Reflexions al voltant de la crisi (i II)

Ja fa una bona colla d’anys que se’ns adverteix que la generació dels nostres fills no podrà ser més rica que la nostra. Almenys, no ho podrà ser a partir dels mateixos paràmetres amb què hem mesurat fins ara el progrés econòmic; entre d’altres raons, perquè consisteix a mantenir una lògica insostenible des de tots els punts de vista, econòmic, social, mediambiental: posseir cada cop més i més de tot, gaudir d’un benestar material superior al dels nostres pares. Pretendre viure per damunt de les nostres possibilitats no només té conseqüències individuals.
En part, és el que explica la dimensió i la velocitat de propagació de la crisi. Els bancs i els reguladors econòmics han actuat amb irresponsabilitat i han fet deixadesa de les seves funcions, i en són els principals causants del desastre financer, per tant, però si aquesta crisi s’ha escampat arreu i de manera tan ràpida ha estat perquè el terreny estava molt ben abonat.
Se n’hi ha dit cobdícia, i és ben bé això, l’afany per posseir unes riqueses que tenim molt a l’abast perquè el diner és molt barat i les facilitats de pagament que ens ofereixen ens n’aplanen l’adquisició. És la cobejança d’una felicitat fictícia i efímera.
Si ningú sap a hores d’ara quan sortirem d’aquesta crisi, molt menys es pot aventurar quines conseqüències culturals tindrà ni si n’hi haurà, és a dir, si la sotragada desembocarà en nous valors, normes o models de comportament i forma de vida socials diferents a les actuals.
No podem saber si hi haurà aquest canvi cultural, però no hi ha indicis que hagi de ser així. Encara no hem renunciat a tenir més possessions que els nostres pares. I els models que, conscientment o no, ens serveixen de guia –personatges reflectits en el mirall mediàtic– no són els referents més idonis. Més enllà de les paraules greus i serioses dels responsables polítics, no s’aprecien gestos significatius que vagin en la línia de la rectificació necessària, ben al contrari. Potser és que, com a col·lectiu, ja hem fet tard i només hi ha espai per a la conscienciació individual.