Me’n vaig, però ben a prop

A partir de demà, deixaré de publicar els articles en aquest bloc i ho faré en un de nou:

http://jordibadia.wordpress.com

Hi ha tots els articles i tots els comentaris que s’hi han anat fent des de l’1 d’agost del 2008, quan vaig començar a publicar. També des de fa uns dies se’m pot seguir a través del facebook i el twitter. De manera que, partint de la coneguda i encertadíssima observació de Josep Pla, diríem que avui tenim amics, coneguts, saludats i... amics del facebook.
No em considero un malalt de les noves tecnologies ni de les xarxes socials, al contrari, aquest és un món en què no em moc ni fàcilment ni amb confiança; per això hi vaig entrant a poc a poc, d’una manera inevitable. I he d’agrair a Jordi Soler, bon amic d’aquest bloc, l’ajuda i el disseny de la nova llar.
Hi ha persones que no volen saber res de les noves tecnologies i les xarxes socials, com hi ha escriptors que es resisteixen a usar l’ordinador i periodistes que ho han hagut de fer de molt mala gana i obligats per l’empresa i les circumstàncies. A mi m’agrada escriure a mà, amb ploma, preferentment, com també prefereixo els diaris i els llibres impresos, però l’ordinador i la digitalització de la premsa i els llibres ofereixen uns avantatges inigualables des de tots els punts de vista. Ja fa molts anys que escric amb l’ordinador i, de mica en mica, em vaig acostumant a les versions digitals de la premsa i dels llibres. No només és inevitable, també és molt millor.
És clar, és una revolució que tot just està en marxa. Vol dir que molts dels usos que en fem els anirem rectificant i en traurem molt més profit. És un canvi cultural en tota regla, com tants n’hi ha hagut al llarg de la història i sempre com a conseqüència de les grans revolucions tecnològiques que s’han produït. Hem d’anar adaptant els nous ginys a les nostres necessitats i, també, les nostres necessitats als nous ginys.
Encara que a vegades costi de veure-ho, el salt qualitatiu en termes de llibertat individual i col•lectiva és sensacional; probablement, en cap altre període de la història n’hi ha hagut cap de tan colossal. La clau és en l’ús que se’n fa, de la tecnologia i la llibertat. Però això, sempre ha estat així.

El barcelonisme perd el debat emocional

El més determinant d’un partit de futbol és el que succeeix durant els noranta minuts dins del terreny de joc. Ara: com que els factors emocionals hi tenen incidència, l’estat anímic no es pot negligir. Tot el que es fa i es diu prèviament i l’historial de cada enfrontament hi juga molt; per això els partits de màxima rivalitat com els que el FC Barcelona juga amb l’Espanyol i el Madrid són diferents. Tot això s’entén perfectament. Aquesta darrera setmana hem vist com l’aspecte anímic ha alterat la manera d’afrontar un i altre rivals fins al punt de considerar que el partit de Cornellà era molt més complicat que el del Bernabéu: absurd. I, no obstant, en acabat s’ha comprovat que aquell raonament era encertadíssim. Per a mi, és perquè des de fa unes quantes temporades l’espanyolisme ha sabut recuperar tota la càrrega emocional que els derbis havien perdut, mentre que el barcelonisme ha equivocat l’estratègia. Els dos episodis que giren la truita són la batussa institucional que la directiva de Sánchez Llibre engega amb l’excusa de la no cessió de Javier Saviola i, molt més determinant, la victòria al Camp Nou que fa que el Barça perdi una Lliga que tenia a la mà. Un i altre episodis han rearmat moralment l’espanyolisme. I el barcelonisme no ha sabut respondre-hi. La directiva de Laporta no ha trobat el to adequat, malgrat tenir raó. Els jugadors del planter duen aquella derrota a l’ànima de la mateixa manera que tenen a flor de pell la rivalitat amb l’Espanyol, perquè l’han viscuda des de menuts, i afronten el derbi amb una angoixa que els tenalla. També al tècnic Guardiola, almenys dissabte quan va caure al parany de Pochettino i va acceptar l’envit físic que li plantejava; quan va rectificar, les circumstàncies no li van ser propícies. Però el problema el té el conjunt del barcelonisme perquè, com ja he dit, considerar Cornellà més difícil que el Bernabéu és un absurd; així, el barcelonisme es posa en una inferioritat emocional que esportivament no s’aguanta per enlloc però que equilibra els duels. Crec que aquesta és la clau.

L'ofici d'escriure: amenaçat?

Avui publico al diari El Punt un article en què reflexiono sobre l'impacte que les noves tecnologies i l'auge de les xarxes socials a Internet poden tenir en els escriptors.

http://www.elpunt.cat/noticia/article/7-vista/8-articles/159116-lofici-descriure-amenacat.html

L’Espanyol segueix fent la guitza

Tots aquells que havien pronosticat que l’Espanyol era el rival més complicat que li quedava al FC Barcelona en aquest tram final de la Lliga tenien tota la raó. Els blaugranes han empatat a Cornellà a zero gols en un partit en què ha quedat clar que els espanyolistes, des de fa unes quantes temporades, els fan la guitza. Em pensava que el Barça havia après la lliçó i que aquesta temporada l’equip sabia controlar molt més bé l’emoció que hi ha en aquest derbi, però no ha estat el cas. El barcelonisme, sigui perquè molts dels jugadors de l’actual plantilla porten la rivalitat amb els periquitos a la pell o bé sigui perquè la directiva blanc-i-blava ha sabut rendibilitzar al seu favor la baralla institucional que s’arrossega des de fa ja moltes temporades, està perdent la batalla amb l’espanyolisme. Amb tot, el partit requereix una anàlisi més acurada.
L’entrenador Josep Guardiola ha plantejat una primera part de desgast. Se sabia que el tècnic blanc-i-blau, Mauricio Pochettino, buscaria un partit molt intens, de molta pressió, molt dur de rosegar, amb aturades constants, faltes, provocacions, etc., i el tècnic blaugrana ha posat de bon començament un equip per a esbatussar-se al mig del camp. La primera part ha anat tal com volia l’Espanyol i, potser, com havia assumit el Barça perquè és clar que els espanyolistes, físicament, s’han desgastat molt. A la segona, Guardiola ha tret Henry i Keita per Milito i Touré i ha tornat al dibuix que li és més propi. La jugada semblava haver-li sortit bé perquè els blaugranes han aculat els blanc-i-blaus i encara que no han creat cap gran ocasió de gol, per uns moments, ha semblat que només era qüestió de temps. Però no n’han tingut perquè Alves ha comès una falta absurda al mig del camp i se n’ha anat al carrer, amb la segona groga. I a partir d’aquí, les forces s’han tornat a igualar i l’empat ha estat just. Ara: la sensació d’haver malaguanyat mitja part és un fet, per bé que és ben fàcil dir-ho un cop s’ha vist com ha anat el partit.
Els periquitos consideraran que podien haver guanyat, perquè han tingut una o dues oportunitats que Valdés ha salvat, però amb els dos punts que li han pres als culers, vist el seu plantejament i comportament durant els noranta minuts, ja duen fer el fet. Per al FC Barcelona, és una entrebancada ben inoportuna. Si fa una setmana la Lliga semblava decidida, demà pot tornar a reviscolar si, com és previsible, el Reial Madrid guanya el València al Santiago Bernabéu. Què hi farem!

Joc descobert

Poques vegades un organisme encarregat d’impartir justícia s’haurà comportat amb una parcialitat i un desvergonyiment tan flagrant com ho ha fet el Comitè de Competició quan ha decidit retirar la targeta vermella al porter de l’Espanyol Carlos Kameni i la targeta groga al defensa del Reial Madrid Raúl Albiol, i així tots dos podran jugar contra el FC Barcelona i contra el València, respectivament. Arbitrar és molt complicat, hi ha molta pressió, s’ha de xiular en fraccions de segons i els jugadors, massa sovint, no hi ajuden gens. Els àrbitres s’equivoquen moltes vegades i, algunes, ho fan d’una manera tan estranya i sorprenent que fa de mal pensar. Però, almenys, als àrbitres sempre se’ls pot atorgar el benefici del dubte i creure que o bé no han vist bé la jugada o bé que els ha pogut la tensió del moment i han agafat por o qualsevol altra excusa. Als membres del Comitè de Competició no se’ls pot aplicar cap mena d’eximent. La seva decisió és conscientment injusta, s’han excedit en les seves funcions perquè han rearbitrat el partit i, a més a més, ni l’han encertada ni ho han sabut argumentar; podien haver argüit que la jugada no era una ocasió manifesta de gol, per exemple, i convertir la targeta vermella en groga, però el que no podien dir és que no hi ha infracció en una jugada que és un penal com una casa i que no deixa marge a cap dubte.
La virtut d’aquesta decisió és que ha posat les cartes sobre la taula. Dissabte, al Santiago Bernabéu, l’arbitratge de Mejuto González ja va ser molt sospitós; va ser molt condescendent amb els jugadors del Reial Madrid, però, almenys, va mantenir el punt de vergonya mínim que no ha tingut el Comitè i no va incidir en el resultat. Ara ja sabem que el madridisme polític i sociològic farà tot el que pugui per a evitar que el Reial Madrid de Florentino Pérez es quedi sense cap títol. Ara: també és cert que a l’àrbitre del partit Espanyol – FC Barcelona, Undiano Mallenco, no li han fet cap favor, la pressió que li ha caigut al damunt de cop és indesitjable. Tant se val. És l’Espanya impossible que dèiem, també en futbol.

L’Espanya impossible

L’actualitat d’aquests dies té dues qüestions judicials que no són cap broma, ni ho semblen. Em refereixo al procés que se segueix al Tribunal Suprem contra el jutge de l’Audiència Baltasar Garzón i a les deliberacions del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut de Catalunya. Són dos casos absolutament incomprensibles. No em refereixo al procediment que s’ha seguit, és clar, que deu ser el correcte i l’adequat al reglament, només faltaria, sinó al fet que s’hagin arribat a convertir en matèria judicial. Costa molt d’entendre que un Estatut que ha estat votat en referèndum i aprovat per les Corts després d’haver estat debatut i modificat substancialment, tres anys i mig després encara estigui pendent del vistiplau dels jutges del TC, amb l’amenaça seriosa de ser esporgat considerablement. O que el calendari electoral sigui un factor determinant per a l’emissió de la sentència. Més encara, quan aquest Estatut ha estat desenvolupat amb una quarantena de lleis i quan aquest TC té la meitat dels seus membres pendents de renovació. També resulta incomprensible haver d’assistir al processament d’un jutge acusat de prevaricació per haver provat de jutjar els crims del franquisme i és inaudit que el procés l’hagi instat un grup com la Falange que en qualsevol país democràtic amb un passat tan negre com l’espanyol, simplement, estaria prohibit. O que el líder de l’oposició i candidat a president del govern titlli d’antidemocràtiques les mostres de suport envers el jutge Garzón. No és gens estrany que la premsa internacional hagi vingut de pressa i corrents a veure què passa. Amb tot, el més preocupant d’aquests dos casos, no són els seus aspectes concrets sinó la mentalitat que hi ha al darrera. Així s’explica, per exemple, que no es vulgui revisar el procés al president de la Generalitat afusellat, Lluís Companys, o que des de determinats sectors es procedeixi a una reinterpretació de la història recent que fa feredat. Jo no sé si, com cantava amargament Antonio Machado hi ha dues Espanyes o n’hi ha més o, en el fons, n’és una de sola, però el que és segur és que tots aquests episodis et deixen glaçat i et fan comprendre perquè Espanya és un Estat mal fet i impossible.

La desfilada de la victòria

El FC Barcelona va tornar victoriós de la final de la Lliga espanyola del Santiago Bernabéu contra el Reial Madrid i ha iniciat la desfilada dels campions, tan merescuda. Després del partit de dissabte, el tècnic i els jugadors blaugranes van dir que es prendrien els set partits que els quedaven com a set finals i faran molt ben fet, mentre el títol no estigui matemàticament garantit, però el barcelonisme se’ls pot agafar, i ho ha de fer així, com la desfilada amb què s’homenatja els campions en la seva tornada a casa. Són set partits, ara ja només sis, que els barcelonistes tenen per a gaudir del joc del seu equip i per a premiar els seus jugadors, que per a patir ja hi ha les semifinals de la Lliga de Campions contra l’Inter i, tant de bo, la final.
El Barça ha guanyat per 3 a 0 (Bojan, Pedro, Touré) el Deportivo de la Corunya amb una facilitat absoluta. Els gallecs han estat un equip inofensiu, que s’ha passat bona part dels noranta minuts anant de bòlit rere la pilota, completament superat per la qualitat tècnica i la pressió incessant dels blaugranes i en tot moment han donat la sensació de resignar-se a la derrota que sabien ineludible. Tot això defineix més bé la primera part que no pas la segona, en què la intensitat ha baixat sensiblement, almenys fins a la consecució del segon i el tercer gols en només tres minuts, però, globalment, és el que ha succeït. L’estat de forma dels jugadors blaugranes és l’òptima i la seva confiança és excepcional. Potser no ofereix moments tan brillants com fa un any, no hi ha hagut les golejades de la temporada passada, però, tanmateix, trobo que la contundència del seu joc encara és més gran i que encara que no quedi tan clarament reflectida en el marcador aquest any l’expressa amb un domini i un control del partit molt més efectiu.
En l’esport, i en el futbol probablement més que en cap altra disciplina, un resultat inesperat és possible. De tota manera, a mi em fa l’efecte que les opcions que li queden al Reial Madrid és la rendició immediata o el transitar agònic fins al desenllaç últim. Ho anirem veient.

El jo literari, el jo esportiu

Fa uns quants dies vaig acabar de llegir el llibre La klaxon i el camí, de Carles Sindreu, publicat per primera vegada l’any 1933 i reeditat l’any passat per Acontravent, en una edició de Carme Arenas. Carles Sindreu (1900 – 1974) va ser un poeta, narrador, periodista, publicista i antiquari. És a dir, un autor polifacètic membre de la generació d’intel•lectuals i artistes d’avantguarda que contribuiren a la construcció d’una cultura catalana moderna i cosmopolita, connectada amb els moviments europeus. En La klaxon i el camí hi ha definicions tan precises i eloqüents com una en què diu de Josep Pla: “Si fos tennista jugaria sempre de revés”.
La lectura d’aquest llibre m’ha fet pensar en la relació entre la literatura i l’esport. Sindreu fou cronista esportiu, bàsicament de tennis. En aquell primer terç de segle, els esports eren una activitat moderna; moltes disciplines venien dels països europeus més avançats i encaixaven molt bé amb les propostes avantguardistes. No és estrany, doncs, que s’hi fixessin i enaltissin les virtuts de l’exercici físic. Més tard, aquella relació es va anar refredant fins a gairebé el trencament. L’esport, especialment el futbol, va passar a ser vist des de la cultura com a una activitat alienadora. La raó és clara i comprensible: la massificació del futbol i l’ús propagandístic que se’n va fer durant el franquisme, és clar. Algunes disciplines se’n van salvar, com el ciclisme i, curiosament, la boxa, però em sembla que en general la cultura mirava de cua d’ull l’esport. Amb el temps i la feina d’intel•lectuals com Manuel Vázquez Montalbán, aquell menyspreu s’ha anat diluint i avui ja és inexistent del tot.
Personalment, sempre m’he sentit tocat per la literatura i els esports, o els esports i la literatura, tant se val. El llibre de Sindreu m’ha fet pensar en la relació entre una i altres, com he dit, i m’he animat a escriure aquest article després de veure la prestació dels atletes catalans Mònica Aguilera i Josef Ajram a la recent edició de la Marathon des Sables.
Jo crec que a banda de l’entreteniment i el plaer que proporcionen els llibres i els esports, hi ha una relació molt menys evident però que es fa prou palesa amb disciplines extremes, com aquesta cursa pel desert. Ajram diu que “no sap on és el límit, però que sí sap on no és”. El que jo vull dir és que en la literatura i en l’esport, en determinats gèneres i en determinades disciplines, almenys, hi ha una recerca d’un mateix que encara que es faci per camins distints és comparable, fins a cert punt. L’home és un “animal que es busca”, diu Josep Palau i Fabre a la introducció de Poemes de l’Alquimista, i la literatura i l’esport poden convertir-se per a l’individu en un viatge existencial, en una mena de ritual d’autoconeixement.

Sentir-se campions

Els jugadors del FC Barcelona diuen que no se senten campions i que la Lliga encara és molt llarga. És el mateix que va dir el tècnic Josep Guardiola a la roda de premsa posterior al partit de dissabte. Està molt bé que ho diguin i que s’ho creguin. És cert: el Barça no serà campió fins que no ho sigui matemàticament i això vol dir que dels vint-i-un punts que hi ha encara en joc, n’ha de fer divuit, almenys; o, dit d’una altra manera, divuit menys els que deixi de sumar el Reial Madrid. Els blaugranes fan molt ben fet de mantenir aquest discurs, de portes enfora i de portes endins. Ara: si el Barça no guanyés aquesta Lliga fóra un daltabaix històric, encara més incomprensible que no pas aquella patacada de la temporada 1981 – 82, amb Udo Lattek a la banqueta, en què faltant sis jornades per a acabar el campionat duia cinc punts i el goal average a la Reial Societat; a més, llavors les victòries només valien dos punts. Els bascos en van sumar nou i els blaugranes només dos, en sengles empats. Aquella lliga era més difícil de perdre que no pas aquesta, però això només és veritat des de les matemàtiques. Avui les distàncies de Barça i Madrid respecte de la resta d’equips de la lliga és tan gran que una situació com aquella es fa inimaginable. Del tot. En les trenta-una jornades disputades fins ara, els blaugranes només han perdut un partit i n’han empatat cinc; la temporada 1981 – 82, en les trenta-quatre jornades del campionat, van cedir set empats i van perdre vuit partits. Les dues situacions no tenen res a veure. La mentalitat del club, la dels jugadors i la dels aficionats, encara menys. Avui no hi ha cap urgència històrica per a suturar. El barcelonisme s’ha desempallegat de les pors que en aquell moment, com en tants d’altres, l’havia tenallat fins a condemnar-lo a viure desfetes inesperades i insòlites. Aquella malastrugança i aquell caràcter perdedor ha quedat enrere perquè el barcelonisme, tots els seus estaments, han après a manegar la pressió del darrer pas, la por a perdre s’ha tornat confiança en la victòria.

Un model que ve de molt i molt lluny

La victòria del FC Barcelona al Santiago Bernabéu per 0 a 2 davant del Reial Madrid ha revifat les anàlisis sobre la superioritat del model blaugrana respecte del madridista. És lògic. Els arguments són tan incontestables com el triomf de dissabte perquè abasten un període de temps prou llarg i perquè ha mostrat la seva fiabilitat i eficàcia tant en les competicions espanyoles com en les europees. I perquè econòmicament i social també s’ha arribat a un grau d’excel•lència envejable. Quan es parla del model esportiu del FC Barcelona es fa referència tant a un sistema de joc ofensiu basat en el control a partir de la possessió de la pilota com a la preferència per equips formats majoritàriament per futbolistes de casa. En aquest sentit, el Reial Madrid de Florentino Pérez i la seva política de fitxatges pensats en funció del seu rendiment mediàtic més que no pas de les necessitats futbolístiques i del seu encaix en la plantilla és un exemple molt bo per a reforçar l’autoestima blaugrana. I enmig de totes aquestes anàlisis s’ha dit i repetit que tot plegat comença amb l’arribada de Johan Cruyff i el dream team que va bastir essent entrenador. Ha estat la raó damunt la qual s’ha justificat el seu nomenament com a soci d’honor amb rang de president. Sóc conscient que els arguments de caire històric fan de mal pair i costen de fer passar, però no me n’he d’estar. Em sembla que és de sentit comú que el gust futbolístic no s’improvisa d’un dia per l’altre. No és ni d’avui ni de fa deu o vint anys que als culers els agrada el joc ofensiu i que tenen tirada pels futbolistes de casa i pels de més qualitat tècnica. Si es té la paciència de llegir les cròniques dels primers anys del club, es veurà que el que més es destaca, al marge de les victòries una darrera l’altra d’aquells pioners, amb Joan Gamper al davant de tots ells, és la qualitat del seu futbol; guanyaven i eren bons, o bé eren molt bons i guanyaven. I també es van preocupar pels esdeveniments del país, s’hi implicaren. I des de llavors, sempre ha estat així. Per això la història del club recorda tant els grans futbolistes i les seves gestes amb la pilota, per aquesta raó és una història en què els noms dels seus jugadors tot sovint tenen el mateix pes que les copes que guanyaren. No sé si hi té a veure allò de que als catalans ens perd l’estètica, però és ben bé que, almenys en matèria futbolística, els culers sempre s’han distingit per un gust molt refinat. No crec que hagi començat amb Cruyff entrenador. Sempre he pensat que el valor de l’entrenador holandès va ser d’una altra índole. Em penso que el que ell va aconseguir fou canviar la mentalitat del club, massa avesada a perdre. Més que en la idea futbolística, és en la mentalitat guanyadora on es nota la influència cruyffista, que no és pas poca cosa, certament.

Una superioritat absoluta

El FC Barcelona ha guanyat el Reial Madrid per 0 a 2 al Santiago Bernabéu, amb gols de Messi, al minut 33, i Pedro, al 56. És un marcador curt, perquè els blaugranes han estat molt superiors durant els noranta minuts del partit, han controlat les tres batzegades dels madridistes, a l’inici i immediatament després dels dos gols, sense passar gaire angúnies –la que hi ha hagut, Valdés l’ha resolta–, i ha creat prou ocasions com per haver incrementat l’avantatge. Havíem dit que l’esport és més lògic del que no pas sembla i que si la lògica s’imposava el Barça havia de guanyar amb una comoditat relativa, que l’empat a punts a la classificació no reflectia de cap manera la distància que hi ha entre el joc d’un i altre equips. I és el que ha succeït: el FC Barcelona ha imposat la seva superioritat futbolística, col•lectiva, i ha guanyat d’una manera molt clara i evident. La impotència madridista, vull dir aquell intent barroer i trinxeraire d’aturar Messi i companyia “per lo civil o per lo criminal”, i la parcialitat i permissivitat de l’arbitratge de Mejuto González, no ha fet altra cosa que subratllar encara més la inferioritat del Reial Madrid dels 270 milions d’euros enfront d’un equip forjat a la Masia, amb jugadors que encara no fa dos anys jugaven a Tercera divisió. No era una victòria gens fàcil, encara que ho hagi semblat i estat. El Barça no havia guanyat mai dues vegades seguides al Santiago Bernabéu, un altre rècord que aquest equip supera. I el 2 a 6 de la temporada passada i la necessitat imperiosa que tenia el Madrid de guanyar, d’evitar quedar-se una altra temporada a zero, el convertia en un equip ferit i acorralat i, en conseqüència, perillosíssim. El títol de la Lliga espanyola no està sentenciat matemàticament, és cert, però els tres punts d’avantatge que agafa el Barça i el cop que li ha assestat al Madrid fan, com tantes vegades he defensat, que hagi quedat mig decidit. Queden set partits per disputar i al Barça encara li queden un parell de desplaçaments d’una certa dificultat. Tant se val. La diferència que hi ha entre el Barça i la resta és massa gran. No m’estranyaria gens que, d’una banda, els blaugranes guanyessin tots els partits que li queden fins a certificar el títol i, d’una altra, que els madridistes acusin la patacada i l’espifiïn aviat. La tarda havia començat molt bé, amb una altra repassada de l’equip de bàsquet blaugrana al madridista. I ha acabat millor. La superioritat del FC Barcelona sobre el Reial Madrid és absoluta i abasta no només el joc, va molt més enllà del que succeeix dins del terreny de joc o el parquet, i es refereix a la manera de concebre el futbol i l’esport. El barcelonisme ha de ser molt conscient que aquesta és la clau que explica aquesta superioritat, i la felicitat i l’orgull que provoca.

Si s’imposa la lògica al Santiago Bernabéu

L’esport és més lògic del que no sembla. El futbol, també ho és. Si ho recordem bé, bona part de la temporada passada ens la passàrem lamentant que la classificació no reflectia ben bé la distància real que, aparentment, hi havia entre el joc del F Barcelona i el Reial Madrid. Quan l’equip culer va visitar el Santiago Bernabéu, només hi havia quatre punts de distància. Els madridistes, amb Juande Ramos a la banqueta, havien fet tota una volta del campionat sense perdre i havien aconseguit de retallar substancialment el desavantatge. Aquells quatre punts podien quedar reduïts a només un i, amb bona lògica, dèiem que, vist el joc d’un i altre equip, seria una situació estranya i sorprenent, desacordada. Al final, ho recordarem sempre, el Barça va guanyar per 2 a 6 i va sentenciar la Lliga. Aquell 2 a 6 és un marcador insòlit i del tot inesperat, per això sembla un pèl exagerat, però reflecteix efectivament la distància que hi havia entre aquells dos equips.
Avui, gairebé un any després, el Reial Madrid i el FC Barcelona es tornen a enfrontar al Santiago Bernabéu. I la situació és molt semblant. Una altra vegada, la distància que hi ha entre els dos equips a la classificació de la Lliga espanyola, la no distància, de fet, no respon a la realitat del joc que fan un i altre equip. És clar, tot això només són sensacions i és molt subjectiu, i els culers i els merengues ho veuen molt diferentment. Tanmateix, no em sembla forassenyat dir que el joc del Barça de Guardiola està uns quants punts per sobre del Madrid de Pellegrini, uns punts que no es veuen per enlloc a la classificació. En tot cas, els elogis de la premsa internacional envers els blaugranes és una bona mediació. És per això que penso que si la lògica s’imposa, avui el Barça guanyarà al Santiago Bernabéu i farà un pas gairebé decisiu per a guanyar el títol de Lliga per segon any consecutiu.
Ara: l’esport i el futbol són més lògics que no pas semblen, és veritat, però la lògica no sempre s’imposa. Si, a més, es tracta d’un partit contra el Reial Madrid i l’escenari és el Santiago Bernabéu, llavors la imprevisibilitat del resultat és total. En tot cas, i això és el que em sembla més destacable i engrescador, el barcelonisme pot afrontar el partit d’aquesta nit amb una confiança desconeguda. Probablement, el Barça és avui l’únic equip del món que pot visitar el Santiago Bernabéu amb la imatge de favorit. És una sensació només, d’una importància relativa i intangible, però té un valor absolut.

“Per lo civil o lo criminal”

El director del diari madrileny Marca, Eduardo Inda, ha penjat un vídeo a la web del rotatiu en què, en només dos minuts, dóna les claus per a parar dissabte el jugador blaugrana Leo Messi, al Santiago Bernabéu, en el partit en què Reial Madrid i FC Barcelona es juguen més de mig títol de la Lliga espanyola. L’endemà del pòquer de gols de Messi, dimarts contra l’Arsenal al Camp Nou, el diari ja es preguntava des de la portada com se l’ha de parar. I ara Inda ha volgut donar les claus de com fer-ho. En el seu missatge em sembla que pretén, d’una banda, tranquil•litzar el madridisme, i, d’una altra, recordar al tècnic Manuel Pellegrini que el desembre de l’any 2008, el seu predecessor Juande Ramos va organitzar una caça a l’home, amb trompades, coces i enganxades de tota mena, això sí, per torns per evitar una expulsió, que va evitar que Messi pogués fer dues passes seguides amb la pilota controlada. El Madrid va perdre per 2 a 0, amb un gol de l’argentí al final del partit, però és veritat que l’equip blanc va aconseguir que Messi no jugués cap bon partit. A Inda aquella tàctica li va semblar tan bé, que ara li ha dit a Pellegrini que la repeteixi. Concretament, ha dit que a Messi se l’ha de parar o bé “per lo civil, o bé per lo criminal”.
Fins fa un moment, just abans de posar-me a redactar aquestes línies, aquest vídeo encara era al web del Marca sense cap senyal aparent d’haver estat censurat. Jo crec que si aquest fos un estat normal, amb el mínim de civilitat imprescindible, unes declaracions d’aquesta mena causarien un enrenou molt considerable. Els primers indignats serien els seus lectors, començant pels madridistes, que exigirien una rectificació immediata, la petició de disculpes i, probablement, alguna mesura més. Després, intervindria algun dels organismes que vetllen pel joc net i procuren l’eradicació de la violència. Tanmateix, no hi confio gens perquè aquest estat, de normal i civilitzat, en té ben poc.
Recordo que la temporada passada es va fer retirar el vídeo que el València havia preparat per animar la seva afició en el partit contra el FC Barcelona a Mestalla perquè usava un to excessivament abrandat, semblant al del director del Marca. Es va fer molt ben fet.
Sempre he cregut que, en general i entre tots, hem dut massa enllà les rivalitats esportives, fins a l’enfrontament, començant pels periodistes que a l’hora d’escollir les paraules i els adjectius no ens hi hem mirat gens i que, massa sovint, deixant-nos dur per l’entusiasme, hem recorregut a un llenguatge més propi del món castrense que no pas de l’esportiu. No hauria de ser tard per a rectificar.

Algunes coses incomprensibles

L’arribada de la TDT i la consegüent proliferació de canals de televisió temàtics ha obert una finestra immensa a totes aquelles activitats minoritàries. Referint-nos únicament als esports, aquest augment de canals de televisió, bona part dels quals tenen seriosos problemes per confegir una graella mínimament atractiva, hauria de ser aigua beneïda per a moltes disciplines o clubs que necessiten de les retransmissions televisives per a sobreviure. A mi em sembla que aquestes són afirmacions de sentit comú i que haver fet una previsió semblant era prou assenyat. No obstant, a l’hora de la veritat, no està sent ben bé així. D’exemples per posar n’hi ha un bon sarpat, però avui vull parlar del cas del ciclisme. Fa uns quants dies ja vaig dir que em semblava negatiu per al futur de la Volta Ciclista a Catalunya que TVC no hagués programat donar en directe els 40 o 50 quilòmetres darrers en directe, perquè l’època dels resums de mitja hora al vespre ja han passat a la història. Aquesta setmana tenim una comparació per fer que diu molt poc en favor de la Televisió nacional del país, i del Govern que la financia, esclar. Des de dilluns i fins dissabte, em penso, es corre la Volta a Euskadi i aquesta prova, efectivament, la dóna en directe l’Euskal Telebista. No sé si a Euskadi hi ha més o menys afició al ciclisme que a Catalunya, perquè és difícil de mesurar; el que sé és que la Volta té 50 anys més d’història que la Euskal Herriko itzulia, que fins fa poc a Catalunya hi havia dues proves més, la Setmana Catalana i la Pujada al Castell de Montjuïc, ben afermades en el calendari internacional, i que, malgrat aquest desavantatge, avui el ciclisme basc compta amb un equip de primer nivell i amb una prova ciclista de prestigi. I no tinc cap dubte que aquesta situació és fruit del diferent tractament que les institucions d’un i altre país donen al ciclisme. Parlem de diners, esclar que sí. Concretament, parlem d’uns 350.000 euros que és el que val produir el senyal d’una hora en directe, que TV3 pretén cobrar als organitzadors de la Volta, una prova amb un pressupost d’un milió d’euros, i que ETB sí que abona a la EHI pels drets de retransmissió, uns drets que, lògicament, després revèn a televisions com Teledeporte. Tot plegat es fa molt difícil de comprendre. Al final, acabes dubtant seriosament de si Catalunya és més que un club, per més olor de benzina que se senti.

Una degradació moral inquietant

El «cas Matas» i el «cas Millet»són gravíssims per les quantitats presumptament defraudades però sobretot per la degradació moral que s'hi trasllueix i que va més enllà de l'afany d'enriquiment.
(Article a El Punt)
http://www.elpunt.cat/noticia/article/7-vista/8-articles/155147-una-degradacio-moral-inquietant.html

Márquez? Bojan? Henry? Messi!

Tots els debats i les pors prèvies sobre si havia de jugar Bojan o Henry de davanter centre, o de si l’estat de forma de Márquez feia aconsellable alinear-lo a ell o bé recuperar l’invent de posar-hi Touré, amb Milito, per suplir les baixes dels dos centrals titulars Puyol i Piqué, tots aquests debats i pors, dic, han quedat aviat en no res perquè l’equip ha fet un partit extraordinari i, sobretot, per damunt de tot, ha sobresortit Messi amb una altra actuació excepcional rubricada amb un pòquer de gols, els primers tres en vint minuts a la primera part i que en un obrir i tancar d’ulls ha servit per neutralitzar el gol inicial dels anglesos i per esvair qualsevol esperança que tinguessin de superar els blaugranes. El FC Barcelona ha guanyat l’Arsenal per 4 a 1 (6 a 3 en el global de l’eliminatòria) i s’enfrontarà d’aquí a quinze dies l’Inter de Milà, en les semifinals de la Lliga de Campions.
Aquest resultat, els dos partits de fet, és un cop d’autoritat molt sonor, que no ha de passar desapercebut per a cap dels pròxims rivals del Barça i, especialment, l’ha d’haver valorat el Reial Madrid, amb qui dissabte, al Santiago Bernabéu, els blaugranes es jugaran, o gairebé, el títol de la Lliga espanyola. A més a més, aquest resultat, i el joc amb què el Barça l’ha assolit, l’ha superioritat que ha ensenyat davant d’un equip molt bo, en un partit dels de debò, demostra que el cos tècnic ha tornat a planificar de manera excel•lent la temporada i ha aconseguit que l’equip, malgrat les lesions, les sancions i tots els entrebancs que té, exagerats perquè la plantilla és massa curta, arribi en el moment decisiu del campionat en plenitud de forma, en un moment òptim físicament i mentalment.
I Messi per damunt de tots ells, que ha tingut una actuació colossal. Com quan fa uns anys, de menut, anava cremant etapes a una velocitat endimoniada, saltant-se les categories de dues en dues, ara ho segueix fent, aixecant cada temporada una mica més el seu sostre que avui, en els seus vint-i-dos anys, ningú pot arribar a establir. Aquesta nit ha fet quatre gols, tots els de l’equip, i s’ha convertit en el primer futbolista de la història que marca quatre gols en un partit de quarts de final de la Copa d’Europa. I ja porta 39 gols aquesta temporada, una xifra que el du pel camí de la Bota d’Or, l’any següent d’haver obtingut la Pilota d’Or.
El Barça disputarà per tercer any consecutiu les semifinals de la Lliga de Campions i aquesta és una fita que s’ha de valorar també en la seva justa mesura perquè significa que l’equip està adquirint una maduresa que sempre havíem trobat a faltar i que sempre havíem subratllat dels equips que sempre hem considerat com els més grans.

Bojan o Henry?

L’onze del FC Barcelona davant de l’Arsenal, malgrat les combinacions possibles, són faves comptades. Per les lesions d’Iniesta i Ibrahimovic i les sancions de Puyol i Piqué. De manera que l’únic debat així atractiu que queda obert és el de si ha de ser Bojan o Henry qui ocupi la posició de davanter centre.
Una i altra possibilitats tenen arguments a favor i en contra. Bojan ha jugat poc, aquesta temporada, però cada vegada que ho ha fet ha jugat prou bé i ha marcat. Especialment lluïda va ser la seva actuació dissabte, contra l’Athletic Club al Camp Nou, amb dos gols i amb molta participació i encert durant tot el partit. No tinc gaire dubtes que la proximitat d’aquesta actuació farà que en totes les enquestes que s’han obert des de dissabte i fins a l’hora del partit, Bojan serà el davanter centre preferit pels barcelonistes. Em sembla una elecció molt lògica. Henry no està tenint una temporada gaire brillant, per no dir que ha decebut molt. L’any passat havia jugat molt bé i, en canvi, aquest està sent més aviat fluix i irregular i en alguns moments ha fet la sensació d’un cert menfotisme.
Ara: a favor d’Henry, jo hi veig que el partit de l’Arsenal i del Reial Madrid de dissabte són partits dels de veritat, en què la pressió i la transcendència del resultat poden arribar a ser un llast molt feixuc per a aquells futbolistes més joves o que encara no han disputat prou partits d’aquesta mena. Són partits de què es parla durant tota la setmana, constantment, als quals s’arriba amb una càrrega emocional tremenda. Són partits que es comencen a jugar molts dies abans.
Bojan va jugar molt bé dissabte però, casualitat o no, no va saber que jugaria fins cinc minuts abans de començar el partit, perquè Ibrahimovic va tenir molèsties musculars durant l’escalfament. I Henry, la millor actuació que ha tingut aquesta temporada, va ser contra el València, sortint a la mitja part, amb el marcador 0 a 0, per substituir Bojan en la posició de davanter centre. Aquella tarda, Henry va ser clau en el 3 a 0 final, amb tres gols de Messi.
D’arguments a favor i en contra de Bojan n’hi ha tants com a favor i en contra d’Henry. No és una decisió gens senzilla de prendre, perquè el partit contra l’Arsenal és més complicat del que sembla. És una decisió que només l’entrenador Josep Guardiola, que conviu amb ells cada dia i sap valorar els aspectes emocionals que hi juguen i els afecten, pot prendre. I això, sense cap garantia d’encertar-la.

La il•lusió de cadascú

Aquest migdia, abans d’anar a casa, he passat pel Turisme. Ha estat un gest improvisat, just en el moment d’arribar a Calaf. Hi he trobat el Gustau, el Gustau Martí. Era assegut a la taula de sempre, amb el got mig ple de vermut i amb el platet d’olives trencades. Tenia el diari obert, però semblava més pendent de la conversa, més aviat encesa, de la taula de costat.
- Bon dia, Gustau, que no aneu a fer la mona?
- Que en fa d’anys que la fem, la mona. Però ja us he entès, oi, voleu dir menjar-nos-la. Sí, ara em deurà venir a buscar el fill. Ja sabeu que en aquests topants, la mona ens la donem el diumenge i que el dilluns, o sigui avui, tenim per costum anar a menjar-la fora, amb la família o amb la colla d’amics. No l’heu adoptat vós aquest costum?
- Sí i no. Vull dir que la mona ja ens fa mal des d’ahir, efectivament, però el que n’ha quedat, que és molt i ens durarà uns quants dies encara, ens la menjarem avui a casa. On aneu, a Sant Sebastià?
- No, abans sí, però ara ja fa molts anys que anem a Aleny.
- Ara, veig que el vermut amb olives no el perdoneu ni per Pasqua.
- I ca!, no hi fa res que sigui Pasqua. Mireu, ja sé que és molt poca cosa, però aquest vermut amb olives, que procuro fer cada dia, oi?, mirant el diari i escoltant i parlant amb aquesta colla d’amics, és una de les maneres més agradables que tinc de veure passar el temps. Alguns dies me n’he d’estar, i ho trobo a faltar. No és només un costum que vaig agafar un bon dia de fa ja molts anys, tants que no sabria pas dir-ho, oi?, és una il•lusió que tinc i sempre he pensat que tenir il•lusions és el que ens mou a alçar-nos cada matí. No ho creieu així?
- ...
- I no cal que les il•lusions siguin grans o cares, han de ser possibles. Amb un vermut amb olives n’hi ha prou, oi?, perquè el més important, el que li dóna el seu autèntic valor, és que són de cadascú. Em compreneu, oi?
- I tant!, Gustau.

A punt per al Bernabéu (o gairebé)

El FC Barcelona va guanyar anit l’Athletic Club per 4 a 1 al Camp Nou i arribarà al partit de dissabte contra el Reial Madrid al Bernabéu, amb més de mitja Lliga en joc, empatat de punts si els blancs són capaços de guanyar avui a Santander i amb l’equip amb molt bona forma, o gairebé, perquè les baixes per lesió s’acumulen inquietantment.
L’entrenador Josep Guardiola havia dit abans del partit contra els bilbaïns que el partit del Santiago Bernabéu era “el menys important de tota la temporada”. Esclar que es tracta d’un estirabot que no se’l creu ni ell, però s’entén que el deixi anar vint-i-quatre hores abans d’un partit en què no es podia badar. Ara: d’unes temporades ençà, Barça i Madrid han eixamplat molt la diferència envers tots els seus rivals a la Lliga espanyola, només cal fixar-se en els pressupostos dels uns i els altres, que encara que no serveixin per garantir victòries, permeten fitxar els millors jugadors, i aquesta distància enguany queda perfectament il•lustrada amb els 77 punts que avui ja tenen els blaugranes. Dissabte, al Bernabéu, hi haurà mig títol de Lliga en joc. El Barça hi arribarà en una situació molt favorable. Almenys, en quant a la forma dels jugadors que manté sencers. Contra l’Athletic Club, Guardiola va presentar una alineació de circumstàncies, forçada per la lesió d’Ibrahimovic a l’escalfament i pensada per donar descans a uns quants futbolistes de cara als partits de la setmana que ve contra l’Arsenal i el Reial Madrid. I el joc de l’equip no se’n va ressentir. Sense Alves, sancionat, ni Xavi, ni Ibrahimovic, ni Iniesta, etc., el Barça va comptar amb Jeffren i Bojan (dos gols) per derrotar l’Athletic Club, i amb l’incombustible (toquem ferro!) Messi.
Anit, van enfrontar-se dos clubs que tenen una filosofia molt semblant però que es diferencien en el radi d’acció que cadascun d’ells ha decidit: el planter local contra el planter global. El que està fent el Barça enguany té un mèrit extraordinari, perquè ho fa amb una plantilla excessivament curta, i l’any següent d’una temporada excepcional. Amb aquests dos condicionants, els blaugranes no només estan mantenint el nivell, sempre molt complicat, sinó que l’han augmentat en eficàcia –més punts encara– i dimecres, a Londres, van arribar a jugar encara més bé. És el triomf d’un model molt ben definit. Passi el que passi d’aquí a final de temporada, a la Lliga i a la de Campions, el barcelonisme n’ha d’estar orgullós i satisfet.

Els radars de Prats de Rei

De Calaf a Jorba, per la carretera que passa per Prats de Rei i Copons, hi ha uns divuit quilometres encara no. Fins fa uns anys, era un recorregut molt revirat, però ara fa de bon passar-hi. S’hi circula bé i de pressa, alguns conductors massa ràpid i tot, però no és cap punt negre. Tot i així, aviat hi haurà tres radars estratègicament ben posats. Mentrestant, mentre aquests ginys són només carcasses inanimades esperant momificades l’entrada en servei, els titulars de la carretera han procedit a asfaltar-ne els trams més fets malbé, un gest que no se sap ben bé si és per a netejar algunes consciències o bé per a facilitar el trànsit, com una catifa suau posada als peus de la temptació.
Jo crec que amb la velocitat no s’hi pot fer broma. Encara que les dades dels accidents i de les morts a la carretera d’aquesta Setmana Santa obligui els responsables a ser molt prudents a l’hora de fer balanços triomfants, és veritat que la tendència és positiva; no em refereixo al nombre de víctimes, que mai pot prendre’s positivament. Vull dir que em fa l’efecte que avui som més conscients dels perills que correm i fem córrer quan conduïm un vehicle i que ha minvat la consideració o l’enveja amb què fa un temps es mirava i es parlava d’aquells que mostraven la seva destresa al volant. I crec que ha estat per la insistència de l’administració i la contundència de les mesures adoptades, per la publicitat que ha deixat de fer referència a les prestacions de velocitat dels automòbils per a referir-se als de la seguretat i el consum, etc. Un munt de factors hi ha influït. A la carretera, amb només un error n’hi ha ben bé prou per a desgraciar la vida d’una família o més. No s’hi val a fer broma, doncs.
Ara bé, dit això, també és veritat que hi ha vegades que el zel que s’hi posa fa dubtar i molt que al darrera de determinades mesures no hi hagi més voluntat recaptadora que no pas de preservar la seguretat dels conductors. És el cas dels radars que aviat estaran en funcionament en aquests divuit quilòmetres escassos entre Calaf i Jorba. És una bona carretera, ampla i amb rectes prou llargues i de bona visibilitat com per agafar-hi velocitats excessives. És cert. No obstant, situar un radar darrera d’un senyal de prohibit anar a més de 60 perquè hi ha un camí de carro que hi fa cap, genera molts dubtes sobre les intencions finals. Fa tot l’efecte que la ubicació precisa del radar l’ha determinada el senyal de prohibit anar a més de 60 que no pas la localització prèvia d’un punt negre, causant reiterat de múltiples incidents, com encara n’hi ha tants a les carreteres catalanes.

Cap a París!

Segona Final a quatre consecutiva per al Barça de bàsquet. En un partit molt ben jugat, els homes de Xavi Pasqual han vençut el Reial Madrid per 78 a 84 i s’han imposat en l’eliminatòria dels quarts de final de l’Eurolliga per 3 victòries a 1. Ha estat el partit més diferent dels quatre que han jugat els blaugranes i els madridistes. Sempre ha estat molt igualat, amb un únic màxim avantatge de 9 punts per part del FC Barcelona al darrer quart. Els parcials dels quarts han estat: 19 – 20, 22 – 25, 21 – 20 i 16 – 19, és a dir, que cap dels dos equips ha aconseguit obrir forat mai. Era el partit que li interessava als blaugranes, conscients que si s’arribava a un final ajustat, la pressió dels madridistes de veure’s eliminats, jugaria al seu favor. I s’ha notat en tot moment, especialment al tram final del tercer quart i al començament del darrer: el Madrid ha tingut diverses ocasions de posar-se al davant i les ha desaprofitades totes; ha aconseguit empatar a 56 punts i ha estat un punt per sota només tres vegades (60 – 61, 62 – 63 i 64 – 65), però no ha pogut capgirar un marcador que li era desfavorable des d’un molt llunyà 27 – 26 de començaments del segon quart. Mentre el Madrid ha trobat a faltar un jugador que agafés la responsabilitat, amb Llull no n’ha tingut prou, en el Barça Navarro, Ricky i Lorbek han estat clau en els moments decisius.
El Barça d’aquest dijous no ha estat el més brillant de la temporada, indiscutiblement. Fins i tot, dimarts, en alguns moments, va fer-ho més bé o més vistós. No obstant, en aquest quart partit s’ha vist un equip molt sòlid i molt segur. Malgrat tenir el marcador sempre molt ajustat i jugar a pista contrària, els de Xavi Pasqual han fet la impressió de tenir el partit controlat en tot moment i que la victòria no se’ls escaparia. Anar a la Final a quatre de París amb aquesta sensació és molt engrescador. De fet, tota la situació és molt extraordinària. Eliminar el Reial Madrid al seu Pavelló, amb dues victòries consecutives, amb només quaranta-vuit hores de diferència, després d’haver-lo apallissat també a casa seva l’anterior vegada que hi va anar, pel desembre, eliminar aquest Madrid que ha invertit un munt de diners en jugadors i amb l’entrenador potser més cotitzat del moment, haver-ho fet amb aquesta autoritat, és una fita extraordinària que el barcelonisme ha de saber valorar en la seva justa mesura. El Barça també porta gastats molts diners, certament, però pel que s’ha vist amb molt més criteri i efectivitat. El barcelonisme, en futbol i bàsquet, viu una època fantàstica.

Bon resultat, empat amarg

Els partits de futbol duren una mica més de 90 minuts i els guanyen els equips que marquen més gols. Un cop dita aquesta obvietat que a vegades va bé recordar, s’ha de valorar com a molt positiu el partit i l’empat a 2 gols obtingut pel FC Barcelona al camp de l’Arsenal, en el partit d’anada dels quarts de final de la Lliga de Campions. El Barça ha fet una primera part excepcional en tots els sentits, llevat d’un, el més essencial: que no ha marcat en cap de les múltiples ocasions que ha creat: fins a quinze rematades ha fet i set entre els tres pals, que ha tret o bé el porter Almúnia o bé algun defensa que era per allà. En aquest primer període, els blaugranes han ofert la millor de les seves versions, han tornat a ensenyar tots els arguments que el van dur a conquerir tots els títols l’any passat, amb un joc molt ràpid i precís i d’una pressió asfixiant. Ha tingut una sortida fulgurant, absolutament intimidadora per a l’Arsenal que no sabia per on li venia aquell allau de joc ofensiu inesperat. La superioritat era tan gran i evident, que als vint minuts el tècnic francès de l’Arsenal, Arsène Wenger, ha hagut de treure un davanter i reforçar el mig del camp. Tant se val, perquè la tònica del joc ha estat exactament la mateixa, o gairebé. La primera part ha acabat 0 a 0, però era un marcador inexplicable. I s’ha vist tot just començar la segona. En el primer mig minut, passada llarga de Piqué i gol d’Irahimovic. A partir d’aquí, tot ha succeït més pausadament. El Barça ha seguit dominant, però sense tanta força com a la primera. Potser per l’esforç físic fet, o bé perquè hi ha hagut una baixada de la intensitat un cop aconseguit el primer gol. En tot cas, la superioritat blaugrana s’ha basat en el control del joc. Hi ha hagut menys ocasions, però més efectivitat. El segon gol, també d’Ibrahimovic, ha arribat al minut 59. Ara, vist en perspectiva, sabem que la clau del partit ha estat al minut 66, quan Wenger ha decidit refer el que havia desfet a la primera part i ha tret un defensa per tornar a posar un tercer davanter: Walcott. Aquest jugador, rapidíssim, ha revolucionat el joc, ha canviat el ritme pausat que els blaugranes li havien donat i els interessava, i ha fet l’1 a 2 al minut 69. L’Arsenal ha igualat primer el joc i, finalment, al cap de quinze minuts, el marcador fruit d’un penal de Puyol a Cesc. El 2 a 2 és un bon resultat de cara al partit de tornada de dimarts al Camp Nou, sens dubte, però és un empat amarg per com s’ha produït. A més, el Barça ha perdut per amonestació la parella de centrals titular, Piqué i Puyol, que no compensa la de Cesc, per part de l’Arsenal. Ha quedat una sensació agredolça, certament, però això és perquè tots plegats –potser també els jugadors– hem comès l’error de donar el partit i l’eliminatòria per resolta quan encara quedava mitja hora llarga per a disputar-se. El Barça ha fet un molt bon partit davant d'un rival molt bo i s'emporta un resultat molt positiu per al Camp Nou.

Amb la sèrie a favor

Que l’aspecte psicològic és determinant en l’esport ja ho sabíem. I anit, en el tercer partit de la sèrie de quarts de final de l’Eurolliga entre el Reial Madrid i el FC Barcelona a Vistalegre, en vam tenir un exemple gairebé perfecte, amb la victòria dels blaugranes per 73 a 84.
La manera d’enfrontar aquesta eliminatòria prèvia a la Final a Quatre de París havia estat completament diferent a Barcelona i Madrid. L’estat de forma i la història més recent d’enfrontaments entre un i altre equips, amb pallisses memorables dels blaugranes, donava peu a veure l’eliminatòria per guanyada i de manera molt clara, amb un 3 a 0 o un 3 a 1, a tot estirar, concedint-li al Madrid una victòria desesperada al seu pavelló quan es veiés amb l’aigua al coll, etc. Els madridistes no ho veien així, esclar, però tampoc se n’allunyaven gaire. No obstant, a l’hora de la veritat, que és l’única que val, s’ha demostrat una vegada més que en l’esport d’elit, al màxim nivell, els aspectes psicològics són els que més pes tenen, per damunt dels tècnics, tàctics o físics.
El primer partit de la sèrie, de dimarts de la setmana passada, al Palau Blaugrana, ja va ser ben diferent del que s’havia pressupostat. El Reial Madrid va perdre, sí, però va posar el Barça en unes dificultats inesperades. El valor d’aquell partit va ser fer veure a l’equip de Messina que podia guanyar. I el dijous, també al Palau, ho van fer. Per al FC Barcelona, la derrota en el segon partit va tenir un valor psicològic equivalent, en el sentit que van adonar-se que la sèrie no estava tan guanyada com podia semblar i que, per tant, podia perdre.
Amb l’eliminatòria igualada, els partits es van traslladat aquest dimarts i dijous a Vistalegre. La pressió havia passat de cop a Madrid, que es veia amb possibilitats de guanyar i davant de la seva afició. I el Barça es va trobar amb la necessitat de no badar. Anit, aquest canvi de mentalitat d’un i altre equip va veure’s clarament en els dos primers quarts, en què els blaugranes van ser tan superiors com se suposa que són i han demostrat. En els dos darrers quarts, les forces es van igualar; forçant el símil al límit, podríem arribar a dir que dins d’aquest darrer partit s’han reproduït els esquemes psicològics que han jugat al llarg de la sèrie fins ara.
Tot plegat tenint en compte aspectes tan decisius com la tornada a l’equip de Morris i la recuperació de Navarro, evidentment.
El partit de demà és nou. Els dos entrenadors i tots els jugadors diran que s’ha de jugar com si fos el primer. Però això ho diuen per a convèncer's, perquè és impossible disputar-lo sense el pes dels tres primers. Jugarà la desesperació dels madridistes contra la confiança dels blaugranes.

País de ciclistes sense ciclisme

El ciclista del Cervélo Xavi Tondo, segon classificat a la Volta d’enguany, ha dit aquests dies que Catalunya ha perdut “la millor generació” de ciclistes catalans que hi ha hagut mai. Probablement, té raó, encara que mai ho arribarem a saber, lamentablement. A Catalunya hi ha una gran afició pel ciclisme, no sé si més o menys que en d’altres països, com a Euskadi, posem per cas, però cada cop hi ha menys ciclisme. La Volta 2010 l’ha guanyada el català Joaquim Rodríguez, del Katiuixa. Rodríguez té 30 anys. La seva carrera de ciclista professional l’ha feta com a gregari a diversos equips de primer nivell, des de l’ONCE al Caisse d’Epargne. Tot i això, té un palmarès de triomfs destacats; per exemple, ha guanyat les tres grans proves ciclistes de Catalunya: la Setmana Catalana (2004), la Pujada al Castell de Montjuïc (2001) i, ara, la Volta, i té victòries en diverses clàssiques d’un dia i va ser campió d’Espanya l’any 2007. I és que el purito és un ciclista de molt nivell que ja va destacar molt en les categories inferiors. El cas de Rodríguez no és excepcional. Ni el de Tondo, amb un palmarès menys brillant i amb un salt al professionalisme més tardà, malgrat ser una mica més gran, tampoc. En els equips professionals hi ha uns quants corredors catalans de molta qualitat, com el Josep Antoni Flecha. I, no obstant, a Catalunya cada vegada hi ha menys ciclisme. No s‘ha pogut crear un equip professional per a donar sortida als ciclistes catalans que destaquen a les categories amateurs, a imatge de l’Euskaltel Euskadi, per exemple, i les proves ciclistes que històricament s’han organitzat van desapareixent. La Setmana Catalana i l’Escalada a Montjuïc ja s’han deixat de disputar. I la Volta a Catalunya continua de miracle. De fet, em fa tot l’efecte que si es manté és per poder arribar a l’edició de l’any que ve, quan farà cent anys de la primera edició del 1911. Un cop l’hagin celebrada, veurem quin camí emprenen els organitzadors. A Catalunya hi ha ciclistes i hi ha afició al ciclisme. I, no obstant, succeeixen coses que per a mi són incomprensibles. Per exemple, que aquesta Volta a Catalunya es disputi sense que la Televisió de Catalunya, en cap dels seus canals, doni en directe els darrers quilòmetres de cada etapa. Jo crec que TVC fa bé de dedicar el munt d’hores que destina a informar en directe de tots els GP de Fórmula 1, per exemple, perquè té moltíssims seguidors a Catalunya, segurament més que no pas del ciclisme, i perquè aquest any hi ha dos pilots catalans a la graella, etc. No es tracta de fer competir esports entre ells. Només d’assenyalar la diferència de tracte entre dos esports que viuen de la publicitat que els dóna, bàsicament, la televisió.

Les últimes deu jornades

Sempre s’ha dit que en el campionat de Lliga tot es decideix a les darreres deu jornades, des del títol al descens passant per les posicions que donen dret a participar en les competicions europees de la temporada següent. Aquestes últimes setmanes s’ha dit i repetit força. L’entrenador del FC Barcelona, Josep Guardiola, ha estat un dels que més hi ha insistit per a negar que el títol de la Lliga es decideixi en el partit del Santiago Bernabéu, entre el Reial Madrid i el FC Barcelona. Personalment, és una opinió que comparteixo molt matisadament, com ja he argumentat en anteriors ocasions. Jo crec que és veritat que és en les deu darreres jornades, aproximadament, de les competicions tan llargues com la primera i la segona divisió espanyoles quan es ventilen les posicions finals i que tots els equips, en funció de com hi arriben, classificats i de forma, saben a què poden aspirar o què han de témer. A la segona divisió és claríssim. El Girona, per exemple, desè classificat, és a vuit punts de l’ascens i a vuit punts també del descens: no hi ha res decidit, o gairebé res, ni per dalt ni per baix. A la primera divisió, la situació és sensiblement diferent perquè la igualtat general no és tan exagerada; Tenerife, Valladolid i Xerès ho tenen magre, encara que no impossible per a salvar-se, i el cas de l’Espanyol l’any passat és un bon exemple. I és veritat que en aquestes deu darreres jornades, en aquesta que s’ha jugat aquest cap de setmana i les nou que vénen, set equips s’esbatussaran per a quatre posicions europees. Ara, pel que fa el títol, jo segueixo insistint que es decideix fonamentalment en els enfrontaments directes entre Barça i Madrid. Tots dos són líders amb 74 punts de 87 possibles i en porten 21 d’avantatge al tercer classificat. Un campionat d’aquestes característiques es decideix en els dos partits entre el primer i el segon i en tres o quatre partits més, a tot estirar; si un dels dos l’espifia més del compte, òbviament, perd. L’edició d’enguany, certament, és anormal, però és la tendència que s’està observant des de fa ja uns quants campionats. El FC Barcelona va guanyar dissabte a Mallorca, 0 a 1, i el Reial Madrid ha guanyat l’Atlètic de Madrid, 3 a 2. Blaugranes i madridistes han superat un dels dos darrers esculls que els queden. El 10 d’abril, del Santiago Bernabéu en sortirà, molt probablement, el campió de lliga.

Cruyff, president d’honor

La Junta directiva del FC Barcelona ha decidit nomenar Johan Cruyff president d’honor del club. És una decisió tan inesperada com controvertida, sobre la que val la pena reflexionar-hi amb molta calma per arribar a entendre-la. Abans d’entrar en l’anàlisi pròpiament, em sembla que hi ha dues consideracions prèvies a fer: primera, el FC Barcelona és un club que històricament ha tingut dificultats per a integrar en la seva vida institucional les seves grans figures, més enllà de la seva vida útil, fossin jugadors, entrenadors o presidents. Al contrari, massa vegades s’han convertit en personalitats discutides que han generat més divisió que consens. És un llast per a la projecció institucional del club que hauria de corregir-se algun dia, pel bé de l’entitat. I, segona, Johan Cruyff és una llegenda del futbol mundial, com a jugador i com a entrenador. Va ser un futbolista excepcional, com n’hi ha hagut pocs, que va donar els seus millors anys a l’Ajax, amb tres Copes d’Europa, i que al FC Barcelona li va donar una Lliga espanyola inoblidable amb un 0 a 5 al Santiago Bernabéu d’una transcendència sociopolítica indiscutible. Com a entrenador, el seu llegat pel FC Barcelona és més fecund i no s’acaba amb les quatre lligues consecutives i la primera Copa d’Europa sinó que va més enllà, Cruyff ha deixat un segell inconfusible a l’equip, reconeixible mundialment, i una mentalitat d’equip guanyador que bona falta feia.
Ara bé: reconèixer tots aquests mèrits no treu que consideri la decisió de la Junta Directiva de nomenar Cruyff president d’honor del FC Barcelona sigui molt inoportuna per, almenys, tres raons. Primera, perquè un nomenament d’aquesta magnitud i transcendència, no es pot prendre a tres mesos d’unes eleccions en què el president no es presenta a la reelecció. Segona, perquè malgrat tots els seus mèrits, Johan Cruyff no és una figura que generi consens en el club, ans al contrari, divideix terriblement la massa social barcelonista. I, tercera, la forma no ha estat l’adequada, doncs aquest és un nomenament, que a la meva manera de veure, perquè Cruyff no genera unanimitat, s’hauria d’haver sotmès, com a mínim, a l’aprovació de l’Assemblea de compromissaris.
Crec que el president Joan Laporta ha comès una irresponsabilitat que tindrà conseqüències greus a mitjà termini. És una decisió que s’explica per raons electorals: no tinc cap dubte que persegueix dues coses almenys: radicalitzar la campanya i mobilitzar tot el vot cruyffista; és sabut que el principal rival de la candidatura oficialista, Sandro Rosell, manté una mala relació amb Cruyff, però dubto que l’exvicepresident caigui en una maniobra tan barroera i òbvia, i no dubto que, a més a més, provocarà la mobilització de tot el nuñisme i tot l’antilaportisme. Aquest és l’error a curt termini. A mitjà termini, el risc és immens, d’un mal terrible, al meu entendre: què succeirà si una futura Junta Directiva sotmet a la consideració de l’Assemblea la presidència d’honor de Cruyff i decideix revocar-la? En quina posició quedarà la figura de Cruyff? Quina lectura se’n farà arreu del món, quin exemple donarà el FC Barcelona?
A mi em sembla que aquesta és una decisió que s’ha pres sense pensar en el FC Barcelona ni en Johan Cruyff.

S’hi han posat massa tard

El Barça de bàsquet ha perdut (63 – 70) el segon partit de la sèrie contra el Reial Madrid al Palau Blaugrana i ara n’haurà de guanyar almenys un a Madrid, la setmana que ve, per a recuperar el factor pista a favor i poder-se jugar el bitllet per a la Final a Quatre de París a casa. La derrota pot entendre’s com una decepció, per inesperada, però no deixa de tenir una certa normalitat, pel potencial d’un i altre equip. El problema sorgeix, com gairebé sempre, per les expectatives que l’equip blaugrana ha generat en el que portem de temporada i per la història més recent dels enfrontaments amb els madridistes: em penso que el Barça duia 8 victòries consecutives contra el Madrid i, les darreres, amb una superioritat exagerada. Un dia o un altre aquesta ratxa tan insòlita s’havia d’acabar, el Madrid havia de trobar la manera d’aturar aquesta sagnia. Dimarts, ja van demostrar que havien vist la manera de contrarestar el joc blaugrana; van dominar el partit fins al darrer quart. Va semblar que la derrota a l’últim moment, quan tan a prop havia tingut la victòria, havia de condicionar positivament el partit de dijous, en el sentit que el Madrid havia deixat passar una oportunitat única, que probablement ja no tornarien a tenir. Però, en canvi, el que ha passat és que aquell partit va servir perquè els madridistes es veiessin capaços de guanyar. La victòria del Madrid és inapel•lable: ha anat sempre per davant en el marcador, amb avantatges substancials la majoria del temps; el Barça ha tingut un parell d’oportunitats de capgirar el marcador i la dinàmica del partit, amb un 38 – 39 a l’inici del tercer quart, i amb un 52 – 54 just començar el quart, però ha fallat; aquesta vegada no hi ha hagut ni prou empentes, ni prou rodolons. La derrota s’explica fàcilment: el Madrid ha plantejat un partit brut i entrebancat i se n’ha sortit, i el Barça ha trobat a faltar l’encert del tir exterior i, especialment, ha lamentat la poca punteria de Navarro i Rubio. Esclar, l’expectativa era guanyar 3 a 0 la sèrie i de pallissa. Però ja sabem que les expectatives, en general però encara més en l’esport, perquè sempre tendim a sobreestimar les capacitats pròpies, acostumen a situar-nos lluny de la realitat i del que és raonable. Ara es fa difícil pensar que el Madrid sigui capaç de guanyar tres partits seguits al Barça, però val més no confiar excessivament en les estadístiques.

Messi no marca, però el Barça guanya

El futbol, com la vida, tot sovint mostra una ironia finíssima: en la setmana en què més s’ha parlat de la suposada Messi dependència, el FC Barcelona ha guanyat l’Osasuna per 2 a 0 amb gols d’Ibrahimovic i Bojan. És a dir, que si la Messi dependència vol dir que l’equip blaugrana depèn de les genialitats de l’argentí per guanyar, i jo no sé entendre-la d’una altra manera, contra l’equip navarrès ha quedat desmentida de cop, encara que això no vulgui dir que el debat no rebroti dissabte, en funció de com vagi el partit contra el Mallorca. Ara que tots aquells que tinguin ganes de seguir-hi insistint d’arguments també en tindran perquè el partit contra l’Osasuna ha estat dolent, especialment a la primera part, i Messi no ha estat gens brillant, pel que ens havia acostumat els darrers partits, vull dir. Ha estat un partit molt espès. Ha començat malament. L’entrenador Josep Guardiola ha volgut fer una innovació tàctica, disposant un 4 – 4 – 2 amb rombe al mig del camp, i no ha funcionat. Al quart d’hora ha canviat de tàctica perquè l’Osasuna arribava amb molta facilitat; Valdés ha salvat el 0 a 1 al minut 4, en una altra intervenció d’aquestes de què ningú mai se’n recorda però que serveixen tant per a explicar la trajectòria d’aquest equip. I al cap de deu minuts, més o menys, Guardiola ja ha tornat a canviar la posició dels seus jugadors perquè continuava sense anar bé. Tants canvis tàctics serveixen per a explicar perquè el joc ha estat tan lent i imprecís. Almenys, és una explicació perquè el que s’ha vist és bastant incomprensible més enllà dels tòpics de sempre: la bona defensa del rival, la poca intensitat, l’actitud, i tota la pesca. De manera que la segona part ha començat amb 0 a 0 al marcador i amb una sensació d’ensopiment imprevist. El joc ha millorat una mica. Ha semblat que l’equip s’animava i que podia recuperar la fesomia tan coneguda i apreciada, i és veritat que hi ha hagut una millora, perquè la pilota ha sovintejat més l’àrea navarresa, però no cal exagerar; em penso que ha estat més per la incertesa del resultat i els errors de l’àrbitre. Al final, a la mitja hora de la segona part, en aquell minut en què la incertesa es converteix en angoixa, Ibrahimovic ha aprofitat una molt bona centrada de Maxwell –curiosament dos dels jugadors més controvertits– per inaugurar el marcador i a cinc minuts del final Bojan l’ha sentenciat. Amb aquesta victòria, el Barça ja suma 71 punts en 28 partits, un guarisme de rècord i que, a pesar que se’n va a dormir líder a l’espera del que faci el Madrid a Getafe, no li serveixen per tenir mig coll avall el títol.

L’'ara tu, ara ell', de Laporta

El mapa per a les eleccions a la presidència del FC Barcelona del 15 de juny s’ha mogut les últimes hores. O, més ben dit, s’ha remogut. I deunidó com ho ha fet. El president Joan Laporta ha retirat el seu suport al vicepresident –i amic de la infància!– Alfons Godall, que ja és retirar, i ara beneeix Jaume Ferrer, també vicepresident, com a candidat continuista. Laporta canvia perquè Godall s’havia obert a un pacte amb Ferran Soriano, un dels exvicepresidents; en aquest punt, Laporta es manté coherent perquè gairebé mai havia vist bé que Soriano fos el continuador de la seva obra. S’ha de reconèixer. El moviment de Laporta, inesperat però potser no tant sorprenent, ha causat tot de reaccions en cadena. I més que n’hi haurà. Godall, el més afectat, ha comunicat que encara que no tingui el suport del seu president i amic de la infància i que li hagin retirat oficialment l’etiqueta de continuista, ell manté ferma la intenció de presentar-se i de formar una candidatura integradora i allunyada dels personalismes; és a dir, que manté la mà estesa a Ferran Soriano. És una posició coherent, també, perquè Godall sap que si el continuisme, diguem-ho així, es presenta fragmentat, poc o res té a fer davant de Sandro Rosell. El següent moviment l’ha fet Xavier Sala i Martín que d’anar amb Godall ha passat a dir que s’ha de pensar amb qui va i què fa perquè no veu gens clara la possibilitat d’anar contra Laporta; també és una posició coherent perquè és exactament el que va fer durant la moció de censura del 2008. Pel seu cantó, el precandidat beneficiat, Jaume Ferrer, encara no ha badat boca, amb la qual cosa se suposa que accepta, de grat o per força, l’ungiment presidencial. Laporta i Ferrer havien partit peres, s’havien arribat a dir de tot, segons havia transcendit, perquè Ferrer havia gosat fer la seva i va anunciar que seria precandidat unes hores abans de la trobada de Laporta amb la premsa el Nadal passat. I per l’afer de l’espionatge intern. I d’altres històries que venien de més lluny, de la moció de censura i de l’entrada de Sala i Martín a la Junta. I etc. Tant se val (s’ha d’entendre). Ferrer també és coherent en el seu silenci que més aviat s’ha d’entendre com un esperar a veure com acaba tot, sense descartar res, des ser el líder continuista a afegir-se a Soriano o Godall (o Rosell, vés a saber). Que tanta coherència plegada amenaci de desembocar en una incoherència fascinant, no hi fa res. I ara el següent pas el deurà fer Ferran Soriano que un dia d’aquests deurà dir oficialment què fa, si lidera una candidatura o bé s’integra en una altra o bé no fa ni una cosa ni l’altra i s'està concentrat a la feina de Can Spanair. I si fos el cas que no es presenta com a líder de cap candidatura, què farà Laporta? Desdir-se de l’actual ara tu no, ara ell? Ja ho veurem. I Sandro Rosell, l’altre vicepresident de la colla primigènia, de moment, no cal que faci res, només esperar a veure quin rival tindrà finalment. I els socis, mentrestant, que mirin de cua d’ull tots aquests moviments, per a saber qui fa què i per què, sabent que encara hi haurà un munt de maniobres abans no s’aclareixi el mapa electoral definitiu, i concentrar-se amb l’equip de futbol i de bàsquet, i tota la pesca.

L’auca del senyor Esteve

Dissabte vam anar al teatre. Vam anar a veure L’auca del senyor Esteve, al Teatre Nacional de Catalunya. Jo sóc d’aquelles persones, com n’hi deu haver tantes, que diuen que el teatre els agrada força, o molt fins i tot, però que resulta que hi van molt de tant en tant. Un amic meu em diria que no és cert que m’agradi i que m’enganyo, perquè si una cosa t’agrada de veritat, simplement, la fas i punt. A mi em sembla que és una mica més complex, que les dues afirmacions poden acabar sent certes, vull dir que t’agradi el teatre, o el que sigui, i que hi vagis molt poc. Però, tant se val. Curiosament, també havia assistit a L’auca del senyor Esteve que, dirigida per Adolfo Marsillach, va inaugurar el TNC el 1997. La d’ara la dirigeix Carme Portacelli, que també firma la dramatúrgia amb Pablo Ley. Han pretès fer córrer el mite del senyor Esteve cinquanta anys i situar-lo a l’Espanya de Franco, des de l’entrada de les tropes franquistes a Barcelona el 1939 fins a la mort del dictador, el 20 de novembre del 1975; així, el senyor Esteve de Portacelli i Ley també mor el 20 de novembre del 1975. A mi m’ha semblat un intent no reeixit. I és una llàstima. Perquè crec que les obres i el mites literaris, per a mantenir-se vius, cal revisar-los constantment, adaptant-los als nous temps i reescrivint-los de tant en tant. No sé si el senyor Esteve mereix ser qualificat de mite, però en tot cas és una obra emblemàtica de la literatura catalana. No és una qüestió de ser més o menys fidel al text original de Rusiñol; les obres es poden adaptar o bé reescriure de bell nou i, entremig, hi ha un ventall inacabable d’opcions, totes elles vàlides i legítimes. És clar, hi ha d’haver un mínim de fidelitat a l’esperit original de l’obra que es pretén recrear. En aquest sentit, L’auca de Portacelli i Ley respecten el mite del botiguer de Rusiñol. El seu Esteve manté tota l’estretor moral rusiñoliana i no comprèn la vida més enllà del calaix de la Puntual i, també, a les portes de la mort, en un rampell de lucidesa envers l’impuls del seu fill per alliberar-se del jou burgès i lliurar-se a l’art, en el moment de cedir-hi, li demana que no oblidi mai que si pot dedicar-se a l’escultura és perquè unes quantes generacions de senyors Esteve van triar no viure a canvi de fer els diners que ara el mantindran. Si dic que la reescriptura de Portacelli i Ley em sembla un intent no reeixit de dur el mite del botiguer de Rusiñol al franquisme és perquè el seu senyor Esteve es manté ancorat rere el taulell de la Puntual, com a un mer espectador dels episodis més funestos i tràgics de la dictadura franquista; vull dir: L’auca de Santiago Rusiñol retrata la menestralia vuitcentista i el seu enfrontament amb l’artista modernista i el pacte que subscriuen a la fi, el senyor Esteve adonant-se que no han sabut viure i el seu fill Ramon reconeixent que és gràcies a les condicions que han creat els Esteves, al seu seny, ordre, honradesa, perseverància, etc., que ells podran convertir-se en artistes professionals. I, en canvi, no em sembla que L’auca de Portacelli i Ley retratin cap Esteve ni cap Ramon dels anys del franquisme, que és el que calia esperar d’una reescriptura. Ara: el muntatge i el treball dels actors, excel•lents.

Lidera Messi, guanya el Barça

No sé si el FC Barcelona té dependència de Messi, però el que està succeint aquests darrers partits, i quan dic darrers vull dir des de fa força jornades, fa que s’hi assembli molt. El FC Barcelona ha guanyat per 2 a 4 el Saragossa, a la Romareda, i ha sumat els tres punts que eixuguen la distància que el Madrid havia agafat ahir, guanyant l’Sporting al Santiago Bernabéu. Messi ha fet tres gols un altre cop –la tercera vegada aquesta Lliga i la segona consecutiva que ho fa– i ha provocat el penal del quart gol en una jugada individual quan el Saragossa, sorprenentment, a les acaballes del partit, havia escurçat el marcador posant un inquietant 2 a 3. L’entrenador blaugrana Josep Guardiola ha explicat que és lògic que si Messi és avui el millor jugador del món l’equip depengui més d’ell que no pas d’un qualsevol altre company seu. I és d’un sentit comú aclaparador. Ara: els números que porta l’equip fan pensar que la relació entre l’equip i Messi vagi uns quants punts més enllà de la gran incidència que té en el joc i que s’acosti a la dependència: l’argentí porta 25 gols a la Lliga i 33 en el conjunt de les competicions oficials i ha marcat 11 dels 13 darrers gols de l’equip; potser no és dependència, però hi comença a haver, com a mínim, molta addicció. I encara més enllà d’aquests números, hi ha la seva actitud que el converteix en el líder absolut de l’equip al terreny de joc. La jugada del penal serveix per a definir-ho exactament: el Saragossa s’havia acostat perillosament al marcador, amb un 2 a 3 desconcertant i amb dos minuts per jugar més el temps de descompte; Messi ha agafat la pilota, ha entrat a l’àrea is’ha posat a driblar rivals fins que li han fet penal. Llavors, en comptes de xutar-lo, ha deixat que ho fes Ibrahimovic perquè el suec necessita marcar i tornar a agafar confiança; l’argentí sap que l’equip necessita el suec com el pa que menja i ha tingut un gest inequívoc per al benefici del col•lectiu. Messi està en un estat de gràcia exquisit que posa més en relleu el decaïment d’Ibrahimovic. El davanter suec ha entrat en joc i s’ha mogut molt i força bé, però ha fallat tot el que ha tingut i, especialment, ha errat un gol cantat. Al marge de les individualitats, del cara i creu entre Messi i Ibrahimovic, el Barça ha fet un molt bon partit, en conjunt, en pràcticament totes les facetes, durant les tres primeres quartes parts del partit, i només se li ha de retreure que hagi badat el mig quart últim, amb el 0 a 3 a favor. Un pecat menor.

Doncs, l’Arsenal

El sorteig dels quarts de final de la Lliga de campions ha deparat que el FC Barcelona s’enfronti a l’Arsenal els pròxims dies 31 de març i 6 d’abril. Com que en aquest sorteig també es decidien les semifinals, i fins i tot qui jugarà de local a la final del Santiago Bernabéu, del 22 de maig, és inevitable mirar més endavant i preveure que si els blaugranes superen l’eliminatòria es trobaran, probablement, a l’Inter de Milà, superior, en principi, al CSKA de Moscou. Tant en els quarts de final com en les semifinals, el Barça tindrà el partit de tornada al Camp Nou. No és aquesta una dada definitiva, però deunidó. En els vuitens de final, la meitat dels enfrontaments s’han resolt a favor de l’equip que tenia el factor camp en contra, per dir-ho així, i la temporada passada el FC Barcelona mateix va resoldre les semifinals contra el Chelsea a Londres i portant del Camp Nou un 0 a 0 temerari. Ara: no tinc cap dubte que si tots els equips poguessin triar, tots demanarien jugar-se l’eliminatòria al seu camp amb la seva afició; no és garantia de res, però ve a ser com un comodí en els jocs de cartes, que en un moment de dificultats et pot salvar una mà. Millor jugar la tornada a casa, sens dubte. Abans dels sortejos s’acostuma a classificar els equips que hi ha en lliça entre difícils, assequibles i fàcils, o amb una terminologia equivalent. L’Arsenal queia en el grup dels assequibles, perquè juga molt obert, com el Barça, i perquè té fama d’equip perdedor. La majoria de preferències s’inclinaven per l’Olympique lionès, perquè havia eliminat el Madrid i perquè totes les vegades que els blaugranes els han enfrontat n’han sortit vencedors. Tal com ha anat el sorteig, la majoria de pronòstics donen el Manchester United com a clar finalista, perquè és superior al Bayern de Munic –i també té la tornada a casa– i a qualsevol dels dos francesos que es trobaria a les semifinals, o bé l’Olympique o bé el Girondins, encara que amb el factor camp en contra en aquest cas. I una altra semifinal entre Barça i Inter completament incerta. Totes aquestes especulacions serveixen per a passar l’estona i res més, tot i que no és poca cosa. A l’hora de la veritat, vés a saber. El que és clar és que el campió ho serà perquè haurà superat tots els seus rivals. I que el Barça té tantes probabilitats de sortir vencedor com el rival que més en té. A mi em sembla que aquesta dada és la més important de totes i la més valuosa i que a partir d’aquí el que s’ha de fer és mirar de viure els partits que vénen com un regal, com una oportunitat de poder veure un gran espectacle futbolístic, dels millors a què es poden assistir avui, gaudir del privilegi de ser-ne protagonistes, i treure’s de sobre l’angoixa que pot significar posar-se al damunt més pressió del compte; vull dir estalviar-se la por a perdre. Val més pensar en guanyar, perquè tornar a guanyar la Campions, fer-ho dues vegades seguides, una fita que cap equip ha aconseguit des que la Campions és Campions, i fer-ho al Santiago Bernabéu, seria la repera, o alguna cosa molt semblant.

Una degradació alarmant

Dilluns, la directora de TV3, Mònica Terribas, va entrevistar el president de la Generalitat, José Montilla. L’entrevista va tenir una audiència molt notable. És lògic, perquè hi ha temes prou greus damunt la taula com per tenir interès a saber què en pensa el president i perquè l’entrevistadora era la Terribas, d’aquest segon factor tampoc no en tinc cap mena de dubte. L’actual directora de TV3 té una preparació acadèmica molt sòlida i una carrera periodística molt diversa i brillant, ha treballat molt i molt bé i el prestigi de què gaudeix se l’ha guanyat a pols, que es diu, i se’l mereix. Tots aquests mèrits, esclar, no l’eximeixen de rebre crítiques. L’entrevista pot haver agradat més o menys, pot haver molestat més o menys a la part directament afectada, el president, el govern i el PSC, o pot haver provocat la mena de sentiments que siguin a qui sigui. Ara: aquesta entrevista ha generat una allau de comentaris, opinions, insults, desqualificatius, etc., que, almenys a mi, em mouen a preguntar-me en quina deriva ha entrat la vida pública d’aquest país –suposo que la d’altres també. El que hagués estat desitjable i molt més higiènic hagués estat un debat centrat en les respostes del president més que no pas en les preguntes i el to de les preguntes de l’entrevistadora. Però, molt lamentablement, el que s’ha organitzat és un guirigall inaudit, amb estirabots inacceptables de persones que ocupen càrrecs públics o que per les seves qualitats de comunicadors i periodistes tenen la capacitat de fer-se sentir a través de diversos i potents altaveus. Podria ser una relliscada, un episodi desafortunat degut a vés a saber quines raons, i podríem mirar de girar full i tant se val, què hi farem. Tanmateix, em fa l’efecte que no és cap mal pas aïllat i puntual sinó la conseqüència de la degradació moral en què cau i cau la vida pública d’aquest país –i suposo que la d’altres també, insisteixo. Perquè, miris on miris, vull dir a la política, l’economia, els esports, etc., trobes una falta d’educació molt semblant, una manca de respecte del tot intolerable. No cal que hi hagi insults. De vegades, no n’hi ha, és cert. Però el fons és el mateix. Aquests dies hi ha hagut una colla d’exemples d’aquesta degradació. Almenys, a mi m’ho ha semblat així.

Exhibició, i a quarts de la Campions

El FC Barcelona ha guanyat l’Stuttgart per 4 a 0, amb gols de Messi (2), Pedro i Bojan, i serà per tercer any consecutiu als quarts de final de la Lliga de campions. El marcador reflecteix perfectament el que ha succeït al Camp Nou: els blaugranes han jugat molt bé, han sortit amb molta intensitat i als vint minuts ja han resolt l’eliminatòria posant-se amb un contundent 2 a 0, amb una altra actuació estel•lar de Messi; i els alemanys, que han plantejat un partit valent, tancats al darrera però sortint al contracop amb molts efectius, aviat han plegat veles i s’han dedicat a capejar el temporal amb tanta dignitat com han pogut. Aquesta eliminatòria amb l’Stuttgart té tantes similituds amb la de la temporada passada contra l’Olympique de Lió, que es fa difícil no agafar-se-la com a exemple per a preveure què pot succeir a partir d’ara. A Lió, el Barça va patir molt per treure un empat a un gol, talment com fa tres setmanes a Stuttgart, però a la tornada va fer una exhibició de joc, es va imposar per 5 a 2, i a partir d’aquell partit l’equip no va parar de créixer amb el final que tots sabem. L’eliminatòria contra l’Olympique va ser un punt d’inflexió, va marcar la sortida del sotrac que l’equip havia tingut durant el febrer. Com que aquest any hi ha una sensació semblant, com que es té la impressió que l’equip no juga tan bé com la temporada passada i que també aquest hivern ha patit una davallada, malgrat que els resultats a la Lliga espanyola siguin millors que els de fa un any, l’exhibició contra l’Stuttgart indueix a pensar que el barcelonisme ha viscut el punt d’inflexió definitiu per a fer el salt. Jo m’ho miro una mica diferent. Primer, perquè els anomenats punts d’inflexió es detecten un cop s’han produït, vull dir que no ho sabrem fins d’aquí a unes quantes setmanes si aquesta millora i aquest salt es confirmen; és ben lògic. I, segon, perquè aquest tipus de comparacions fan de molt mal fer en l’esport. Aquesta temporada han canviat força coses i, especialment, dues de molt significatives: les expectatives que hi ha posades en l’equip i que fan que qualsevol actuació sembli menor comparada amb les de l’any passat i una plantilla molt curta, que ha sofert alguns canvis de peces transcendents, i que està patint més lesions de les que poden suportar. Ara bé, dit tot això, la millor notícia del partit contra l’Stutgart és la confirmació que Guardiola té solucions tàctiques per a resoldre els reptes que li planteja el rival –ahir va disposar un 4 – 2 – 3 – 1 que deixa molt mòbil a Messi i omple el mig del camp– i que hi ha jugadors com Henry i Touré que arriben al tram decisiu de l’any força recuperats.

La cultura de la desafecció (Article a El Punt)

http://www.elpunt.cat/noticia/article/7-vista/8-articles/147699-la-cultura-de-la-desafeccio.html

Els perills del facebook

Tot això de les eleccions 2.0 o el que sigui, de que cada candidat tingui una pàgina web, un compte al facebook i al twitter, etc., està molt bé i ha de ser així perquè deu ser del tot inevitable. Ara: trobo exagerat que algú pretengui fer creure que les eleccions a la presidència del FC Barcelona es guanyaran a Internet com també trobo del tot inexacte pretendre que Barak Obama va guanyar les eleccions a la presidència dels Estats Units per l’ús que va fer dels nous mitjans de comunicació social. Tot això són històries que queden molt bé i que als qui s’hi dediquen els va de perles. Internet és una eina molt potent i un canal de comunicació i d’accés a les generacions més joves i més qualificades potentíssim que no es pot deixar de banda. No tinc cap dubte que qualsevol candidat en unes eleccions, o qualsevol institució, govern, associació, etc., l’ha d’usar i aprofitar per a comunicar i fer-se conèixer. Per tant, fan molt ben fet els precandidats a les eleccions a la Junta Directiva del FC Barcelona a esmerçar-hi esforços i mitjans. Les noves tecnologies, les tecnologies de la comunicació, sempre han jugat un paper destacat en qualsevol elecció i és veritat que hi ha hagut candidats pioners o que n’han sabut treure un rendiment positiu abans que ningú, fos la ràdio o, més clarament, la televisió. Fóra de boig dir el contrari. Ara: de la mateixa manera que dic tot això, també afirmo amb total rotunditat que el més important de tot, el que decantarà el vot cap a un o altre candidat serà el missatge, les propostes que faci cada candidatura i la credibilitat i la confiança que sigui capaç de generar. Els mitjans de comunicació només són això, mitjans, canals per arribar, en aquest cas, als socis. Tot plegat m’ha motivat a escriure-ho la patinada que, per a mi, ha comès l’actual vicepresident i principal candidat continuista Alfons Godall quan en el seu facebook ha comentat que a ell li agradava la Fórmula 1 d’abans, fins a Schumacher, perquè a ell no li agraden “els pilotets madridistes ni periquitos”, en referència a Fernando Alonso i Jaume Alguersuari. És clar, aquest l’ha respost en una carta oberta dient-li que amb aquestes declaracions no li fa cap favor ni al FC Barcelona ni a Catalunya ni a ell mateix. Al marge dels perjudicis o beneficis que la polèmica li pugui comportar a Godall, i de l’opinió que cadascú en pugui tenir, el que vull dir és que el més important és sempre què es diu i com i que amb la proliferació de tants canals tots d’una immediatesa trepidant els precandidats d’avui i els candidats de demà s’obliguen a un ritme de declaracions tan exagerat que les probabilitats que corren de ficar constantment la pota són enormes. Les noves tecnologies són una eina fenomenal, però també són un risc evident, especialment si a través d’ells diuen el primer que els passa pel cap.

Espavilats que no saben espavilar-se

La primera raó per la qual es formen grans caravanes a les carreteres és l’afluència de més cotxes dels que poden absorbir, no hi ha dubte. Una altra és la presència d’algun entrebanc que fa alentir la marxa o aturar-la del tot, com un semàfor, una cruïlla, un accident, etc., i no cal que sigui en el mateix sentit de la marxa, en aquest cas seria el que en diuen l’efecte badoc. Hi ha un obstacle que passa una mica desapercebut però que també és causa d’embussos fenomenals: els dos carrils que tot d’una es converteixen en un de sol. No tinc cap dubte que el qui s’ho va empescar té arguments molt sòlids que en defensen la conveniència, especialment en trams de pujada i transitats per camions, però en general són un parany nefast i un perill considerable. D’entrada, perquè el conductor que circula per la dreta, pel carril lent, en principi, té un cediu al pas al qual no fa mai cas, i, després, perquè com que tothom té la tendència d’anar per l’esquerra, pel camí dels més ràpids, i el de la dreta queda ben buit, sempre hi ha l’espavilat que mira d’avançar per allí saltant-se uns quants articles del codi de circulació. Esclar, quan arriba al capdamunt, en el cediu al pas que hi ha ben pintat a terra, o bé frena o bé fa frenar de cop al de l’esquerra, que té preferència, i es produeix una aturada en cadena que, en funció del volum de trànsit, pot durar unes quantes hores i allargassar-se uns quants quilòmetres. És un fenomen que a vegades costa d’entendre però que es veu que està del tot demostrat i que, en tot cas, tot sovint hem de patir. Si en moment de gran trànsit tothom anés pel mateix carril, a una velocitat constant, i no hi hagués cap espavilat que pretengués avançar un parell o tres de cotxes per a acabar guanyant cinc minuts, algun dels embussos que es produeixen no passarien. Espavilar-se, segons el significat del verb, consistiria precisament en obrar de la manera més intel•ligent i enginyosa per a no quedar-se atrapats a la carretera i no pas fer el viu. L’exemple dels dos carrils és només un exemple, esclar i, en sóc conscient, una mica agafat pels pèls. De tota manera, em sembla que serveix per a il•lustrar el que vull dir.

Actitud: excusa i tòpic

Tot just havia acabat el partit del FC Barcelona contra el València al Camp Nou (3 a 0, gols de Messi), ja vaig sentir en la conversa d’un parell d’aficionats culers la paraula “actitud”. No he estat al cas, però em puc imaginar que no deuen haver estat els únics a usar-la. Apel•lar a l’actitud s’ha convertit en una excusa i un tòpic que va de perles per a justificar les victòries o les derrotes de l’equip. I, probablement, el partit d’ahir és un dels més adequats per a recórrer-hi, malgrat que jo no hi estic gens d’acord. És veritat que l’equip va canviar a la mitja part com de la nit al dia. A la primera part, el Barça va jugar molt lent i no se’n va sortir ni com a equip ni individualment. El València venia amb moltes baixes, en defensa sobretot, però tot i així va aconseguir tenallar els migcampistes i els davanters blaugranes (per cert, tots sis sortits del planter). A mi em va semblar que el plantejament tàctic no era el més encertat. El tècnic Josep Guardiola va cobrir la baixa del sancionat Ibrahimovic amb Bojan. Era lògic. Ara: el va situar a l’extrem esquerre, amb Messi de davanter centre i Pedro a la dreta. És a dir, tots canviats de lloc i tots tres sense aixecar un pam de terra. Ni Bojan ni Pedro se’n van anar mai dels seus laterals ni van fer cap diagonal ni res que trenqués la posició de la defensa valencianista. I Messi va quedar atrapat entre els dos centrals i el doble pivot. El resultat va ser la inoperància més absoluta. A la mitja part, Guardiola va canviar Bojan per Henry, va posar el francès de davanter centre, va moure Iniesta a la punta esquerra i va situar Messi per darrera d’Henry. Només començar ja es va veure que tot podia anar ben diferentment. Henry va moure’s per tot el front d’atac arrossegant els centrals i, tot d’un plegat, Messi va començar a trobar espais i a poder fer de les seves amb la pilota als peus. En general, l’actitud va ser més positiva, és clar, però és que és molt difícil córrer si t’han lligat de peus i mans; la tàctica de la segona part va desfer els nusos que s’havien fet a la primera i va fer tot l’efecte que l’equip s’hi posava més seriosament. A més, els jugadors valencianistes van començar a caure com mosques, lesionats, i aviat es van quedar amb deu. És evident que si ningú t’agafa i el camí fa baixada, corres més lleuger. El partit permet dir unes quantes obvietats de cara a dimecres i al que queda de competició: va molt bé tenir Messi, però també Henry i Valdés, que va evitar l’empat amb l’1 a 0, vull dir tenir tota la plantilla, que és massa curta, en plena forma i motivada, que la previsibilitat del joc blaugrana, que és certa, no cal trencar-la amb innovacions tàctiques que no s’aguanten ni a la pissarra, i que el millor de l’equip és l’equip i el seu entrenador.

Records de neu

Una nevada com la d’aquest diumenge i dilluns, tan notable, convida al record. La que hi va haver el 1944, cap a finals de febrer, va ser molt extraordinària. Dilluns al matí, mentre ajudàvem a cops de pala a treure un cotxe, ens contaven que aquell any es van arribar a fer unes congestes tan fenomenals en el camí cap a Sant Martí Sesgueioles que per a passar-les van haver d’obrir una parell de túnels entre la neu. L’altra gran nevada de què es guarda record és la del desembre del 1962. Els pocs habitants que encara restaven a la Guàrdia Pilosa van quedar aïllats durant força dies. Hi va haver un moment en què els queviures van escassejar i els homes van decidir baixar a Sant Martí per a proveir-se per a uns quants dies més. Una altra vegada, el vent havia fet congestes, s’havia confós el paisatge i no hi havia manera d’endevinar-ne el camí. El risc d’estimbar-se en un marge era molt alt. La solució que van trobar va ser fer una mena de cordada; els sis o set homes que van constituir l’expedició, van lligar-se amb cordes per manera que si algun d’ells queia o s’enfonsava, els altres el podien estrebar i treure’l del mal pas.
La primera gran nevada que jo he viscut a la Guàrdia Pilosa va ser la del 2001. Va començar a nevar a mig matí de divendres, a mitjans de desembre. Havia de baixar a Barcelona, al dinar amb què el FC Barcelona celebrava el Nadal amb els mitjans de comunicació. Vaig trucar al Ricard Maxenchs, que en pau descansi, dient-li que em disculpés però que no podria assistir-hi. No ho recordo prou bé, però em penso que fins al dimarts o el dimecres, no vaig poder anar a treballar. Llavors, treballava a l’Avui. El poble va quedar aïllat. Els camins d’accés, que encara no estaven asfaltats, van quedar impracticables i no es van netejar de neu. En sortíem amb tractor. Ens havia quedat un cotxe a baix a Sant Martí, amb el que anàvem a treballar. Però els primers dies, també l’Eix transversal i el Bruc estaven tallats. No s’hi podia fer res.
La nevada d’aquest diumenge i dilluns no sé si ha arribat als gruixos de les del 44 i el 62. Es fa de molt mal dir, però segurament no. Ha estat semblant a la del 2001, això sí. Però, aquesta vegada, en canvi, l’aïllament ha durat molt poques hores. El dimarts al matí ja teníem els camins oberts, encara que el vent obligava a refer la feina una i altra vegada. És indiscutible que hem progressat molt. Ara hi ha molts més mitjans i s’actua amb rapidesa i prevenció. És clar que avui no ens podem permetre quedar-nos aïllats durant molts dies i amb l’economia paralitzada. Ara jo parlo només del que s’ha pogut viure a la Guàrdia Pilosa i en aquests vorals. Les nevades hauran estat més o menys abundoses i s’han afrontat amb menys o més mitjans, però trobo que el grau de solidaritat que hi ha hagut en tots els casos és semblant i resulta un factor clau per a sortir-se’n. Aquí, de màquines llevaneus no n’hi ha i els equips de protecció civil ni de cap altre cos públic no s’hi acosten. Els camins els netegen els pagesos amb els seus tractors i pales i l’alcalde, Antoni de Solà, va amunt i avall atenent les necessitats més urgents; si cal, és ell el qui s’enfila al tractor.
És veritat que de l’Ajuntament només me’n recordo quan neva o quan sorgeix algun entrebanc que no sóc capaç de resoldre per mi sol, i no cal que sigui gaire dificultós per a què això passi. Probablement, qualsevol dia d’aquests em trobaré alguna de les persones que han vingut a obrir-me pas i no la reconeixeré i no li’n donaré les gràcies, potser ni tan sols la saludaré. Diríem que no sóc gaire bon fisonomista -poc sociable, feréstec i esquerp, precisaria algun bon amic meu- i que acostumo a badar més del compte.
La neu amaga converses i glaça records.

No és un article contra els polítics

El pitjor de la nevada de diumenge i dilluns és l’endemà. No vull dir el dimarts ni el dimecres ni cap dels dies posteriors que han passat i passaran sinó les conseqüències polítiques que se n’han derivat, o més ben dit, el debat que han muntat els polítics i els no polítics amb la neu desglaçant-se i alguns pobles aïllats i milers de llars sense llum. Jo crec que moltes de les acusacions que es fan, ni que sigui en calent, contra els serveis públics i les companyies de subministrament elèctric són enraonades i s’entenen sense haver de fer cap esforç; és una vergonya el que ha passat i punt. Ara: de la mateixa manera, també penso que tots plegats hauríem de fer un examen de consciència. És veritat que, en general, els polítics d’aquest país són un desastre perquè el sistema els ha dut a convertir-se en un desastre; dic un desastre en el sentit que el sistema els ha professionalitzats de manera que la seva feina primordial consisteix a conquerir el poder i mantenir-lo, objectiu que els porta a passar per damunt dels problemes mirant de no equivocar-se gaire i fent per no provocar grans bosses de descontents. Aquesta manera de fer els porta a tenir un comportament erràtic, incongruent i a no prendre decisions compromeses. També és veritat que a Catalunya les infraestructures són molt insuficients i d’una deficiència flagrant i vergonyosa. Una part de la culpa la té el govern espanyol, que ens escatima les inversions que ens calen i li demanem, però una altra part la té el govern nostrat. D’exemples en tenim per comptar i no parar: la Panadella, l’Eix transversal, les rondes de Barcelona, la MAT, Bracons, el Quart Cinturó... Molts d’aquests casos són paradigmàtics. Sabem des de fa molt de temps que qualsevol dia d’aquests Girona i rodalies es quedarà a les fosques durant unes quantes hores i dies, preferentment a l’estiu, en plena campanya turística, i que llavors tindrem muntat un sidral fenomenal i farem un ridícul espantós i mundial. Però, tirar endavant la MAT, la línia de Molta Alta Tensió, o la solució alternativa que sigui per dotar Girona de l’energia que necessita com el pa que menja, costa Déu i ajuda. Els polítics hi tenen molta part de culpa, per descomptat. Però els ciutadans, de manera individual o col•lectiva, agrupats en tota mena d’associacions i grups, o a l’hora d’anar a votar o de passar comptes, els mitjans de comunicació, etc., tot sovint hi ajudem. No diré que encara ens passa massa poc, perquè tampoc és això, oi, tot i que a vegades n’hi ha per dir-ho.

Salt, i quants pobles més (Article a El Punt)

http://www.elpunt.cat/noticia/article/7-vista/8-articles/145810-salt-i-quants-pobles-mes.html

Fora de la Champions

El Reial Madrid ha caigut per sisena vegada consecutiva als vuitens de final de la Lliga de Campions i no serà a la final que es disputarà el 22 de maig al Santiago Bernabéu. L’ha eliminat l’Olympique de Lió, un equip que a Europa no ha guanyat mai res però que fa uns anys era un rival perillós; aquesta temporada no, és un rival menor, força limitat, dels més assequibles dels setze que han sobreviscut a la fase de lligueta. El Madrid era el favorit de l’eliminatòria, sens dubte. Fa tres setmanes va perdre 1 a 0 a Lió i aquest dimecres a la nit ha empatat a 1 al Bernabéu. És just reconèixer que els madridistes podien haver sentenciat l’eliminatòria a la primera part. Han fet el primer gol als cinc minuts i han tingut tres o quatre ocasions molt clares per enllestir la classificació. Però, no ho ha fet. Un xut al pal, alguna parada del porter i alguna errada més ho han impedit. A la segona part, ha estat al revés; els francesos han fet un parell de canvis interessants, han avançat les línies, han agafat el control de la pilota i el Reial Madrid s’ha desfet en un manyoc de nervis i ha quedat a mercè de l’encert de les seves estrelles, que no l’han tingut. L’Olympique no és un Segona B com l’Alcorcón, l’equip que el va eliminar de la Copa del Rei, però el fracàs i el ridícul és molt semblant. El president Florentino Pérez ha fet una inversió obscena en jugadors amb la idea clara d’arribar a la final de la Lliga de Campions i guanyar-la al Bernabéu. No ho podrà fer. Li queda la Lliga espanyola, és clar, però aquesta eliminació és tan forta, els farà tan mal anímicament i provocarà un terrabastall tan enorme, que els beneficis de la remuntada de dissabte contra el Sevilla, em fa l’efecte, que han quedat anul•lats. Ja es veurà. No cal avançar-se als esdeveniments ni fer d’endeví i menys de bruixot. Alegrar-se de les desgràcies dels altres, encara que siguin les esportives del Reial Madrid, no m’ha agradat mai. Però, en aquest cas, em satisfà que la política de talonari i prepotent de Pérez hagi fracassat una altra vegada i suposo que a força llocs tindran la mateixa sensació. També, perquè aquest fracàs posa més en relleu el valor dels sis títols obtinguts pel Barça la temporada passada. I perquè l'arrogància i la prepotència amb què des de Madrid parlen dels blaugranes, almenys durant unes hores, suposo que per vergonya la deixaran al calaix. La Champions tornarà al Bernabéu el 26 de maig, però el Reial Madrid no hi serà. De moment, és l’única cosa que hi ha ara per ara de segura.

Bruixots o endevins

Ara que el Reia Madrid ha atrapat el FC Barcelona al capdamunt de la classificació de la Lliga espanyola i en va líder per la major diferència de gols a favor i en contra, en el barcelonisme han començat a sovintejar els pronunciaments extrems. Bé, de fet, es fan sentir sobretot els més optimistes que amb el president Joan Laporta al davant de tots ells afirmen amb rotunditat que el Barça guanyarà la Lliga. No ho expressen com un acte de fe o un desig sinó que n’hi ha que ho argumenten amb tota mena de consideracions i anàlisis saberuts i que així, sobre el paper, resulten tan infal•libles que et vénen ganes de sortir guarnit de blaugrana i fer cap a Canaletes a celebrar el títol. N’hi ha que diuen que és per exorcitzar el pessimisme culer i donar confiança a l’entorn, encara que moltes veus dient que el Barça no guanyarà la Lliga, la veritat, és que no se n’han sentit. Tant se val. En el fons, són com les profecies del mag Fèlix, encara que almenys ell per fer els seus pronòstics fa anar d’aquí cap allà un pèndol que se suposa que té connexions amb el futur. Siguin bruixots o bé siguin endevins, tot plegat em fa força gràcia. Suposo que aquesta febre per a convèncer’s que el Barça guanyarà la Lliga serveix per a fer-se passar el cangueli que els ha entrat veient com en tres jornades s’han esfumat els cinc punts que els blaugranes duien als merengues. Jo no sé què passarà i, certament, ningú ho pot saber. I jugar a si l’encerto l’endevino no m’ha agradat mai massa. Barça i Madrid porten una trajectòria impecable. Els blaugranes han aconseguit millorar els registres de la temporada passada, malgrat no arribar a l’excel•lència del joc que van fer. No n’han tingut prou perquè el Madrid, potser sense jugar ni tan bé ni d’una manera tan conjuntada, ha sabut treure bon rendiment de les seves individualitats i ha corregit la distància que li havia tret el Barça. A mi em sembla que el Madrid té un cert avantatge pel fet de jugar el partit més decisiu que queda a casa i no tenir cap desplaçament complicat. El Barça té un calendari més fumut, perquè després del Bernabéu encara li quedarà anar al Sánchez Pizjuan. Però, vés a saber. Encara n’hem de veure de moltes menes. Ara: el que em sembla fonamental és que l’equip blaugrana necessita recuperar el punt d’ordre que tenia fa uns mesos i deixar-se de romanços tàctics, i recuperar els tres o quatre jugadors que ara mateix són a la lluna de València. Per això, em semblaria més intel•ligent i profitós deixar-se estar de proclames patriotes blaugranes, deixar de dir que guanyarem la Lliga i arromangar-se i anar per feina que vol dir deixar de muntar debats absurds i estèrils sobre l’Ibrahimovic i l’Henry, posem per cas, perquè fins a final de temporada l’equip els necessitarà a tots dos i en plenitud de facultats físiques i anímiques.