que no passa res ni confiar en què, si entra la pilota, l’opinió canviarà.
Davant d’una crisi, l’enrocament és més una temptació irresistible que una solució, especialment quan, com en el cas del FC Barcelona, la realitat és un referèndum diari.