“Permeti’m, senyor Badia... ”

- Permeti’m, vostè és en Jordi Badia, oi?
- Sí, vaja, em sembla que sí que ho sóc. Que el conec? Perdoni, és que sóc força despistat i ara mateix...
- No li he de perdonar pas, vostè no em coneix de res. Em dic Gustau Martí. I, perdoni la gosadia, oi?, però fa temps que el segueixo, des que vostè escrivia a l’Avui, abans que s’anés al Barça, oi?, i ara també, en això d’Internet que fa, un bloc se’n diu, oi?, i avui l’he sentit per la ràdio i m’ha semblat que atacava al president Laporta, oi?, i no ho he acabat d’entendre, m’he quedat una mica parat, si vol que li digui.
- Home, em sembla que no l’he atacat i, si de cas ho he fet, he atacat tothom, als periodistes i tot; però vaja, si vol li ho explico. Però, segui sisplau. Vol alguna cosa?
- Sí, però no es preocupi, ja estic fent el vermut amb olives, com cada dia a aquesta hora.

En Gustau Martí ha anat cap a la barra a agafar la seva consumició. L’escena ha tingut lloc al Bar Turisme, a Calaf. Aquest bar m’agrada. És a prop del quiosc on hi compro els diaris i els llibres que encomano. Hi ha d’altres bars semblants al poble, amb el mateix caliu, és d’aquests cafès en què el temps sembla que s’hi hagi aturat. Però aquest és el primer en què vaig entrar i el seu nom sempre m’ha fet gràcia; això de tenir turisme a Calaf, vull dir.

- Així doncs, vostè m’explicarà – m’ha dit seient.
- Miri, jo ho veig així: el senyor Laporta ha fet una feina excel•lent i admirable fent fora els violents del camp. Que hi ha arriscat la vida és ben cert. Però em sembla que dissabte no va estar encertat a la Llotja i per això ho he dit. Tenir raó en el fons no et permet qualsevol mena de capteniment, no ho creu? Jo ho veig així i no puc pas dir una cosa per una altra.
- Ja ho entenc, però no creu que enmig de tot el que va passar l’actitud de Laporta només és una anècdota?
- I tant! Tot plegat només són anècdotes. El problema és que tantes anècdotes plegades fan un plat de mal digerir, sap? Miri, tothom ha fallat i el més trist és veure com ara tothom s’espolsa les puces amb males paraules.
- Ja ho comprenc. En fi, molt agraït i perdoni la molèstia.
- No me les ha de donar, al contrari, moltes gràcies a vostè.
- A mi, per què?
- Per haver-me tractat de vostè.
- Ui, és que jo sóc d’una altra època...
- L’educació i el respecte no tenen ni edat ni època, crec.
- És cert, té tota la raó. Ara sí que l’he entès del tot. Passi-ho bé!
- Passi-ho bé!

En Gustau Martí se n’ha anat. Jo no he trigat a fer-ho. Hi ha dies ben rodons.