Ja fa una bona colla d’anys que se’ns adverteix que la generació dels nostres fills no podrà ser més rica que la nostra. Almenys, no ho podrà ser a partir dels mateixos paràmetres amb què hem mesurat fins ara el progrés econòmic; entre d’altres raons, perquè consisteix a mantenir una lògica insostenible des de tots els punts de vista, econòmic, social, mediambiental: posseir cada cop més i més de tot, gaudir d’un benestar material superior al dels nostres pares. Pretendre viure per damunt de les nostres possibilitats no només té conseqüències individuals.
En part, és el que explica la dimensió i la velocitat de propagació de la crisi. Els bancs i els reguladors econòmics han actuat amb irresponsabilitat i han fet deixadesa de les seves funcions, i en són els principals causants del desastre financer, per tant, però si aquesta crisi s’ha escampat arreu i de manera tan ràpida ha estat perquè el terreny estava molt ben abonat.
Se n’hi ha dit cobdícia, i és ben bé això, l’afany per posseir unes riqueses que tenim molt a l’abast perquè el diner és molt barat i les facilitats de pagament que ens ofereixen ens n’aplanen l’adquisició. És la cobejança d’una felicitat fictícia i efímera.
Si ningú sap a hores d’ara quan sortirem d’aquesta crisi, molt menys es pot aventurar quines conseqüències culturals tindrà ni si n’hi haurà, és a dir, si la sotragada desembocarà en nous valors, normes o models de comportament i forma de vida socials diferents a les actuals.
No podem saber si hi haurà aquest canvi cultural, però no hi ha indicis que hagi de ser així. Encara no hem renunciat a tenir més possessions que els nostres pares. I els models que, conscientment o no, ens serveixen de guia –personatges reflectits en el mirall mediàtic– no són els referents més idonis. Més enllà de les paraules greus i serioses dels responsables polítics, no s’aprecien gestos significatius que vagin en la línia de la rectificació necessària, ben al contrari. Potser és que, com a col·lectiu, ja hem fet tard i només hi ha espai per a la conscienciació individual.
divendres, 19 de setembre del 2008
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
3 comentaris:
No crec que tot estigui perdut.
És veritat que a occident la individualitat ha arribat a un extrem insostenible i desencisador. Però encara hi ha models de societat on l’individu se sent part del seu col•lectiu, se sent col•lectiu.
Per tant, d' alternatives en tenim al nostre abast. I amb una cooperació sense complexes, recíproca, i per tant complerta, podem creure en el canvi.
Aixó no es causa per el neo liberalismo tan fort, on ho que val es fer el diner mes rapid. Paisos com Suecia, Noruega, dinamarca tambe van en aquest cami.
Si no em equivoco Absolut Vodka era del estat Suec i van privatizarlo - pero mi una tonteria enorme, ja que era un fon molt bo per pagar els hospitals, pensions etc.
Aunque puede ser que me equivoco
Una cosa positiva que trobo amb la crisis es que pot ser la gent començara a pensar una mica en lo que compra, avui hi ha una terapia de consum/bienestar psicologic molt bestial. On es el "noise interior", on esta la creatividad. Jo crec que aquest son els valors que aporta molt mes a la felicidad que comprar un cotxe o inclos un altre libre per la estanteria (ja que has comprat tants que no tens temps de llegir-hos).
Perdó em vaig equivocar - volia dir aixó es causa del neo liberalisme total. El egoisme total.
Publica un comentari a l'entrada