dimecres, 1 d’abril del 2009

La pluja, Pla i l'enveja

Ara ja fa uns quants dies seguits que plou. La primavera ja ho té això, no ens n'hem pas d'estranyar. Sempre m'ha semblat que a ciutat la pluja hi fa nosa, que complica molt el fet de moure's. Carrers molls, calaixos eixuts deien els botiguers; i ara hi afegeixen les obres públiques, el trànsit, la manca d'aparcament... A pagès, en canvi, la pluja és gairebé benvinguda sempre, sobretot en aquest temps perquè és quan la planta més treballa. Plouen duros, diuen. O, de fet, deien perquè avui, per més que plogui, de cèntims ben pocs.

Un bon amic d'aquest bloc i, pel que en sé, de la vida a pagès, el Jaume el noi, em va deixar dilluns un missatge en què em feia notar que en el bloc de Martí Rosselló -molt recomanable- hi veuria alguna cosa que m'agradaria. I, certament, hi vaig trobar l'entrevista que li va fer fa un munt d'anys Joaquín Soler Serrano a Josep Pla i que no havia tingut mai l'oportunitat de veure sencera. Va ser una molt bona entrevista. Escoltar Pla és com llegir-lo, però condensat. En aquella entrevista queda resumit bona part del pensament que Pla va anar desgranant en els milers de pàgines que ens va llegar tot i que, com és lògic, queden escapçats. Per exemple, Pla no dubta a dir-li a Soler Serrano que l'enveja és, probablement, el principal problema que tenim els catalans.

A El pagès i el seu món, inclòs en el volum dedicat als pagesos, Josep Pla fa la següent reflexió sobre l'enveja: “Hi ha un tercer factor, més profund, lligat a l'enveja. En el nostre país, tota persona que fa alguna cosa, que va endavant, que es mou, que té una o altra il·lusió, és envejada, odiada, sotmesa a un procés clandestí o públic de tendència implacable, terrible. Això és un fet observable en tots els estaments -no pas solament en els pagesos. A tot arreu, l'acceptació d'un valor personal autèntic, d'una capacitat per a l'acció, d'una vitalitat poderosa en un o altre aspecte, crea una aura d'admiració. Ací és el contrari. Només la mediocritat és socialment plausible”.

Em sembla que queda dit amb una precisió absoluta.

2 comentaris:

Rosebud ha dit...

Aquí feia dies que no plovia i l'aigua ha estat molt benvinguda pels sembrats. Sobretot aquesta que ha anat caient a poc a poc. Alguns camps han agafat el verd de la maragda, d'altres la tonalitat de la malaquita.
Pel que fa a l'enveja, és veritat. Som envejosos de mena, fins al punt de poder fer molt mal. I alguna vegada o altra, tots ho hem viscut i tots ho hem patit.

Girifràs ha dit...

En Josep Pla, crec que en alguna ocasió havia dit que si podés tornar a començar seria pagès. Eren altres temps. No sé que en pensaria ara.
Ah! i no oblidem que l'enveja ha estat considerada durant molt de temps l'esport nacional núm. 1!