dilluns, 12 d’abril del 2010
Sentir-se campions
Els jugadors del FC Barcelona diuen que no se senten campions i que la Lliga encara és molt llarga. És el mateix que va dir el tècnic Josep Guardiola a la roda de premsa posterior al partit de dissabte. Està molt bé que ho diguin i que s’ho creguin. És cert: el Barça no serà campió fins que no ho sigui matemàticament i això vol dir que dels vint-i-un punts que hi ha encara en joc, n’ha de fer divuit, almenys; o, dit d’una altra manera, divuit menys els que deixi de sumar el Reial Madrid. Els blaugranes fan molt ben fet de mantenir aquest discurs, de portes enfora i de portes endins. Ara: si el Barça no guanyés aquesta Lliga fóra un daltabaix històric, encara més incomprensible que no pas aquella patacada de la temporada 1981 – 82, amb Udo Lattek a la banqueta, en què faltant sis jornades per a acabar el campionat duia cinc punts i el goal average a la Reial Societat; a més, llavors les victòries només valien dos punts. Els bascos en van sumar nou i els blaugranes només dos, en sengles empats. Aquella lliga era més difícil de perdre que no pas aquesta, però això només és veritat des de les matemàtiques. Avui les distàncies de Barça i Madrid respecte de la resta d’equips de la lliga és tan gran que una situació com aquella es fa inimaginable. Del tot. En les trenta-una jornades disputades fins ara, els blaugranes només han perdut un partit i n’han empatat cinc; la temporada 1981 – 82, en les trenta-quatre jornades del campionat, van cedir set empats i van perdre vuit partits. Les dues situacions no tenen res a veure. La mentalitat del club, la dels jugadors i la dels aficionats, encara menys. Avui no hi ha cap urgència històrica per a suturar. El barcelonisme s’ha desempallegat de les pors que en aquell moment, com en tants d’altres, l’havia tenallat fins a condemnar-lo a viure desfetes inesperades i insòlites. Aquella malastrugança i aquell caràcter perdedor ha quedat enrere perquè el barcelonisme, tots els seus estaments, han après a manegar la pressió del darrer pas, la por a perdre s’ha tornat confiança en la victòria.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
.jpg)
Entrades
4 comentaris:
Completament d'acord. L'altre dia un amic soci em deia: "Amb la victòria d'avui i anar a la final de Madrid ja hem fet l'any!" Jo li vaig conestar: "No, de res servirà haver guanyat al Madrid al Bernabéu si no guanyem 6 dels 7 partits que ens queden si el Madrid els guanya tots... i ull amb l'Inter, que és la final anticipada.."
Com dius, Jordi, poc a poc i bona lletra, com el 2009, en Pep segur que els té hiper mentalitzats!
D'acord en tot. Ara sí som grans. Però s'ha de tancar la Lliga.
Podem estar segurs de la feina de Guardiola i dels seus jugadors. Com diu el General, "ara sí som grans". La qüestió és no tenir pressa. Quan ets a punt de guanyar, el que més costa de controlar és la pressa de voler acabar. Controlar l'emoció en aquells moments és clau. A vegades n'hi diuen por a guanyar, però no és ben bé por, em sembla que és més aviat ànsia, una excessiva pressa per enllestir-ho. La por a perdre ve després, si l'avantatge o la situació immillorable que tenies s'esvaeix. L'experiència t'ensenya a controlar aquest accés d'emoció; llavors, quan controles el moment, el que vols és que duri eternament, perquè la sensació és extraordinària.
Exacte, controlar les emocions és més complicat del que sembla. El viatge a Ítaca és preferible que duri molts anys! I amb en Pep, podem estar tranquils, és un geni! Un exemple, no només pels seus jugadors, sino per tots nosaltres, un exemple d'esforç, passió per la feina, orgull, intel.ligència, psicologia... ho té tot, i a sobre, en sap molt de futbol i del Barça, és únic.
Publica un comentari a l'entrada