dilluns, 22 de juny del 2009

Foc a la Guàrdia Pilosa!

Ahir a la tarda vam viure una aventura petita. Més o menys va anar així: havíem acabat de dinar amb una parella amiga i vam anar a donar un vol pel poble, perquè veiessin com de bonic el tenim. És el que acostumem a fer sempre. En acabat, i abans que marxessin, vam asseure’ns a l’eixida a fer un darrer beure. Ens havíem enriolat amb les ruqueries dels fills i teníem les cerveses a mig engolir quan una de les dones va veure fum i va avisar que hi havia foc pel darrera de l’església, més enllà del cementiri. I, és clar, ens vam mobilitzar immediatament. Les dones van trucar els bombers, que era el més assenyat que es podia fer, i van avisar la família, avesada en aquesta mena d’accidents. Els dos homes, i un veí que s’hi va afegir uns instants després, ens vam posar a córrer amb cara de bombers experimentats cap al lloc del foc. L’incendi, perquè així el vam qualificar de bones a primeres, va tenir prou paciència per a esperar a que tinguéssim tota les eines per a atacar-lo a punt i no es va posar a córrer pel marge i els trossos encara per segar que hi ha uns metres més enllà, que és el que hagués fet qualsevol incendi amb una mica d’autoestima, la qual cosa li hem d’agrair. No va ser fàcil enllestir tota la logística, en part, perquè en cap moment vam parar de córrer cap aquí i allà, amb la mateixa cara d’apagafocs de pega. La principal arma de què disposàvem era una mànega per a regar les flors del jardí apedaçada per tot arreu que a penes arribava a la punta del foc. Trobar la clau de l’aigua tampoc va ser senzill. Amb la primera que vam obrir no n’hi va haver prou. Va ser en aquest punt quan vam començar a donar ordres cridant, feta que va servir per a donar dramatisme i tensió a l’escena. Amb l’aigua ja donada vam començar a regar el foc que, s’ha de reconèixer, ja anava de menys, però com que no arribàvem al punt que crèiem que era el focus inicial de l’incendi, ens vam fer amb tres galledes que anàvem omplint i llançant amb precisió professional damunt de les brases. Quan ja havíem pràcticament donat el foc per extingit, se’m va ocórrer estrebar la mànega, ves què hi farem!, per a veure si podia anar una mica més enllà amb el rajolí d'aigua, i la vaig trencar per la base. Just en aquell moment, quan l’aventura del foc a la Guàrdia s’acabava, van arribar els bombers i amb les seves mànegues i amb un doll d’aigua com cal, van ofegar tota possibilitat de revifada del foc. Ens van donar les gràcies per haver actuat amb tanta celeritat, i vam tornar cap a casa.

2 comentaris:

Laura ha dit...

Ben espantats que estavem tots!
Sort que la Montse va veure el foc desseguida. Aprofito, Carlos i Montse per agraïr-vos la vostra ajuda.
Aquesta època tot és com un polvorí. Tot està sec, els camps per sembrar i la calor dels últims dies ho ha socarrat tot.
Ahir ens en vem adonar que en un cas així estem més sols que la una. No tenim cap sortida d'aigua amb condicions i els bombers van trigar com tres quarts d'hora a venir.
Sort que la cosa no va anar més enllà...

Girifràs ha dit...

Des de la meva posició privilegiada vaig veure de seguida que el foc seria controlat ràpidament.En part, per l'extraordinaria eficàcia i precisió amb la que llençava les galledes d'aigua el "bomber" amb xancletes, polo i bermudes de marca que, per cert, pujava els marges i apagava les flames amb una valentia fora de lo normal.
Em vaig quedar tranquil del tot quan el "bomber" que utilitzava la manguera es va dedicar a ruixar al seu company. Havia passat el perill, l'incendi estava controlat. Per sort.