Què farem avui?

És gairebé ja un ritual. Quan els culers es troben, la salutació més habitual consisteix a preguntar-se què farem avui? I, a partir d’aquí, s’obre tot un ventall de possibilitats, una per a cada tipus de culer. Hi ha el qui sempre dóna per descomptada la victòria perquè “si hi van, els altres no tenen res a fer”. Aquest tipus de culer, ara fa unes setmanes, quan l’equip no parava de guanyar, més que preguntar què farem avui?, el que es demanava és quants en farem avui? A l’altre extrem de l’univers culer hi ha el qui sempre ho veu tot negre i que a la pregunta de què farem avui? respon amb un “si ves, patir, farem!” Moltes vegades sembla que és una resposta merament tàctica: si l’equip l’espifia diuen: “ja ho deia jo”; i si guanya, tenen ràpida una resposta com ara: “oh!, sort de... ” una qualsevol jugada; o bé, si la victòria és espaterrant, “si juguessin sempre així, rai!” Amb tot, cap d’aquest d’aquests dos comportaments reflecteix el culer mig. El més nombrós és aquell que l’enfila per allà on li sembla que bufa el vent. Vull dir que quan l’equip va bé, s’apunta a l’aquest any, sí!, però que al mínim contratemps ja li entren tots els mals i deixa anar l’aquest any, tampoc!
Trobo que és en la pregunta què farem avui?, més que no pas en les respostes, on hi ha el problema de veritat. Perquè hi observo una incapacitat gairebé malaltissa de gaudir de manera plena d’un partit de futbol fent costat al teu equip. A mi em sembla que en aquesta necessitat d’anticipar el resultat, ni que sigui d’una manera inconscient, potser retòrica, hi ha una por a la derrota que em penso que ja és atàvica. No crec pas que s’hi pugui fer res.
Quan m’ho pregunten a mi, responc invariablement que no ho sé. És clar, si m’ho demana algú que no em coneix gaire o gens, se’n va pensant que no tinc ganes de parlar-hi. Què hi farem! Però és una resposta sincera. I no pas perquè pensi que en un partit es pot guanyar, empatar o perdre, així simplement, sinó perquè és una qüestió d’actitud vital. I fent de periodista encara més.
- I així –em demanen–, què farem avui?
- Bona cara quan guanyarem!

Un decisió encertada

Dimarts a la nit, el FC Barcelona va anunciar que renunciava a la franquícia de soccer dels Estats Units, amb seu a Miami, a què optava. Avui, molt probablement, seria un exercici entretingut, i potser alliçonador, anar a les hemeroteques i recordar paraula per paraula què va dir i quin to va gastar, en una roda de premsa convocada a corre cuita, el director general corporatiu Joan Oliver tot just tornat dels Estats Units, on havia anat a presentar amb el president Joan Laporta, l’oferta a la Major League Soccer (MLS). Però no es tracta d’això. Aquells dies, vaig observar les incògnites que l’operació generava, tant pel que feia les possibilitats de negoci com per les condicions en què es plantejava l’operació, en règim de copropietat amb l’empresari bolivià Marcelo Claure. Faltava informació sobre el pla de viabilitat que tenia el club i detalls bàsics sobre la franquícia, com el nom, l’escut, la samarreta... però les dades que es coneixen sobre el soccer, les normes de la MLS i els rendiments de les franquícies no donaven peu a veure el negoci per enlloc, ni en diners ni en imatge. En tot cas, Oliver afirmava que el club no corria cap risc financer.
La decisió de renunciar a la franquícia de Miami s’ha pres, precisament, per no haver d’incórrer en cap risc derivat de la crisi. En aquest sentit, és una decisió prudent i encertada. Ara, no sembla que les condicions econòmiques i financeres als Estats Units siguin avui molt pitjors que l’octubre passat. Al contrari, llavors es vivia en la incertesa de les eleccions presidencials, amb una administració sortint que ni estava legitimada ni tenia prou força per a prendre mesures correctores. Era un temps d’espera. Avui, en canvi, hi ha un nou president que ja ha començat a fer passar plans de recuperació. A la crisi encara no li veuen el final, però ja se saben els pegats amb què hi volen posar remei.
La franquícia era una mala idea perquè no s’entenia i el que s’entenia no tenia viabilitat. No haurien de caldre excuses per a renunciar-hi. Si de cas, la crisi que fa deixar-ho estar deu ser la nostra.

Mal partit, però finalistes

Onze anys després, el FC Barcelona tornarà a disputar una final de la Copa del Rei. Serà a València, el 13 de maig, contra l’Athletic Club de Bilbao, que es va cruspir per 3 a 0 el Sevilla sense embrutar-se els bigotis. Aquesta és la dada més positiva de l’empat a 1 gol contra el Mallorca, a Son Moix. De fet, la classificació és l’únic fet remarcable perquè els blaugranes van tornar a fer un partit dolent. Tant, que durant uns quants minuts l’eliminatòria va semblar que cauria del cantó mallorquí. Va ser des del gol del Mallorca de l’últim minut de la primera part fins a l’expulsió de Josemi al minut 64’. Entremig, la jugada clau del partit: minut 50, penal i expulsió de Martín Cáceres, i aturada de Pinto (que es deu haver garantit jugar contra els lleons).
La classificació per a la final té un valor extraordinari de cara al darrer tram de la temporada. Reforça la plantilla i dóna tranquil·litat a la institució, ni que sigui durant unes hores. Un dels tres títols a què opta l’equip el té a només un partit. La Copa del Rei sempre és estratègica. És una mena de roc a la faixa que tenen els equips grans per si van mal dades. Una final engresca l’afició i manté tens l’equip. És un dels partits més vibrants que es pot disputar durant la temporada. A més, jugar-lo contra l’Athletic Club hi afegeix una aura especial.
Ara: el partit d’ahir no esvaeix cap dels dubtes que s’han generat des de fa setmanes i que les tres ensopegades consecutives a la Lliga espanyola han fet brollar. El joc va tornar a ser espès i de molt mal gust. A l’equip se’l va veure incòmode i desorientat. Ahir, l’excusa era el vent que és, certament, un fenomen que converteix el cuir en una pilota de platja i que és capaç de destarotar els cervells més desperts. Però els jugadors van tornar a moure’s amb la mateixa pesadesa dels darrers partits. Canvien les excuses, gairebé ja se n’han formulat tantes com per quès s’han donat per a explicar una davallada que, si bé era previsible i necessària per a regenerar l’equip físicament, s’allarga més del que s’havia calculat.

La teoria del realisme depressiu

L’any 1979, les psicòlogues Lauren Alloy i Lyn Abramson van publicar un article en què afirmaven que les úniques persones capaces d’adoptar una perspectiva no esbiaixada del món eren les deprimides. Estaven més tristes, és cert, però també eren més sàvies. Aquella teoria, que va rebre el nom de realisme depressiu, ha fet una certa fortuna i ha estat desenvolupada, criticada, discutida i ampliada al llarg dels anys. La qüestió consisteix a provar que les persones deprimides tenen una percepció més real sobre la seva importància, reputació, capacitat de control i habilitats diverses que no pas les persones no deprimides que tendeixen a sobreestimar les seves capacitats, a mirar-se el món amb ulleres de color de rosa i a relaxar els mecanismes d’autodefensa. No ho sé, però m’imagino que ni Alloy ni Abramson, ni cap dels seus seguidors o crítics posteriors, van estendre el seu camp de treball a l’univers blaugrana. D’haver-ho fet, és probable que haguessin trobat prou material amb què enriquir els seus interessants estudis sobre la ment humana.
És clar, no es tracta de desitjar la depressió per a veure-hi clar. Més aviat vol dir que hem de fugir dels estats eufòrics que són els que de veritat enteranyinen l’enteniment. Bé, sobretot, qui ho ha de fer és l’equip. Perquè, de fet, l’anàlisi serena de la remuntada del Madrid diu que tot i la pressió mediàtica generada des dels mitjans merengues, el cangueli i d’altres expressions de mal olorar, el cert és que el Barça no l’ha espifiada fins que els mitjans culers no han començat a comentar els partits més en funció de les estadístiques i els rècords que no pas de l’observació atenta del joc. De forma que ara que l’estat d’ànim del barcelonisme ha deixat l’entusiasme per a iniciar una corba descendent, seria molt bo aturar-lo en un estadi proper a aquell realisme depressiu de naturalesa positiva. I com que per a pensar i sentir necessitem del llenguatge, fora encara molt més interessant que els qui ens dediquem a l’ofici d’ajuntar paraules amb més o menys gràcia i sentit fóssim molt curosos a l’hora de triar-les.

Un dilema fals

Que en només tres jornades el Reial Madrid hagi retallat de vuit punts els dotze que el FC Barcelona li duia d’avantatge, ha regenerat el debat recorrent i fals de si la premsa de Madrid i del Reial Madrid fa més costat al seu equip que no pas la premsa catalana i del Barça i, en paral·lel, n’obre un segon, d’índole individual, consistent en dilucidar quina de les dues vessants d’aquests periodistes ha de pesar més, si la de professional de la informació o bé la d’aficionat a un club.
El primer debat ressorgeix cada cop que o bé el FC Barcelona o bé el Reial Madrid consegueixen, com és ara el cas, retallar les distàncies a la classificació. Cert, s’acostuma a donar més influència a la premsa del Madrid que no pas a la del Barça, tot i que hi hauria exemples per argüir, com les dues lligues de Tenerife. I es basa en un error molt estès que considera que la comunicació pot resoldre problemes. És absolutament fals. Els problemes es solucionen atacant el focus que els ocasiona. El Reial Madrid ha retallat el desavantatge perquè no ha perdut cap partit des que ho va fer al Camp Nou i, en canvi, el Barça l’ha espifiat les tres vegades darreres. La premsa pot haver creat un ambient poc o molt favorable, especialment entre les aficions respectives, però la incidència en el resultat és mínima.
En el periodisme esportiu s’accepta que es prengui partit obertament per un determinat club –el polític sembla que va pel mateix camí, tot sigui dit. I, de fet, és així des del naixement de la premsa esportiva. Per això, en moments com l’actual, es planteja el dilema de si el vessant professional del periodista ha de prevaldre per damunt del d’aficionat. Aquest és un dilema que surt ara, quan encara l’equip blaugrana manté un avantatge substancial.
De totes aquestes qüestions en vaig parlar ahir al matí al Turisme, amb en Gustau Martí. Més o menys, era el tema del que anava la tertúlia que tenien muntada, com gairebé tots els dilluns. Em van demanar l’opinió i els vaig exposar el que més amunt he dit. La resposta del Gustau va ser la següent:
- Ja ho comprenc. Això és com anar a veure un metge que a més a més és un amic, oi? Voldrem que ens digui què tenim, per més greu que sigui, però que ens ho digui com ens ho diria un amic. Ho he entès bé?
- Perfectament, senyor Martí!

Això serà molt llarg

Segona derrota consecutiva del FC Barcelona a la Lliga, anit per 4 a 3 contra l’Atlètic de Madrid, en un partit boig, amb moltíssimes ocasions a una i altra porteria, però més per les errades individuals i la falta de control del joc, que no pas pels encerts dels davanters. Com que el Reial Madrid va guanyar al camp de l’Espanyol dissabte (0 a 2), ara la diferència és de 4 punts i vol dir que en les darreres tres jornades l’ha reduïda de 8. La situació del Barça és encara bona, no només a la Lliga, també ho és a la resta de competicions; dimecres a Mallorca es pot classificar per la final de la Copa del Rei i la setmana que ve haurà de certificar l’accés als quarts de la Lliga de Campions al Camp Nou, davant de l’Olympique. Ara: la dinàmica ha canviat i el més complicat serà mantenir l’estat anímic de tots els estaments del barcelonisme en un punt òptim per a no espifiar-la.
Dijous, el periodista i exatleta Martí Perarnau analitzava a les pàgines del Sport la preparació física que han programat els serveis tècnics blaugranes. Era una anàlisi rigorosa. La seva conclusió és que els blaugranes assoliran el millor estat de forma al març i ja no el deixaran fins a final de temporada. Per a Perarnau, els problemes que té l’equip aquestes darreres setmanes es deuen a qüestions tàctiques, d’incompliments de les responsabilitats de cadascú al camp, i no pas físiques. No obstant, com que també explica que la càrrega de treball havia augmentat, aprofitant que no hi havia partits entre setmana, es pot deduir que físicament l’equip ha baixat, com fa la impressió. La mateixa conclusió, que el millor estat de forma l’assoliran ara, ho confirma. No és que l’equip estigui cansat, però sí més lent.
Els blaugranes mantenen intactes les possibilitats, però l’estat d’ànim ha canviat. Hi ha dos factors que ho expliquen: primer, el contrast amb l’alt nivell assolit els primers mesos de la temporada i, segon, el pes d’una herència feixuga de carregar per a un projecte nou. Per a l’equip, la clau torna a ser poder-se’n aïllar.

La crisi és de model de negoci

Diverses informacions aparegudes aquesta setmana han posat en relleu la crisi que pateixen els mitjans de comunicació. No se n’escapa cap grup i afecta tant a la premsa escrita com a l’audiovisual. Hi ha una part que és deguda a la caiguda estrepitosa de la publicitat; només resisteix la premsa digital, però el seu volum de negoci és irrisori.
He seguit les reflexions que han fet els catedràtics de comunicació i periodisme Josep Gifreu i Jaume Guillamet en sengles articles dilluns a l’Avui i El País, respectivament. Tots dos arriben a conclusions semblants i apunten a l’esgotament del model de negoci actual. El periodisme tendeix cada cop més a l’entreteniment i abandona la seva funció informativa i de servei a la veritat i la raó. La recepta és un retorn a les essències de l’ofici.
Jo trobo que, sense obviar els múltiples factors que incideixen en la crisi actual del periodisme, i que l’auge d’Internet ha mostrat amb tota la seva cruesa, el principal repte que té plantejat el periodisme de qualitat és de model de negoci. La informació és molt cara. Si fins avui s’ha pogut finançar ha estat gràcies a la publicitat. Tanmateix, i més enllà de les raons derivades de la crisi econòmica, els mitjans de comunicació convencionals, especialment la premsa escrita, cada vegada són menys un suport vàlid per als anunciants. Premsa i publicitat han crescut de la mà al llarg de la història, però avui sembla que els seus camins tendeixen a separar-se. Avui, qui busca un pis per a comprar o llogar, o una nevera per a substituir la que se li ha espatllat, abans de decidir-se navegarà per Internet en busca del producte que més li convingui.
Guillamet diu que és més fàcil imaginar diaris impresos sense periodisme que no pas periodisme sense diaris. En aquesta paradoxa hi ha la clau de volta de la crisi actual. I ningú sap quina solució hi ha. Si avui tinc una notícia d’impacte, què faig? La venc a un diari que renuncia al periodisme, o bé renuncio jo als diners a canvi de ressò i influència i la llanço a través del meu bloc? No tinc cap dubte sobre què faria.