El jo literari, el jo esportiu

Fa uns quants dies vaig acabar de llegir el llibre La klaxon i el camí, de Carles Sindreu, publicat per primera vegada l’any 1933 i reeditat l’any passat per Acontravent, en una edició de Carme Arenas. Carles Sindreu (1900 – 1974) va ser un poeta, narrador, periodista, publicista i antiquari. És a dir, un autor polifacètic membre de la generació d’intel•lectuals i artistes d’avantguarda que contribuiren a la construcció d’una cultura catalana moderna i cosmopolita, connectada amb els moviments europeus. En La klaxon i el camí hi ha definicions tan precises i eloqüents com una en què diu de Josep Pla: “Si fos tennista jugaria sempre de revés”.
La lectura d’aquest llibre m’ha fet pensar en la relació entre la literatura i l’esport. Sindreu fou cronista esportiu, bàsicament de tennis. En aquell primer terç de segle, els esports eren una activitat moderna; moltes disciplines venien dels països europeus més avançats i encaixaven molt bé amb les propostes avantguardistes. No és estrany, doncs, que s’hi fixessin i enaltissin les virtuts de l’exercici físic. Més tard, aquella relació es va anar refredant fins a gairebé el trencament. L’esport, especialment el futbol, va passar a ser vist des de la cultura com a una activitat alienadora. La raó és clara i comprensible: la massificació del futbol i l’ús propagandístic que se’n va fer durant el franquisme, és clar. Algunes disciplines se’n van salvar, com el ciclisme i, curiosament, la boxa, però em sembla que en general la cultura mirava de cua d’ull l’esport. Amb el temps i la feina d’intel•lectuals com Manuel Vázquez Montalbán, aquell menyspreu s’ha anat diluint i avui ja és inexistent del tot.
Personalment, sempre m’he sentit tocat per la literatura i els esports, o els esports i la literatura, tant se val. El llibre de Sindreu m’ha fet pensar en la relació entre una i altres, com he dit, i m’he animat a escriure aquest article després de veure la prestació dels atletes catalans Mònica Aguilera i Josef Ajram a la recent edició de la Marathon des Sables.
Jo crec que a banda de l’entreteniment i el plaer que proporcionen els llibres i els esports, hi ha una relació molt menys evident però que es fa prou palesa amb disciplines extremes, com aquesta cursa pel desert. Ajram diu que “no sap on és el límit, però que sí sap on no és”. El que jo vull dir és que en la literatura i en l’esport, en determinats gèneres i en determinades disciplines, almenys, hi ha una recerca d’un mateix que encara que es faci per camins distints és comparable, fins a cert punt. L’home és un “animal que es busca”, diu Josep Palau i Fabre a la introducció de Poemes de l’Alquimista, i la literatura i l’esport poden convertir-se per a l’individu en un viatge existencial, en una mena de ritual d’autoconeixement.