dilluns, 1 de juny del 2009

Terreny relliscós (i 2)

A l’article d’ahir parlava de les dues reaccions que hi ha hagut en el barcelonisme després de la temporada tan triomfant i excepcional, amb registres històrics. La primera d’aquestes reaccions, que trobo que no són ni correctes ni oportunes, i que fan mal a la institució en el seu conjunt, és aquesta dèria per a decidir qui o què és el millor de la història. Confesso que parlar de la segona reacció que he observat aquests darrers dies em fa molta mandra. A mi m’ha semblat que l’equip i el club, en general, ha sabut guanyar. Vull dir que ha tingut un comportament envers els rivals, durant tota la temporada, de respecte màxim, exemplar en tot moment. Per això encara em saben més greu determinats comentaris que s’han fet, adreçats als directius que va dimitir al juliol, després de la moció de censura, titllant-los un altre cop de covards i de no haver sabut aguantar la pressió. Hi ha hagut declaracions i algun article amb molta mala bava i de mal gust. Personalment, ni em sento al·ludit, òbviament, ni em toca a mi defensar-los; ja ho faran ells si ho creuen convenient. Les raons per les quals vaig sortir del FC Barcelona ja les he explicades a bastament i les he relatades en un llibre, la lectura del qual provoca, a la majoria de persones que l’agafen sense prejudicis, la pregunta de com és que vaig aguantar tant. Em sembla que no cal insistir-hi més, doncs. Feta aquesta precisió, el que vull dir és que això de treure pit i fer el milhomes ara que l’equip ha anat tan bé és una actitud que està fora de lloc i que, pensant-hi una mica, per mirar d’entendre quina mena de ressort mental la produeix, em porta per uns viaranys pels quals no vull endinsar-m’hi. Mirant-m’ho des de la distància, trobo que ja és ben trist que ni en una situació tan brillant com l’actual el club sigui capaç d’estalviar-se les querelles personals i trobar la manera de tancar les ferides. Ja comprenc que al darrera hi ha un munt d’interessos de tota mena, i uns quants d’inconfessables, em limito a constatar-ho.

6 comentaris:

caste ha dit...

Aixo es el "BARÇA" Jordi, i tu u saps millor que ningu. I per desgracia em penso que sempre sera aixi. Es pero que la festa major hagi anat be. GIRIFRAS digas algu

Girifràs ha dit...

Caste, encara m'estic recuperant de les emocions viscudes la setmana passada. De fet, crec que una bona part de les meves neurones es van quedar a l'Stadio Olímpico. Però tranquil, que tornarem a escriure.
Sobre el tema de l'article d'avui no puc opinar massa, doncs desconec els articles i declaracions a que es refereix el Jordi.
De totes maneres, sí que puc dir que al Barça sempre hi han de passar coses estranyes i desestabilitzadires. Tant si anem bé i ho guanyem tot, com si no.
Algunes d'aquestes situacions provocades pels mitjans de comunicació o per gent que busca el poder, o ves a saber per qui i perquè, el Jordi, com ja saps, en descriu unes quantes a "El Barça al descobert".
També ho fa en el seu llibre "Quasi tota la veritat" el J. Mª Minguella, llibre que he aprofitat per llegir durant els dos trajectes cap a Itàlia i que, si no l'has llegit, et recomanaria per la quantitat d'anècdotes sobre la història dels darrers 35 o 40 anys a can Barça.
Per acabar, i utilitzant dues frases fetes molt conegudes, diria que efectivament el Barça "és més que un Club", però també "is different". Per lo bo, i pel dolent.
Salut companys!

caste ha dit...

Collons sort que desconeixes els articles Girifras. Perque tu casi n'escrius un d'article, si els arribes a coneixa n'escrius un llibre

Jordi Badia ha dit...

@caste
la festa major va ser un èxit. Els Manel van dur més gent que mai. A les 12:00 de la nit, ja no quedava cap cervesa al bar! Els vam haver d'enviar a la Penya!!!

Jordi Badia ha dit...

@Girifràs
com que ja ho has explicat tu, tan bé i de manera tan resumida, doncs m'he limitat a contestar al Caste que la festa major va anar bé. Molt agraït.

Girifràs ha dit...

He, he. Sou uns "catxondos".