dimecres, 7 d’abril del 2010

Una degradació moral inquietant

El «cas Matas» i el «cas Millet»són gravíssims per les quantitats presumptament defraudades però sobretot per la degradació moral que s'hi trasllueix i que va més enllà de l'afany d'enriquiment.
(Article a El Punt)
http://www.elpunt.cat/noticia/article/7-vista/8-articles/155147-una-degradacio-moral-inquietant.html

5 comentaris:

Jordi ha dit...

L'alternança de poder en política és molt i molt necessària: a la que un govern guanya més de dos legislatures (cas del PP a les illes, a València o a Galícia) ja veus què passa. O el que va passar amb el PSOE la dècada passada. I el que em temo que tornarà a passar si tornen a guanyar però, es clar, si l'alternativa és aquest PP...

Jordi Badia ha dit...

@ Jordi Soler
El que dius és absolutament cert: l'alternança és imprescindible per a la bona salut de la democràcia. Ara, el que jo volia dir en aquet article va més enllà i és que aquesta societat, en general, no només la política, està malalta, en decadència, perquè s'han perdut una sèrie de valors que, discutibles o no, servien de model i fixaven el barem del triomf social; ara aquest barem el marquen els diners i el sexe. A l'article no ho he dit tan clar, en sóc conscient.

Jordi ha dit...

Però això ja és un altre debat completament diferent: vivim al món de "tant tens tant vals" i això serà molt difícil de canviar. Jo ho veig al col·legi de les meves filles, per exemple: una parella es separa, i el primer comentari que fa la gent no és "pobre nano, que ara viu en una família trencada" o "confio que ella se'n sortirà i podrà refer la seva vida", no: el comentari és "bueno, amb la pensió que li passarà ell, que està forrat, no tindrà cap problema".

En quant a amistats, lo mateix. "Coneixes a tal persona?" "No, cóm és?" Quan tenia 20 anys la resposta era: "es un tio trempat, simpàtic, molt del Barça, el que sigui". Ara és: "és financer, la seva família té pasta, estiuega a Les Maldives". I? A mi això què em diu exactament d'aquesta persona? Si no hi puc tenir una conversa decent davant d'un cafè no em serveix de res tot això. L'haig d'admirar només per això? Potser sí, si s'ho ha guanyat ell solet, però si li ve d'herència, per exemple, per què hauria de ser això un motiu d'admiració?

Amb el sexe el mateix, i això ja ve de l'adolescència. Si tu agafaves a la teva colla i li deies "aquest noi la va conèixer amb 15 anys i 10 anys després encara estan junts" la gent bufa i diu, "quin pringat!" En canvi, dius que coneixes a un paio que s'ha trajinat a 30 noies i tot són ulls oberts i comentaris de "quin crack!"

De famosos tipus "Gran Hermano" millor ni en parlem, ¿no?

En el fons, les 2 coses (diners i sexe) són 2 vertents del mateix: materialisme pur i dur. I sí, hauríem de mirar de canviar els ciments de la societat, tant aquí com a l'altra punta del món (cas Maddoff). Però com vols fer-ho si tot són anuncis de tios "catxes" i ties bones, si a les pel.lícules els protagonistes mai són baixets i calbs, i si les històries d'èxit que ens venen desde tot arreu només tenen com a meta final els calers, el luxe i la vida desenfrenada?

De veritat, ho veig tan impossible que, o el canvi sorgeix de les pròpies generacions espontàneament, o desde el poder i els mitjans la cosa està fatal. I compte, que potser l'esperança està a internet, aquest "invent del dimoni": llegeixo molts blogs de gent jove on sembla (i ho agafo amb pinces) que la gent comença a fer-se seriosament aquestes preguntes. El teu post és un exemple, però tu i jo ja formem part d'una generació "corrompuda" pel marketing. Els que creixen ara, si segueixen intecanviant idees ni que sigui per Facebook, potser ho tenen millor. És una espurna d'esperança només.

Jordi Badia ha dit...

@ Jordi Soler
Aquest era exactament el tema, sí, i tots els exemples que poses són vàlids, potser més que els dos que he posat jo i que costaven tant de lligar que ho vaig fer amb molta, potser, massa prudència. Tant se val.
Solucions? Sí, està fotut com dius. A mi em sembla que l'únic camí passa per l'educació dels fills, que les persones que en vagin tenint consciència, encara que siguem generacions que hàgim crescut amb el màrqueting, si ens n'adonem, rectifiquem i mirem d'educar els nostres fills en els valors que creiem. Després, faran el que voldran i lluitar contra la publicitat i els amics de l'escola és complicadíssim, però no hem de cedir. Potser al cap dels anys ens ho agraeixen.
Jo no sé quina capacitat d'influència tinc com a persona que escriu en un bloc i en algun diari com el Punt i que malda per guanyar-se la vida escrivint, però no penso deixar de dir el que crec, encara que sigui predicar en el desert o per a ningú. Em sembla que és la meva primera obligació, que he de ser honest i, com va dir en Xammar en un article, procurar d'estar d'acord amb les meves opinions.

Jordi ha dit...

I per això m'agrada aquest blog, clar. :)

Tant de bó molts més pensin el mateix, i no ho diguin per dir. Que aquesta és una altra: tothom pot fer declaracions de principis espectaculars, però després a la pràctica... En fi, tornem a la política? ;)