La persistència porta el Barça a Roma

Aquesta temporada, el FC Barcelona no només bat tots els rècords haguts i per haver, també tota mena de tòpics. N’hi ha un que diu que mentre hi hagi un corredor anglès en cursa, la carrera no es pot donar mai per acabada. Fa referència a l’esperit dels esportistes anglesos de no donar-se mai. S’aplica a l’atletisme, però el futbol també té algun exemple, com la final de la Copa d’Europa entre el Manchester United i el Bayern de Munic, de l’any 1999, al Camp Nou, en què els anglesos van capgirar la final en els dos darrers minuts per a imposar-se 2 a 1. Doncs, aquest tòpic, els blaugranes també se l’han fet seu. El Barça ha tingut l’eliminatòria amb el Chelsea perduda des del minut 9 de la primera part, en què se li han avançat amb un gol d’Essien, fins al minut 93, en què Iniesta ha engaltat un xut desesperat des de fora l’àrea i ha clavat la pilota a l’escaire. Val un bitllet per a la final de la Lliga de Campions a Roma del dia 27 de maig contra el Manchester United. En justícia, s’ha de fer memòria i recordar l’eliminatòria contra el Kaiserslautern de l’any 1991, la del cop de cap de Baquero; però en aquesta ocasió encara hi ha hagut més suspens perquè el Barça jugava des del minut 66 amb 10 jugadors per l’expulsió d’Abidal.
Per a resumir el partit val una dada només: el xut d’Iniesta ha estat l’únic que ha fet el Barça durant tot el partit entre els tres pals. L’argument que el Chelsea no podia al seu camp tancar-se al darrera com ho havia fet al Camp Nou no ha valgut per a Guus Hiddink. Fos perquè el 2 a 6 al Madrid el va espantar encara més, o fos perquè el gol matiner l’ha ajudat, el cert és que el tècnic holandès ha disposat els seus homes de manera semblant, afavorit per unes dimensions del terreny de joc idònies per al seu futbol directe. Al Camp Nou li va sortir bé. A Stamford Bridge, gairebé. Li ha fallat la persistència que ha inculcat Josep Guardiola als seus jugadors. La persistència ha fet que el Barça, sense jugar del tot bé i havent-se trobat amb uns rivals físicament més forts i que l’han sabut tenallar durant dos partits sencers, hagi mantingut la fe en la classificació fins al darrer instant. La persistència que els permet persistir, encara. El triplet és a dues finals.

I avui, el Chelsea

Les prèvies dels partits són molt arriscades. Són un terreny propici per a espifiar-la. No només en els pronòstics, que ja es té la prudència de no fer-los. Sinó, en general, d’una manera absoluta. L’excusa més emprada és afirmar que un partit de futbol és com un meló i que ningú pot saber com sortirà. Hi ha una part de veritat en aquesta afirmació perquè hi intervenen factors incontrolables: una expulsió, un gol als primers minuts, etc. Però, en el fons, no és ben bé així. El futbol té el seu propi llenguatge. Comprendre’l només és a l’abast d’uns quants escollits, això sí. La resta, practiquem un si l’encerto l’endevino que ens serveix per anar tirant. I doncs què? De manera que ara direm que la victòria de dissabte al Santiago Bernabéu, pel 2 a 6 és clar, però sobretot perquè deixa el títol de Lliga enllestit, haurà donat al FC Barcelona un percentatge més alt de probabilitats de superar aquesta nit el Chelsea, en el partit de tornada de les semifinals de la Lliga de campions. Hi ha el factor d’eufòria, de l’autoestima i la confiança guanyades per l’exhibició de dissabte. Però aquests són sentiments que si no es controlen bé, si no se saben portar de la manera adequada, poden acabar jugant una molt mala passada. També hi ha l’efecte que la golejada al Reial Madrid haurà provocat entre els jugadors del Chelsea, tot i que també haurà fet que vagin molt més en compte encara. No, si dic que les probabilitats del Barça de superar les semifinals han augmentat sensiblement respecte les que podia tenir dimarts passat, després del 0 a 0 del Camp Nou, és perquè haver-se tret de sobre el pes de la Lliga espanyola haurà alliberat els jugadors de la tensió que els suposava la possibilitat, per mínima que fos, de sucumbir un altre any, el tercer consecutiu, a la pressió del Reial Madrid. Amb la Lliga al sac, l’equip ja no té urgències. L’any no acabarà en blanc. L’excel·lent temporada que estan fent ja té un premi major. El que els queda, la Lliga de campions i la Copa del Rei, no és ara una necessitat inexorable sinó un repte fascinant.

Barcelonisme comparat

En l’article de dissabte a la nit, de després del partit contra el Reial Madrid al Santiago Bernabéu, el del 2 a 6 –no ens hem de cansar de repetir aquest resultat–, vaig dir que no s’havia de comparar aquest partit amb el del febrer del 1974, el del 0 a 5. Hi vaig fer esment, en part, perquè la veia a venir. No és que pretengués aturar res, pobre de mi, si no per a fixar la meva posició. Vaig dir que no s’havien de comparar els dos partits perquè eren incomparables. I, no obstant això, vaig esbossar una comparació possible. La del significat dels dos partits per al barcelonisme, la que va tenir aquell 0 a 5 i la que, probablement, tindrà aquest 2 a 6. I és que, certament, totes les comparacions són possibles. Ara: el que de fet volia dir i no vaig acabar d’expressar bé és que el que hauríem de mirar d’estalviar-nos és comparar per a concloure que tal partit o tal fet o tal el que sigui és superior a tal altre. Aquest és l’error. És un vici que cometem massa sovint, no els culers, sinó les persones en general. La comparació pot arribar a ser un exercici fascinant. La literatura n’ha arribat a fer una disciplina. Les lletres catalanes tenen un bon especialista, com Jordi Llovet. L’objectiu és analitzar com determinats temes, per exemple, s’han anat tractant d’època en època i d’autor en autor. Moltes vegades, fa la sensació que es comparen peres amb pomes, perquè els contextos culturals de les obres no tenen res a veure. En el futbol, i en el Barça en aquest cas, aquesta sensació també es té quan es pretén comparar el 0 a 5 del 74, amb el franquisme boquejant, amb el 2 a 6 de dissabte, de significat simplement esportiu. O si es volgués contrastar, per exemple, la final de Basilea amb la de Wembley. Decidir que Wembley té més valor, perquè és la Copa d’Europa i Basilea només la Recopa, seria un error perquè seria ignorar el significat per a la història del club d’aquella manifestació de barcelonisme i catalanitat. A mi em sembla que qualsevol comparació, per estranya que a priori sigui, és possible amb l’única condició que no s’utilitzi per a menystenir res ni ningú.

Exhibició, pallissa i Lliga al sac: Guardiola

Ahir, em va semblar que no era el moment d'anomenar ningú, més enllà dels quatre jugadors (Henry, Messi, Puyol i Piqué) que van fer els 6 gols al Reial Madrid, dissabte a la nit, al Santiago Bernabéu. El resultat de 2 a 6, la transcendència d’una victòria tan espectacular i insòlita, que ha quedat gravada per sempre més a la memòria col·lectiva culer, té tanta força per ella mateix, que la reflexió més immediata no podia consistir ni en l’anàlisi tàctica del partit ni en la valoració dels mèrits individuals de ningú. Es tractava de valorar el significat d’un triomf d’aquesta magnitud, pel guarisme del marcador final i per la colossal i rotunda superioritat del Barça sobre el Reial Madrid. Però avui, amb les sensacions viscudes –en el meu cas, a la Penya Barcelonista de Calaf i Comarca, amb més de cent persones atapeint el local– païdes, trobo que és just valorar el treball que des del dia en què va ser confirmat com a futur nou entrenador del primer equip del FC Barcelona, i probablement des de força setmanes abans, Josep Guardiola ha fet per a redreçar la situació futbolística del club. Al llarg de la temporada hem destacat ja la feina del tècnic català en la recuperació de la rutina de l’esforç i el treball diari en els entrenaments i fora dels entrenaments –l’entrenament invisible que és gairebé tan important com l’exercici i la pràctica física– i d’haver traslladat aquest mateix sacrifici als partits oficials i durant els 90 minuts de joc. Feina i persistència per a imposar l’enorme qualitat dels seus jugadors. I avui em sembla just ressaltar també dues altres qualitats almenys que portaran l’equip a guanyar la Lliga. La primera, la planificació excel·lent: la plantilla ha arribat al moment decisiu de la temporada amb un estat de forma magnífic; és cert que les victòries donen força suplementària, però aquest és un tòpic que sense treball darrera rarament es compleix. I, la segona, la capacitat tàctica que ha demostrat Guardiola i que dissabte va ratificar amb un plantejament intel·ligent amb què va superar el suïcidi tàctic de Juande. Guardiola ha treballat molt i ha treballat molt bé.

Exhibició, pallissa i Lliga al sac

Un 2 a 6 al Santiago Bernabéu ho expressa tot. El FC Barcelona ha fet una exhibició de futbol i li ha fet mig cabasset de gols al Reial Madrid al seu camp, en un partit en què hi havia el títol de la Lliga espanyola en disputa, o més o menys, vull dir en un partit de caixa o faixa, que els madridistes havien plantejat com un vaitot, després de protagonitzar una persecució incansable i agònica. El Reial Madrid havia plantejat aquest partit com la batalla final per la Lliga, i el FC Barcelona l’ha guanyada i ho ha fet amb un resultat mai vist, un 2 a 6 insòlit. Parlar de partit històric és avui sí correctíssim perquè aquest partit perdurarà a la memòria col·lectiva dels barcelonistes per sempre més. Avui és un d’aquells dies en què tots els culers recorden algun familiar que ja no és amb ells i amb qui els hauria agradat viure un vespre com aquest, o en què els pares diuen als seus fills que gravin ben al fons de la seva memòria el que han viscut perquè difícilment ho tornaran a veure. Una jornada històrica, sí. No té la transcendència nacional del 0 a 5 del 1974, perquè aquella golejada es va produir en el context polític del tardofranquisme i perquè el FC Barcelona duia 14 anys llargs de patiment. Són dos partits distints que no es poden comparar i no ho hem de fer. Però aquest té la mateixa força i té la mateixa capacitat per a enfortir l’autoestima i l‘orgull dels culers per un triomf que és encara més absolut i incontestable i que donarà la volta al món i que farà augmentar, segur, el nombre d’aficionats blaugranes. La superioritat barcelonista, que fins abans d’aquesta jornada no es veia reflectida en els quatre punts de diferència a la classificació, ha quedat plasmada en el marcador de manera rotunda i justa. El triomf li dóna al Barça el títol de la Lliga. I els sis gols d’Henry (2), Messi (2), Puyol i Piqué, més la mitja dotzena d’ocasions més que ha tingut, certifiquen de manera perfecte i indiscutible la superioritat del FC Barcelona aquesta temporada. Què més es pot demanar!

El CSKA, més equip

L’esperança blaugrana ha durat gairebé 33 minuts. Fins que el lituà del CSKA de Moscou, Ramunas Siskauskaus, ha anotat un triple i ha posat per primera vegada el seu equip per davant del marcador (59 – 62). A partir d’aquell moment, a 6’37’’ del final del matx, els russos han anat sempre per davant i han controlat l’única envestida del FC Barcelona, un triple de Navarro fregant l’últim minut que ha situat els blaugranes a 2 punts (74 – 76). No hi ha hagut res a fer. Al final, 78 – 82 per al CSKA que jugarà la seva quarta final de l’Eurollliga consecutiva. De les tres anteriors, n’ha guanyat dues.
Les esperances per al bàsquet blaugrana d’arribar a la final han durat 33 minuts. Dir-ho així és tècnicament correcte. I també és just dir que l’equip no s’ha donat mai per vençut i que ha lluitat el partit fins al darrer instant. Ara: des del darrer tram del primer quart s’ha vist que el CSKA era superior al FC Barcelona tant com a conjunt com jugador per jugador. El Barça ha sortit en tromba i ha agafat un avantatge substancial (17 – 6). Anotava tothom i el ritme era ràpid, com pretenien els blaugrana. Ha durat poc. El CSKA ha agafat de seguida el control del partit, malgrat que el resultat del primer quart (21 – 12) encara no reflectia el seu domini. Sí que era evident en detalls com les dues personals de Navarro. El CSKA ha guanyat els altres tres períodes: 15 – 20, 20 – 22 i 22 – 28.
El Barça s’ha anat esbravant a poc a poc. Pel fet d’anar per davant del marcador durant més de tres quartes parts del partit ha fet la sensació que la semifinal es podia guanyar. Només era una mort lenta davant d’un equip amb una qualitat competitiva extraordinària. Han anul·lat Navarro, que amb 3 personals als 5 minuts del segon quart, s’ha hagut de passar més de mig partit a la banqueta. I han rematat la victòria amb Siskauskas, que ha fet 29 punts, 19 dels quals al darrer quart. Només Andersen (24 punts) s’ha mantingut tot el partit al mateix nivell.
Una derrota que sap greu perquè és una altra oportunitat perduda. Però davant d’un equip superior i resistint amb dignitat fins al final.

Del bàsquet i la pressió

Si un aficionat a l’esport d’un qualsevol país mira el palmarès del FC Barcelona de futbol i bàsquet, el més normal és que no arribi a entendre com pot ser que un club amb el seu potencial econòmic i social, amb el seu pes en els dos esports, només tingui 2 Copes d’Europa de futbol i 1 de bàsquet. És incomprensible. I, difícilment, els culers encertaríem a donar-li cap raó convincent. Quan a vegades hem mirat de fer-ho, per a explicar-nos-ho nosaltres mateixos, ni que fos, tot sovint hem apel·lat a la dissort. I per què no?, si al cap i a la fi ens tenim per un poble dissortat! Amb la mala sort expliquem derrotes com la de Berna, en futbol, el 1961, o la del 1984 a Ginebra, en bàsquet. Ara: jo no he cregut mai ni en la sort ni en la dissort. Prefereixo buscar d’altres raons, que en tots els casos n’hi ha més d’una. Com que avui és dia de bàsquet, el Barça juga a Berlin les semifinals de l’Eurolliga contra el CSKA de Moscou, el vigent campió, em centraré només en aquest esport. La final del 1984, la primera disputada pel Barça, contra el Banco di Roma, ha quedat que es va perdre perquè a la segona part l’estrella del seu equip Larry Wright va fer una exhibició i ell tot sol va capgirar el desavantatge que el seu equip tenia de 14 punts al descans. L’actuació de Wright explica en bona part què va passar; però no ho explica tot. Perquè no diu que els 27 punts del base nord-americà els va equilibrar Epi amb 23 i que el problema és que pocs jugadors més el van secundar, especialment no ho va fer Sibilio, que es va quedar en 4 punts. També recordo perfectament com al segon intent, el 1989 a Munic, el Barça hi va anar amb un equip extraordinari (Solozábal, Epi, Jiménez, Sibilio i Norris). Hi anava com a favorit, però va caure a semifinals davant d’uns jovenets iugoslaus (Kukoc, Radja) que havien de ser mers comparses, però que van acabar guanyant aquella Copa d’Europa i dues seguides més, i totes dues contra el Barça a Saragossa i París, i això que a la tercera l’equip iugoslau estava mig desfet i el Barça li havia pres l’entrenador (Bozidar Maljkovic). Després hi ha hagut 3 finals més. El 1996, un tap il·legal al darrer segon de Vrankovic a Montero li va prendre el títol. L’any següent, contra l’Olympiacos no hi va haver res a fer. I sí, el 2003, al Palau Sant Jordi, va caure la primera Copa d'Europa. A mi em sembla que la principal causa de tanta desfeta no l’hem de buscar en la mala sort, que potser n’hem tingut més de la que ens mereixíem, sinó en la capacitat que tenim per a considerar-nos els millors i anar a les finals a recollir la copa, com si disputar-les fos un mer tràmit. Ens posem tanta pressió a sobre nosaltres mateixos, que feina hi ha després a desempallegar-nos-en. La sort d’avui és que el favorit és el CSKA. A veure què passa. Que hi hagi sort!