Paradoxa electoral

És bo que en una entitat com el FC Barcelona hi hagi eleccions de manera periòdica i ordenada i em sembla molt positiu que els Estatuts limitin el nombre de mandats consecutius d’un mateix president. La democràcia exigeix el respecte de les minories i s’enforteix amb l’alternança. Ara: és extraordinari i insòlit que en una situació com l’actual, en què la Junta Directiva sortint pot presentar un balanç excepcional en pràcticament tots els vessants, inigualable gairebé, la candidatura continuista no tingui garantida la victòria i que ni tan sols sigui la favorita per a la majoria dels electors. És una paradoxa digna d’estudi i que hauria de moure els seus protagonistes a reflexionar d’una manera molt profunda com és possible que hagin arribat a provocar una situació tan estranya i allunyada del sentit comú. La reflexió no l’han de fer ara sinó més endavant, d’aquí a uns quants anys, quan s’hagin apagat tots els focus i hagin deixat l’escena; llavors, enmig de la foscor recobrada, hi veuran més clar. Perquè les respostes, quan són apressades com les que ara es donen, esdevenen forassenyades. El fet més sensacional és que la candidatura que va vèncer el 2003 amb un suport inqüestionable i absolut de la majoria de socis, que va generar una il•lusió col•lectiva mai assolida per cap altra, s’ha anat enfrontant i dividint, i els seus membres, mal partits en tres o quatre bàndols, ara són a punt i disposats a passar comptes i dirimir les seves diferències a les properes eleccions a la presidència del FC Barcelona. El fet que de la Junta Directiva restant, la que ha tingut el privilegi de viure l’any més gloriós de tota la història del club, en puguin sortir dues candidatures parla per ell mateix i és la prova més crua del procés de degradació que s’ha viscut. Com que els resultats són excel•lents i cap candidat dirà que no cal tocar pràcticament res, tinc per segur que aquestes eleccions es jugaran en el terreny personal i tindran l’epicentre en la figura del president Joan Laporta. És una altra raó per a desitjar que ho enllesteixin el més aviat possible i amb tan de silenci com siguin capaços. Per demanar, ara que encetarem un nou any, que no quedi.