El directiu de la Comissió esportiva encarregat de les seccions del FC Barcelona Agustí Benedito va presentar la seva dimissió dijous al matí amb una carta adreçada al president del FC Barcelona, Joan Laporta, en què li fa avinent la seva discrepància a l’hora de valorar la compatibilitat del càrrec de president blaugrana i la mediació duta a través del seu bufet d’advocat per la venda del Mallorca a una empresa uzbeka.
Laporta va intermediar entre l’empresa propietària del Reial Mallorca CF, Binipuntiró, per a vendre el club a l’empresa uzbeka Zemorax, el propietari de la qual està vinculat amb l’equip de futbol de l’Uzbekistan Bunyodkor. Aquest club va firmar l’estiu passat un acord de col·laboració amb el FC Barcelona per valor de 5 milions d’euros. L’operació de venda del Mallorca pujava 60 milions d’euros i la comissió pel bufet Laporta & Arbós era del 7 per cent, 4’2 milions d’euros. La notícia la va publicar el dimarts 17 de febrer el diari El Mundo del Siglo XXI. L’endemà Joan Laporta la va confirmar en roda de premsa i va afirmar que no hi havia incompatibilitat entre l’operació i el seu càrrec de president del FC Barcelona. L’operació no va arribar a realitzar-se perquè Binipuntiró tenia un acord d’exclusivitat amb un altre comprador.
Agustí Benedito és un dels fundadors de l’Elefant Blau i ha estat al costat de Joan Laporta durant 12 anys. En la seva carta de dimissió afirma que durant tots aquests anys ha mantingut “fermesa en les conviccions” i que són aquestes conviccions les que ara “m’impedeixen continuar amb tu”. Per a Benedito, la notícia vinculant Laporta en la negociació per la venda del Mallorca ha estat “la decepció més gran de la meva vida”, segons reconeix a la missiva adreçada al president blaugrana. El directiu dimissionari considera que ha estat “lleial fins al final” a Laporta, “malgrat no ser fàcil”.
Aquesta notícia coincideix amb la confirmació que el vicepresident primer, Alfons Godall, no optarà a la successió de Laporta a les eleccions previstes pel 2010 ni formarà part de cap candidatura.
dissabte, 28 de febrer del 2009
divendres, 27 de febrer del 2009
Carod TV
El vicepresident del govern i líder d’ERC, Josep Lluís Carod Rovira, té un canal de televisió propi. De fet, carod.tv no és res més que una versió ampliada del seu lloc web en què a partir d’ara també hi haurà material videogràfic. La notícia ha sorprès i els motius que ha argumentat per a fer aquest pas han provocat un debat força interessant. Diu Carod Rovira que ho fa perquè “el millor que podem fer és donar la nostra opinió directament, aprofitar aquest conducte sense filtres i sense la possibilitat que algú talli per aquí o per allà” i que així s’evitarà que els “matisos s’eixamplin, magnifiquin o que siguin presentats d’una altra manera”.
Per al sector periodístic, els arguments del vicepresident poden ser una agressió i una amenaça. Una agressió, perquè qüestiona la professionalitat dels periodistes que cobreixen la seva tasca diària. I una amenaça, perquè s’erigeix com a competència directa i deslleial.
Ara, personalment, no em sento ni agredit ni amenaçat, i no és pas perquè no em dediqui a la informació política sinó perquè entenc que té tot el dret a fer el que vol fer i perquè el que ell farà no té res a veure amb el periodisme. El que fa Carod és portar fins a l’extrem el que des de fa força anys vénen fent totes les institucions: aprofitar totes les possibilitats de les noves tecnologies per a controlar i distribuir de manera directa el seu missatge i així no haver de passar pel sedàs, el caprici o les dependències dels periodistes.
Tanmateix, aquesta voluntat de control de la informació per part dels poders públics i privats ha existit sempre. Ara té instruments més poderosos, és cert, però són les mateixes eines de què disposem els periodistes. Més encara, les noves tecnologies han democratitzat l’accés a la informació, en el sentit que l’han simplificat, de manera que ja no ens cal pertànyer a cap mitjà per a fer-nos sentir i tenir influència. Em sembla que, de mica en mica, el mitjà va deixant de ser el missatge i que el periodisme va recuperant els seus valors essencials: rigor, credibilitat, independència.
Per al sector periodístic, els arguments del vicepresident poden ser una agressió i una amenaça. Una agressió, perquè qüestiona la professionalitat dels periodistes que cobreixen la seva tasca diària. I una amenaça, perquè s’erigeix com a competència directa i deslleial.
Ara, personalment, no em sento ni agredit ni amenaçat, i no és pas perquè no em dediqui a la informació política sinó perquè entenc que té tot el dret a fer el que vol fer i perquè el que ell farà no té res a veure amb el periodisme. El que fa Carod és portar fins a l’extrem el que des de fa força anys vénen fent totes les institucions: aprofitar totes les possibilitats de les noves tecnologies per a controlar i distribuir de manera directa el seu missatge i així no haver de passar pel sedàs, el caprici o les dependències dels periodistes.
Tanmateix, aquesta voluntat de control de la informació per part dels poders públics i privats ha existit sempre. Ara té instruments més poderosos, és cert, però són les mateixes eines de què disposem els periodistes. Més encara, les noves tecnologies han democratitzat l’accés a la informació, en el sentit que l’han simplificat, de manera que ja no ens cal pertànyer a cap mitjà per a fer-nos sentir i tenir influència. Em sembla que, de mica en mica, el mitjà va deixant de ser el missatge i que el periodisme va recuperant els seus valors essencials: rigor, credibilitat, independència.
dijous, 26 de febrer del 2009
El debat Valdés
Ho diré de bon començament: crec que és un error debatre sobre la porteria. Perquè aquesta és la posició més delicada d’un qualsevol equip. La porteria requereix estabilitat, que tingui un titular indiscutible; és un mal que no vol soroll. D’altres posicions resisteixen millor que els seus titulars estiguin constantment qüestionats perquè les seves intervencions no són mai tan determinants.
Víctor Valdés és el titular de la porteria des de fa unes quantes temporades. S’ha guanyat el lloc, malgrat no gaudir de la unanimitat del barcelonisme. No obstant, el seu gran mèrit és haver tancat –o mig tancat– el debat de la porteria. Des de la marxa d’Andoni Zubizarreta i fins a l’arribada de Valdés, la porteria del Barça havia estat inestable. Només Rudd Hesp s’hi va consolidar, però per poc temps. Arnau i Reina són dos bons porters, especialment el segon, que no s’hi van poder quedar.
Valdés ha fet pífies molt sonades. Cada temporada en fa alguna, encara que no totes acaben en gol. Els passa a tots els porters. Ni Iker Casillas se n’escapa. Però també ha tingut actuacions molt meritòries i ha donat molts punts i algun títol; la Lliga de Campions de París, per exemple. Personalment, al marge de no voler participar d’un debat que considero inadequat, crec que Valdés és un molt bon porter i que té el caràcter necessari per ser el del Barça.
Sobre la suposada pífia de Lió, tinc els meus dubtes que fos tan flagrant com s’ha dit i com de fet va semblar en directe. Vaig escoltar l’exporter Santiago Cañizares comentant la jugada. Sap de què parla, és clar. Creu que el xut era aturable, però que calia fer una gran intervenció perquè la pilota anava molt alta i va caure molt de cop. L’error de Valdés va ser interpretar que Juninho faria una centrada i fer un pas endavant per avançar-s’hi. Per aturar el xut s’hauria d’haver quedat sota els pals i fer una molt bona intervenció, perquè la pilota venia amb un efecte complicat d’interpretar.
Modestament, em sembla que un gol o dos no justifiquen un debat d’un abast i una transcendència semblants.
Víctor Valdés és el titular de la porteria des de fa unes quantes temporades. S’ha guanyat el lloc, malgrat no gaudir de la unanimitat del barcelonisme. No obstant, el seu gran mèrit és haver tancat –o mig tancat– el debat de la porteria. Des de la marxa d’Andoni Zubizarreta i fins a l’arribada de Valdés, la porteria del Barça havia estat inestable. Només Rudd Hesp s’hi va consolidar, però per poc temps. Arnau i Reina són dos bons porters, especialment el segon, que no s’hi van poder quedar.
Valdés ha fet pífies molt sonades. Cada temporada en fa alguna, encara que no totes acaben en gol. Els passa a tots els porters. Ni Iker Casillas se n’escapa. Però també ha tingut actuacions molt meritòries i ha donat molts punts i algun títol; la Lliga de Campions de París, per exemple. Personalment, al marge de no voler participar d’un debat que considero inadequat, crec que Valdés és un molt bon porter i que té el caràcter necessari per ser el del Barça.
Sobre la suposada pífia de Lió, tinc els meus dubtes que fos tan flagrant com s’ha dit i com de fet va semblar en directe. Vaig escoltar l’exporter Santiago Cañizares comentant la jugada. Sap de què parla, és clar. Creu que el xut era aturable, però que calia fer una gran intervenció perquè la pilota anava molt alta i va caure molt de cop. L’error de Valdés va ser interpretar que Juninho faria una centrada i fer un pas endavant per avançar-s’hi. Per aturar el xut s’hauria d’haver quedat sota els pals i fer una molt bona intervenció, perquè la pilota venia amb un efecte complicat d’interpretar.
Modestament, em sembla que un gol o dos no justifiquen un debat d’un abast i una transcendència semblants.
dimecres, 25 de febrer del 2009
Mal partit, bon resultat
Lamentablement, tots els senyals d’alarma que s’havien encès les darreres jornades de la Lliga espanyola eren certs i anit es van mantenir il·luminats a Lió on el Barça va empatar 1 a 1 contra l’Olympique, al partit d’anada dels vuitens de final de la Lliga de Campions. El joc del FC Barcelona, que havia baixat sensiblement respecte el del primer terç de la temporada, va tornar a ser decebedor durant molta estona, per no dir tot el partit. Les victòries continuades i les remuntades a la Lliga havien amagat la pèrdua de consistència i superioritat que els blaugranes havien demostrat fins llavors i que es van fer evidents al marcador amb els empats contra el Betis i la derrota a casa contra l’Espanyol. El resultat obtingut a Lió ha de ser benvingut, però no pot amagar símptomes preocupants.
De cara al resultat de l’eliminatòria, l’empat a Lió és molt bo. El 1 a 1 deixa el signe de l’eliminatòria obert i pendent de la decisió al Camp Nou d’aquí a quinze dies; però el Barça ho té francament bé. El més positiu del partit d’ahir –de fet de tots els disputats fins ara– és que els culers no s’han d’amoïnar per l’actitud de tots els jugadors, que es manté inalterable. La persistència promesa es compleix. Aquestes eliminatòries són partits de 180 minuts i així cal afrontar-los. Per més que es dubtés de la qualitat de l’Olympique, a aquest nivell, pretendre deixar tancades les eliminatòries a l’anada és un pic agosarat.
Ara: és veritat que l’equip blaugrana ha perdut la frescor dels primers mesos. Llavors, advertia que el dubte que es podia plantejar era si l’equip tindria el mateix nivell físic que exhibia en aquells partits un cop arribés l’hora de la veritat, a partir del febrer. Els blaugranes, superiors tècnicament i ben dirigits des de la banqueta, a més, corrien més i durant més estona que els seus rivals. Aquesta superioritat s’ha escolat, sigui perquè l’equip ha baixat físicament o bé sigui per d’altres raons d’ordre tàctic, que els rivals hagin trobat fórmules per contrarestar-la. Només cal ser-ne conscients, per saber patir.
De cara al resultat de l’eliminatòria, l’empat a Lió és molt bo. El 1 a 1 deixa el signe de l’eliminatòria obert i pendent de la decisió al Camp Nou d’aquí a quinze dies; però el Barça ho té francament bé. El més positiu del partit d’ahir –de fet de tots els disputats fins ara– és que els culers no s’han d’amoïnar per l’actitud de tots els jugadors, que es manté inalterable. La persistència promesa es compleix. Aquestes eliminatòries són partits de 180 minuts i així cal afrontar-los. Per més que es dubtés de la qualitat de l’Olympique, a aquest nivell, pretendre deixar tancades les eliminatòries a l’anada és un pic agosarat.
Ara: és veritat que l’equip blaugrana ha perdut la frescor dels primers mesos. Llavors, advertia que el dubte que es podia plantejar era si l’equip tindria el mateix nivell físic que exhibia en aquells partits un cop arribés l’hora de la veritat, a partir del febrer. Els blaugranes, superiors tècnicament i ben dirigits des de la banqueta, a més, corrien més i durant més estona que els seus rivals. Aquesta superioritat s’ha escolat, sigui perquè l’equip ha baixat físicament o bé sigui per d’altres raons d’ordre tàctic, que els rivals hagin trobat fórmules per contrarestar-la. Només cal ser-ne conscients, per saber patir.
dimarts, 24 de febrer del 2009
Fora angoixa
L’Ironman és una prova de resistència màxima. Vol dir que la força mental és gairebé tan important com la física. Tant se val el nivell dels participants. Si fa no fa, l’estratègia s’assembla. Els 3’8 kms de natació s’han de passar amb el menor desgast possible. Per més bé que un nedi, no s’obtindrà mai prou temps d’avantatge i, al revés, per més sapastre que es sigui, els minuts perduts no seran rellevants. Els 180 kms de bicicleta són una altra cosa. Representen el 50 per cent del temps que s’inverteix a la prova, més o menys. Amb tot, cap triatleta, per més bon ciclista que sigui, mai es buidarà en aquest segment. El ciclisme serveix per situar cadascú al seu lloc, però no és decisiu. El moment crucial és la marató. Llavors és quan el desgast acumulat en els dos segments anteriors, i l’entrenament fet, tenen una incidència definitiva. És quan es decideix la classificació i quan s’assoleixen o no els objectius fixats, sigui la victòria, millorar la marca personal o, simplement, acabar el repte.
Jo trobo que el FC Barcelona tot just acaba de baixar de la bicicleta i es disposa a córrer la marató. Un partit de futbol no és una prova de resistència, però una temporada sencera, d’alguna manera, sí que ho és. A la Lliga espanyola ha aconseguit un coixí de punts important, però no són encara decisius. No pot donar els objectius per aconseguits. Té tota una marató per davant en què haurà de compaginar les tres competicions. Avui es reprèn la Lliga de campions, a Lió. És un partit de 180 minuts i no pas dos de 90. El matís em sembla rellevant a l’hora d’afrontar el matx d’avui.
La derrota contra l’Espanyol ha generat un cert debat i alguns dubtes, oportunament amplificats per la premsa de Madrid i del Madrid. També és massa d’hora. Observo que Numància, Madrid i Espanyol tenen un punt en comú: l’angoixa amb què els blaugranes els van afrontar. Contra el Numància van dir que havien volgut fer el segon gol abans del primer. I contra el Madrid i l’Espanyol, la setmana prèvia, hi va haver una sobreexitació. Hauria de servir de lliçó.
Jo trobo que el FC Barcelona tot just acaba de baixar de la bicicleta i es disposa a córrer la marató. Un partit de futbol no és una prova de resistència, però una temporada sencera, d’alguna manera, sí que ho és. A la Lliga espanyola ha aconseguit un coixí de punts important, però no són encara decisius. No pot donar els objectius per aconseguits. Té tota una marató per davant en què haurà de compaginar les tres competicions. Avui es reprèn la Lliga de campions, a Lió. És un partit de 180 minuts i no pas dos de 90. El matís em sembla rellevant a l’hora d’afrontar el matx d’avui.
La derrota contra l’Espanyol ha generat un cert debat i alguns dubtes, oportunament amplificats per la premsa de Madrid i del Madrid. També és massa d’hora. Observo que Numància, Madrid i Espanyol tenen un punt en comú: l’angoixa amb què els blaugranes els van afrontar. Contra el Numància van dir que havien volgut fer el segon gol abans del primer. I contra el Madrid i l’Espanyol, la setmana prèvia, hi va haver una sobreexitació. Hauria de servir de lliçó.
dilluns, 23 de febrer del 2009
Menys 20 milions: Només la crisi?
El FC Barcelona ha ingressat a la meitat de l’exercici 20 milions d’euros menys dels que havia pressupostat i el benefici previst s’ha reduït a una mica menys de la meitat i ha estat de 6,1 milions d’euros. Totes les partides han quedat sensiblement afectades. El departament més tocat ha estat el de màrqueting, amb una reducció de 12,2 milions dels ingressos previstos. Aquest departament va ser també el que més canvis d’executius va sofrir arran de la dimissió de 8 directius per la moció de censura.
El pressupost per al conjunt de la temporada, aprovat per l’Assemblea de compromissaris, era de 381 milions d’ingressos i preveia uns beneficis de 25 milions. A mig termini, segons els resultats presentats pel vicepresident econòmic, Joan Boix, i el director general, Joan Oliver, ha estat de 170’25 milions, 20,25 menys dels 190,5 que s’haurien d’haver ingressat. La partida de socis ha patit una disminució de 0’2 milions, la de l’estadi de 4,2 milions, la de televisió 3,6 milions i la de màrqueting els 12,2 milions esmentats.
Aquestes dades no es corresponen a les presentades pels responsables econòmics blaugranes. Oficialment, els ingressos han estat de 186 milions i els beneficis de 15,9 milions. La raó és que, a partir d’aquesta temporada, els ingressos per traspassos deixen de ser extraordinaris. Per això han comptabilitzat 17,5 milions, la meitat dels ingressos obtinguts per les vendes de Zambrotta, Ronaldinho i Oleguer. El procediment del club és correcte, però si no es treu aquesta partida no es pot fer la comparació exacte respecte del pressupost aprovat.
L’impacte previsible de la crisi és clar. De fet, tant Boix com Oliver van anunciar que estan pensant de renunciar a la franquícia a la lliga dels Estats Units i que la davallada econòmica es notarà més a final de temporada. Però la crisi explica només la caiguda dels ingressos de socis i estadi. La patacada de màrqueting ha de relacionar-se amb els canvis executius. Cap empresa pot suportar sense ressentir-se’n el relleu de tot el seu Comitè de Direcció i de bona part del seu equip comercial.
El pressupost per al conjunt de la temporada, aprovat per l’Assemblea de compromissaris, era de 381 milions d’ingressos i preveia uns beneficis de 25 milions. A mig termini, segons els resultats presentats pel vicepresident econòmic, Joan Boix, i el director general, Joan Oliver, ha estat de 170’25 milions, 20,25 menys dels 190,5 que s’haurien d’haver ingressat. La partida de socis ha patit una disminució de 0’2 milions, la de l’estadi de 4,2 milions, la de televisió 3,6 milions i la de màrqueting els 12,2 milions esmentats.
Aquestes dades no es corresponen a les presentades pels responsables econòmics blaugranes. Oficialment, els ingressos han estat de 186 milions i els beneficis de 15,9 milions. La raó és que, a partir d’aquesta temporada, els ingressos per traspassos deixen de ser extraordinaris. Per això han comptabilitzat 17,5 milions, la meitat dels ingressos obtinguts per les vendes de Zambrotta, Ronaldinho i Oleguer. El procediment del club és correcte, però si no es treu aquesta partida no es pot fer la comparació exacte respecte del pressupost aprovat.
L’impacte previsible de la crisi és clar. De fet, tant Boix com Oliver van anunciar que estan pensant de renunciar a la franquícia a la lliga dels Estats Units i que la davallada econòmica es notarà més a final de temporada. Però la crisi explica només la caiguda dels ingressos de socis i estadi. La patacada de màrqueting ha de relacionar-se amb els canvis executius. Cap empresa pot suportar sense ressentir-se’n el relleu de tot el seu Comitè de Direcció i de bona part del seu equip comercial.
diumenge, 22 de febrer del 2009
Les temporades són molt llargues
L’entrenador blaugrana Josep Guardiola s’ha passat mitja temporada provant de frenar l’eufòria desfermada pel bon joc, les golejades i l’avantatge insòlita aconseguida sobre el Reial Madrid, segon classificat, de 12 punts des de la jornada 15. No se n’ha sortit. La majoria de culers ja fa moltes setmanes que donen la Lliga per guanyada. I els més agosarats han parlat del triplet: Lliga, Lliga de Campions i Copa del Rei. Que el Barça no ho hagi aconseguit mai es veu que és un detall sense importància.
És sabut que les temporades es decideixen en el seu darrer terç, a partir de febrer. És en aquest moment en què cal arribar en plenitud física. Des de fa algunes jornades, els jugadors blaugrana han perdut aquella superioritat que feia que correguessin més i durant més estona que tots els seus rivals, fent una exhibició de potència i velocitat aclaparadora. Davant dels primers senyals d’alarma, Guardiola va dir que l’equip no està cansat, però és cert que aquella prepotència s’ha anat escolant.
Anit, contra l’Espanyol al Camp Nou, aquesta pèrdua de consistència va ser una de les claus de la derrota per 1 a 2. L’expulsió de Keita al minut 38 de la primera part, absolutament injusta, va marcar el transcurs del partit. Tot l’arbitratge ho va fer, de fet, que va ser molt dolent i va perjudicar clarament els blaugrana. Però, tot i això, també és cert que abans de l’expulsió el 0 a 0 era un resultat just.
Mentrestant, el Reial Madrid va guanyar per 6 a 1 al Betis i en dues jornades ha retallat 5 punts. L’avantatge blaugrana és encara de 7 punts, que és molt. Però les dinàmiques han canviat. El Barça, especialment els seus directius i tot l’entorn, ha de recuperar la humilitat. A mi em sembla que no costa tant d’entendre que l’excel·lència aconseguida fins ahir es deu al treball, la qualitat i l’encert i que és d’una dificultat extrema. De tots aquests ingredients en caldran molts. Només els qui ho donaven tot per fet han d’estar preocupats. La resta saben que les temporades són molt llargues i que, com ahir, tot està encara per fer.
És sabut que les temporades es decideixen en el seu darrer terç, a partir de febrer. És en aquest moment en què cal arribar en plenitud física. Des de fa algunes jornades, els jugadors blaugrana han perdut aquella superioritat que feia que correguessin més i durant més estona que tots els seus rivals, fent una exhibició de potència i velocitat aclaparadora. Davant dels primers senyals d’alarma, Guardiola va dir que l’equip no està cansat, però és cert que aquella prepotència s’ha anat escolant.
Anit, contra l’Espanyol al Camp Nou, aquesta pèrdua de consistència va ser una de les claus de la derrota per 1 a 2. L’expulsió de Keita al minut 38 de la primera part, absolutament injusta, va marcar el transcurs del partit. Tot l’arbitratge ho va fer, de fet, que va ser molt dolent i va perjudicar clarament els blaugrana. Però, tot i això, també és cert que abans de l’expulsió el 0 a 0 era un resultat just.
Mentrestant, el Reial Madrid va guanyar per 6 a 1 al Betis i en dues jornades ha retallat 5 punts. L’avantatge blaugrana és encara de 7 punts, que és molt. Però les dinàmiques han canviat. El Barça, especialment els seus directius i tot l’entorn, ha de recuperar la humilitat. A mi em sembla que no costa tant d’entendre que l’excel·lència aconseguida fins ahir es deu al treball, la qualitat i l’encert i que és d’una dificultat extrema. De tots aquests ingredients en caldran molts. Només els qui ho donaven tot per fet han d’estar preocupats. La resta saben que les temporades són molt llargues i que, com ahir, tot està encara per fer.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
.jpg)
Entrades
