L’Espanya impossible

L’actualitat d’aquests dies té dues qüestions judicials que no són cap broma, ni ho semblen. Em refereixo al procés que se segueix al Tribunal Suprem contra el jutge de l’Audiència Baltasar Garzón i a les deliberacions del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut de Catalunya. Són dos casos absolutament incomprensibles. No em refereixo al procediment que s’ha seguit, és clar, que deu ser el correcte i l’adequat al reglament, només faltaria, sinó al fet que s’hagin arribat a convertir en matèria judicial. Costa molt d’entendre que un Estatut que ha estat votat en referèndum i aprovat per les Corts després d’haver estat debatut i modificat substancialment, tres anys i mig després encara estigui pendent del vistiplau dels jutges del TC, amb l’amenaça seriosa de ser esporgat considerablement. O que el calendari electoral sigui un factor determinant per a l’emissió de la sentència. Més encara, quan aquest Estatut ha estat desenvolupat amb una quarantena de lleis i quan aquest TC té la meitat dels seus membres pendents de renovació. També resulta incomprensible haver d’assistir al processament d’un jutge acusat de prevaricació per haver provat de jutjar els crims del franquisme i és inaudit que el procés l’hagi instat un grup com la Falange que en qualsevol país democràtic amb un passat tan negre com l’espanyol, simplement, estaria prohibit. O que el líder de l’oposició i candidat a president del govern titlli d’antidemocràtiques les mostres de suport envers el jutge Garzón. No és gens estrany que la premsa internacional hagi vingut de pressa i corrents a veure què passa. Amb tot, el més preocupant d’aquests dos casos, no són els seus aspectes concrets sinó la mentalitat que hi ha al darrera. Així s’explica, per exemple, que no es vulgui revisar el procés al president de la Generalitat afusellat, Lluís Companys, o que des de determinats sectors es procedeixi a una reinterpretació de la història recent que fa feredat. Jo no sé si, com cantava amargament Antonio Machado hi ha dues Espanyes o n’hi ha més o, en el fons, n’és una de sola, però el que és segur és que tots aquests episodis et deixen glaçat i et fan comprendre perquè Espanya és un Estat mal fet i impossible.