dimarts, 19 d’agost del 2008

De la frustració i l’eufòria

La frustració és filla de l’eufòria. La delegació espanyola als Jocs Olímpics de Pequín ha perdut aquesta matinada una medalla que donava per segura. Javier Gómez Noya, doble campió de la Copa del Món (2006 i 2007) i campió del Món (2007) de triatló, els havia de donar la medalla d’or. Però ha quedat quart. Fa quatre anys, a Atenes, va passar una cosa semblant. Allí, era Ivan Raña, també gallec, qui els havia de donar l’or amb l’ajuda impagable del català Xavier Llobet. Però van fallar. El triatló no és l’únic esport en què la delegació espanyola no compleix les expectatives anunciades pels seus dirigents. La natació ha quedat molt per sota i l’atletisme va pel mateix camí. Els esports d’equip són la gran reserva que els queda, però l’altre dia els de l’NBA van apallissar els de l’ÑBA.
No només als atletes que competeixen per Espanya se’ls punxa el globus de l’eufòria prèvia. També en el triatló, ahir la portuguesa Vanessa Fernandes, gran dominadora de l’especialitat des de fa anys, va haver de conformar-se amb la plata. I, més avall n’hem parlat, la nedadora nord-americana Katie Hoff, que havia de guanyar 6 ors, es va quedar ben aviat molt lluny de l’objectiu. Tanmateix, el cas de Liu Xiang és el més emblemàtic. Campió olímpic a Atenes el 2004 dels 110 metres tanques, era la gran esperança xinesa. L’heroi d’un poble de 1.300 milions d'habitants. Per al règim xinès, és el símbol de l’ascens de la Xina. Liu va anar a la sortida de la seva sèrie lesionat; era impossible que corregués, no tenia cap mena de sentit el que feia. Molt poca gent ho devia saber, perquè el muntatge a l’estadi i la televisió no es va variar per a res. Va fer el gest de sortir, però se’n va haver de tornar abans d’arribar a la primera tanca. La frustració va amarar l’estadi i la nació xinesa sencera.
Passa molt sovint. Ens creem unes expectatives que no som capaços de complir. O bé carreguem a determinades persones unes responsabilitats i unes esperances que no saben o no poden satisfer. I ve la frustració, filla d’aquella eufòria.

1 comentari:

Anònim ha dit...

Hola krak!!! tens raó, però en un event com els JJOO hi han moltes estrelles però molts més estrellats!!! i el problema és que tant els responsables federatius, comites... venen FUM, no se si per tal d´animar als atletes, ho dubto, o al públic, esperan medalles... la premsa no ajuda res, i en esports petits, la mobilització mediàtica, crec que pressiona en accés... poder per falta de costum... bé és el que hi ha!!! I ara ja s´acaba, i en una setmana entrem a la normalitat: menjarem FUTBOL a diari!!! I ningú recordarà res de Beijing... fins d´aquí 4 anys+.