Catalunya és un país petit, en termes de població i territori. La realitat catalana és força més gran, però també dóna pel que dóna i, a més a més, s’ha de comptar amb les reticències i limitacions que hi ha als territoris de fora del Principat. Catalunya és un país petit i, no obstant, s’entesta d’anar per la vida fent el milhomes.
El cas de la Generalitat és el més flagrant, tot i que és el més disculpable i comprensible. Tenim un govern amb més pretensions que competències i diners per a satisfer-les. Tenim ambaixades que no ho són i seleccions esportives que s’han de fer passar per americanes per poder competir de manera oficial. I, segurament, havia de ser aquest el camí. No farem pas un país que no ens creiem, oi?
Però és que la realitat del país, més enllà de l’esfera pública, és igual d’ambiciosa. En tots els àmbits imaginables. Catalunya és un país d’una riquesa individual i associativa extraordinària i insòlita, equiparable a la de països i estats de dimensions molt superiors. La Catalunya universal no és una entelèquia. I no l’hem de renegar pas aquesta riquesa. Ens n’hem d’enorgullir. Doncs, és la saba que ens nodreix com a poble.
Ara bé, hauríem d’usar amb més intel·ligència tot aquest gavadal de virtuts. Perquè ens han canviat el reglament. El món se’ns ha fet gran de cop i els veïns més veïns de tots, els que se’ns fiquen a casa sense haver-los convidats, s’han espavilat molt. En termes de mercat i d’audiències, que és com es compte avui, som un país molt petit. Aquesta batalla no l’hem de lliurar. Però hem de ser conscients que és una lluita que ens plantegen cada dia. I hem de comprendre que si no encertem a donar-hi una resposta adequada estem condemnats a l’esllanguiment.
Tot està per fer i tot és possible, deia Miquel Martí i Pol. Han passat els anys i s’han fet força coses. I tot hauria de ser possible encara. Però abans de seguir creixent, potser caldria prendre’ns un temps per a fer inventari i posar una mica d’ordre. I podar una mica l’arbre. Perquè no podem tenir molt i molt bo de tot. Som un país petit.
diumenge, 7 de setembre del 2008
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
.jpg)
Entrades
4 comentaris:
a vegades parlem de Catalunya -o de qualsevol indret dit nacional- com si fos un cos proveït de cervell o un singular ens que respira o batega, etc. jo, que soc de la teoria extremadament minoritària de "millor país que nació", em dirigeixo davant d'aquesta temàtica amb unes reserves considerables, només desfermades i superades quan toca remenar la víscera en estones de follia o celebració abstracta i metafísica de pòdiums i campionats de lliga. Les meves reserves davant del tractament unívoc, unidireccional, integral i unitari del páis-nació -el nostre i els altres- es una conseqüència de la meva malaltissa tendència a buscar els tres peus al gat. M'explico, els tres peus del gat serien l'estructura trident de l'economia ,la societat i la cultura. Tot plegat, triat i garbellat em fa pensar que no puc captar massa en comú -a banda de l'aire que respiro i el terra que trepitjo- enmig d'aquest epifenòmen.
La cosa, com el Barça, però, em dóna canxa... definides les estructures -parafrasejant Deleuze-Guattari, mitjos centrals de la filosofia francesa dels setanta- em quedo amb els plecs que reposen entre cada estructura i, aleshores, participo d'un estirabot delirant que m'afecta i em desafecta per partida doble davant l'OVNI nacional que, no per això deixa de ser la meva residència païral trastocada per manifestos externs i interns que l'estiren com un xiclet Bazooka. I no parlem d'Espanya, podriem escriure un volum de les mil i una nits sota un firmament d'estrelles de neó i implantaments capilars de president de Las Cortes.
Intempestiu, Marx i els seus, em van explicar allò de les formacions desiguals del capitalisme incipient que donaren forma a nacions, quan la paraula i el sentit de "país" podia resultar més eficient, simpàtica i com vostè diu, "petita". I malgrat tot en parlem, doncs l'objecte inestable va a la deriva com milers d'objectes similars o sota l'influx dominant d'altres de més grossos.
a Catalunya massa cops la prudència ens ha fet traïdors, i això segurament seguirà passant.
salutacions.
sens dubte la prudència pot comportar una traició, tot i això -ontològicament parlant- la prudència ens fa lúcids, astuts i saltadors d'altura.
Publica un comentari a l'entrada