dijous, 24 de setembre del 2009

Quanta, quanta porqueria!

Dies després de la consulta que es va fer a Arenys de Munt sobre la independència de Catalunya, vaig llegir en diversos articles de fons que una de les virtuts que havia tingut aquell referèndum, més enllà dels resultats i la participació, era que havia ressituat l’eix de la política catalana en el fet nacional, que de la dicotomia esquerra – dreta en què semblava que s’havia entrat des de les successives victòries del PSC i els governs tripartits, ara aquell acte l’havia tornat a desplaçar cap a l’eix natural del país. Si ho diuen, deu ser perquè s’ho creuen i perquè pensen que és així. Molt bé. Ara: personalment, i sense ganes de portar la contrària, a mi em fa l’efecte que l’eix de la política i dels afers públics, i d’alguns de privats amb transcendència pública també, vist el cas Millet i, ara mateix, el dels espies del FC Barcelona, entre tots plegats l’hauríem de fixar en la decència perquè ja n’hi ha prou i massa de tant desvergonyiment. Jo entendria que les pròximes eleccions al Parlament o a la presidència del FC Barcelona o qualsevol altra institució es fessin sota el signe de la regeneració. No em sembla exagerat comparar el cas Millet amb l’afer que ha esclatat al FC Barcelona, per més distints que siguin, perquè, en el fons, ambdós són conseqüència d’aquesta impunitat i prepotència amb què les persones som capaces d’actuar quan ens posem els vestits del poder i tenim a les butxaques diners que no són nostres i que no ens costen gens de guanyar. I, segons com es miri, encara em sembla més greu i tot perquè el director general corporatiu del FC Barcelona, Joan Oliver, a més a més, ha sortit a justificar una actuació injustificable amb una versió que no s’aguanta per enlloc. Les informacions revelades pel diari El Periódico -sabudes des de fa temps però callades fins ara-, que Joan Oliver ha confirmat, parlen d’un espionatge a quatre vicepresidents i no de “l’auditoria de seguretat” a què s’ha referit; una auditoria de seguretat és una contravigilància que es fa quan se sospita que s’està sent espiat, per a defensar-se’n, i que no implica fer cap investigació sobre el patrimoni i els afers dels contravigilats. I més: que el president no en sabés res, al marge de si és creïble o no ho és, com ha dit Oliver, encara el fa més irresponsable per haver-se arrogat unes atribucions que no té; si hagués actuat per ordre del president o de qualsevol directiu, almenys seria més comprensible el que ha manat. I, encara, aquest cas, com el cas Millet, no són afers que es puguin resoldre amb una, dues, tres o les dimissions que calguin. El mal és molt més profund i no es resol sense una regeneració molt a fons, de persones i maneres de fer, una regeneració cultural gairebé. Cal una Catalunya ben oberta, sí, i tant!, perquè hi entri una mica d’aire net.

11 comentaris:

Anònim ha dit...

Hi ha algun dels possibles futurs presidents del Barça (Soriano, Rosell, Sala Martín, Ferrer) a qui vegis incapaç d'una indecència com la de Laporta i la seva guàrdia pretoriana convergent?

Pobres de nosaltres.

Robert (Reus) ha dit...

@ Jordi:

Si fóssis el cap de comunicació del Fcb en aquests moments, ¿quines consignes donaríes al president?

¿Ho veus una mica com el cas Echevarría?

CASTE ha dit...

Bon dia JORDI, es molt fort aixo del Palau de la musica. Que tot el que s'ha embuxacat el senyor MILLET no hu sapigues ningu, jo no mu crec. I referen a CAN BARÇA aixo dels detectius es bestial pero, lo que jo trobo mes acollonan es que els propis vicepresidents no diguin res i es conformin no mes per pugue seguint manan una mica perque el fi i el cap ja sebem tots qui mana a CAN BARÇA

Jordi Badia ha dit...

@anònim
Probablement, tots ho són d'incapaços. Jo crec que la qüestió és més complexa i que els socis, a l'hora de votar, s'hauran de fixar en d'altres aspectes que vagin més enllà de les simpaties o confiances personals i valorar tant els acompanyants com la forma d'organitzar el club, etc.
Sí que és veritat que els periodistes, durant l'època electoral, hauríem de fer investigacions de veritat sobre els candidats per saber de quin peu calcen i què en podem esperar.

Jordi Badia ha dit...

@Robert (Reus)
Ara mateix, és complicat perquè ha passat massa temps. La qüestió és simple: si el president no n'estava informat, el president ha de cessar el seu director general per haver-se extralimitat d'una manera tan clara i greu en fer investigar quatre vicepresidents. Però, han transcorregut sis mesos gairebé. Llavors van decidir deixar-ho córrer i ara hauran de seguir igual confiant en què es vaig apaivagant l'enrenou i assumint el desgast d'imatge que suposa. Mala peça al teler, crec.

Jordi Badia ha dit...

@Caste
És veritat que el silenci dels vicepresidents és sorprenent. El que passa és que ningú ara entendria que s'ananessin. Si tenen ganes de continuar, no els quedava ni els queda cap altre remei que aguantar el xàfec.

jan ha dit...

no es pot comparar el cas millet amb el del barça. ni el més estupid ho podria fer.
un és un lladre que ha estafat i ha d'anar a la presó. el cas del barça només s'han encarregat uns informes, i els periodistes n'heu fet una bola molt gran, perquè ja no sabeu què criticar. si fos tan greu, perquè els principals afectats (els vice-presidents) no han dit res? si és tant espionatge, perquè els hi van donar els resultats?
el tema és que molts periodistes volen destrossar Laporta i posar-hi en Sandro, i fan el que sigui per aconseguir-ho.
jan

Jordi Badia ha dit...

@jan
Respecto molt la teva visió d'aquest cas, i agraeixo que la facis pública. Ara: a mi em sembla que les comparacions es poden fer des de molts punts de vista. El cas Millet amb el cas Oliver -diguem-li així per entendre'ns- és incomparable des de molts vessants, i el de Millet és d'un desvergonyiment i una gravetat colossals, mentre que el de l'Oliver és més concret i relatiu. D'acord. Però, a mi em fa l'efecte que en els dos casos hi ha un punt en comú: la impunitat amb què han actuat. El de Millet forma part del que s'ha definit com a cultura de la cobdícia i, del que podríem qualificar també de la cultura de la impunitat. El de l'Oliver, només s'inscriuria en aquest darrer.

Jordi Badia ha dit...

@Jan
I, encara, deixa'm respondre't aquesta afirmació que fas sobre les intencions que hi hauria darrera els periodistes que han esbombat i esbombem el cas. És veritat, la informació és poder i cadascú l'usa en funció dels seus interessos. En això, no descobrirem res de nou. És així, sempre ha estat així. Qualsevol interpretació que es vulgui fer en aquest sentit, de perquè ha sortit precisament ara, quan fa mesos que se sap, és possible. Ara: has de saber que dilluns passat un dels vicepresidents afectats en va parlar en una trobada amb periodistes i, a partir d'aquí, tothom ha corregut a ser el primer. I, segons, que al marge de tots aquests interessos que puguem imaginar-nos, hi ha un fet incontrovertible: i és que Oliver va ordenar investigar quatre dels vicepresidents en un context d'enfrontament intern per la successió de Laporta.

Anònim ha dit...

Jordi,
Ets dels pocs periodistes que parles clar de la notícia del "barçagate", però encara em queden alguns dubtes: Per què no dieu noms i cognoms del vice-president que ho va filrar i per què surt ara la notícia i no abans?, ja que sembla que fa temps corria ...

Jordi Badia ha dit...

@Anònim
El vicepresident que ho va dir en una reunió off the record va ser el Jaume Ferrer.
Per què ara? Ja ho he comentat en algun altre moment. Ara s'ha pogut confirmar i, és cert, no es pot descartar que ara hagi estat un bon moment polític per fer-ho públic.