Una selecció no és una nació

La selecció catalana de futbol ha guanyat per 4 – 2 la selecció argentina en el partit disputat aquest vespre al Camp Nou. Tot i que el resultat sempre és important, i aquesta és una victòria de prestigi, en aquests partits amistosos el que més es té en compte és la imatge que es dóna i, en el cas de la selecció catalana, obligada a jugar d’any en any, a més a més, s’ha de valorar l’aspecte reivindicatiu. Per això, més que el resultat i el joc que hagin fet els uns i els altres, el més significatiu d’aquest partit, al meu entendre, són les declaracions que s’han fet les hores prèvies des de la Federació Catalana queixant-se del poc ressò que havia tingut, en referència a les escasses entrades que s’havien venut, fins al punt que el seu president, Jordi Casals, ha vingut a dir que si els catalans no eren capaços d’omplir el Camp Nou potser que deixin de dir que Catalunya és una nació. M’ha semblat una relliscada lamentable i impròpia d’un càrrec institucional, encara que sigui futbolístic. (Deixo de banda que ha confós el 650 aniversari de la Generalitat amb Catalunya, que com a nació té força anys més.) Jo ja comprenc que Casals s’ha il•lusionat molt en el que és el seu primer partit com a president i que ha fet un gran esforç per a contractar Johan Cruyff com a tècnic i, després, dur la selecció argentina de Maradona i Messi (encara que aquest no hagi pogut jugar), i, probablement, la Federació s’hi haurà enganxat els dits perquè no ha venut les entrades que comptava vendre. Una nació, una selecció és un bon lema, però tampoc cal confondre l’una amb l’altra. Trobo que darrerament hi ha massa dirigents que fan anar la nació i la bandera amb una alegria excessiva i sospitosa. Casals, i Cruyff també, s’han queixat amargament de la poca presència de públic; hi han anat, finalment, 53.000 persones, ni una més, ni una menys, segons les dades oficials. Jo no sé de què s’estranyen. La climatologia no ha acompanyat, tampoc, però és que ja fa temps que aquest model de partits de costellada, que equiparen futbolísticament i nacional Catalunya amb La Rioja o Múrcia, s’han esgotat. Que Catalunya jugui té un sentit reivindicatiu i els catalans ja s’han pronunciat prou cops i s’han rascat la butxaca tantes vegades com ha calgut per a dir a tothom i ben fort que volen competir oficialment, amb tota normalitat, com qualsevol altra nació. Però com que ningú dels que ho hauria de fer se’ls escolta ni els fa cas, al final, se n’han cansat i és ben lògic. La Federació ja pot treure’s de la màniga un trofeu de pa sucat amb oli i demanar que no es parli de costellades. De moment, l’únic positiu és que no l’han jugat pels sants Innocents. Per la resta, tot continua igual. Si volen queixar-se, que adrecin els seus retrets als polítics que són els únics que poden treure les seleccions de l’atzucac en què l’han ficada.