Un model que ve de molt i molt lluny

La victòria del FC Barcelona al Santiago Bernabéu per 0 a 2 davant del Reial Madrid ha revifat les anàlisis sobre la superioritat del model blaugrana respecte del madridista. És lògic. Els arguments són tan incontestables com el triomf de dissabte perquè abasten un període de temps prou llarg i perquè ha mostrat la seva fiabilitat i eficàcia tant en les competicions espanyoles com en les europees. I perquè econòmicament i social també s’ha arribat a un grau d’excel•lència envejable. Quan es parla del model esportiu del FC Barcelona es fa referència tant a un sistema de joc ofensiu basat en el control a partir de la possessió de la pilota com a la preferència per equips formats majoritàriament per futbolistes de casa. En aquest sentit, el Reial Madrid de Florentino Pérez i la seva política de fitxatges pensats en funció del seu rendiment mediàtic més que no pas de les necessitats futbolístiques i del seu encaix en la plantilla és un exemple molt bo per a reforçar l’autoestima blaugrana. I enmig de totes aquestes anàlisis s’ha dit i repetit que tot plegat comença amb l’arribada de Johan Cruyff i el dream team que va bastir essent entrenador. Ha estat la raó damunt la qual s’ha justificat el seu nomenament com a soci d’honor amb rang de president. Sóc conscient que els arguments de caire històric fan de mal pair i costen de fer passar, però no me n’he d’estar. Em sembla que és de sentit comú que el gust futbolístic no s’improvisa d’un dia per l’altre. No és ni d’avui ni de fa deu o vint anys que als culers els agrada el joc ofensiu i que tenen tirada pels futbolistes de casa i pels de més qualitat tècnica. Si es té la paciència de llegir les cròniques dels primers anys del club, es veurà que el que més es destaca, al marge de les victòries una darrera l’altra d’aquells pioners, amb Joan Gamper al davant de tots ells, és la qualitat del seu futbol; guanyaven i eren bons, o bé eren molt bons i guanyaven. I també es van preocupar pels esdeveniments del país, s’hi implicaren. I des de llavors, sempre ha estat així. Per això la història del club recorda tant els grans futbolistes i les seves gestes amb la pilota, per aquesta raó és una història en què els noms dels seus jugadors tot sovint tenen el mateix pes que les copes que guanyaren. No sé si hi té a veure allò de que als catalans ens perd l’estètica, però és ben bé que, almenys en matèria futbolística, els culers sempre s’han distingit per un gust molt refinat. No crec que hagi començat amb Cruyff entrenador. Sempre he pensat que el valor de l’entrenador holandès va ser d’una altra índole. Em penso que el que ell va aconseguir fou canviar la mentalitat del club, massa avesada a perdre. Més que en la idea futbolística, és en la mentalitat guanyadora on es nota la influència cruyffista, que no és pas poca cosa, certament.